Escrit que aparegui el 15, (anys que fa que funciona el grup d'escriptura.

                                                              15 anys

  Estava més contenta que un gínjol, aviat arribaria el dia que feia tant temps que esperava. Tota la família estava d’aquí cap allà, uns inflant  globus, uns altres posant les estovalles de colors, altres fent arcs de roba i garlandes, uns quants preparant un bon tiberi.

Serien molta gent, familiars i amics. La festa dels quinze anys era una celebració que totes les adolescents esperaven, era com la iniciació d’entrada a la societat, una festa que indicava que la infantesa havia acabat.

  Va arribar el dia, estava molt nerviosa, estrenava un vestit elegant com mai havia tingut, ella seria la protagonista, la reina de la festa, i a més vindria aquell noiet que li agradava tant, i potser ballarien algun ball junts.

  Així va ser, el dia va ser d’allò més bonic, tant per tota la bona preparació de la festa com pel dia assolellat i de bonança que va fer; ella va ser la persona més feliç de totes, tot va anar com oli amb un llum i va rebre molts regals.

  Va arribar l’endemà i els dies següents, els pares es van haver d’estrènyer el cinturó i tota la família, en un temps, va haver de prescindir d’algunes coses; el cost de la festa els va deixar molt escanyats, però la nena només fa quinze anys un cop a la vida.

Escrit compost per títols de llibres

 GUSTOS SENZILLS

 

Les belles imatges no eren precisament la vista d’aquells dos taüts negres i dos de blancs, que només de veure’ls et deixaven la pell freda. Sempre deien que ella era una dona difícil, fins algú s’atrevia a afirmar que era l’escanyapobres de la població, que tenia a tothom agafat pel mànec, que vivia dels altres, tot perquè utilitzava un mirall trencat, i deien que això és tenir usura. Que equivocats!, a ella li agradaven les històries naturals, la vida sana, veure el cel, sobretot quan una invasió subtil de colors i formes diferents hi voleiava, fins que arribava el caçador d’estels, portant com sempre la llibreria ambulant, i anava, un per un, fent-los caure, i després, com els estels, ell desapareixia mesos, i ella sospirava per tornar a veure’l.

Imma Cauhé

Primer primera

 

“Ja saps que al nostre edifici hi ha bona relació entre veïns”, em deia la meva amiga i veïna del primer primera, “Bé, això sembla; sempre, ja ho saps, hi ha el veí primmirat que no en deixa passar ni una; la xafardera que vol saber-ho tot; els nanos que no deixen de cridar i saltar quan surten i entren; el que treu el gos i deixa l’ascensor... En fi, cada casa és un món. Ja veus que a la reunió de veïns algun cop hi ha qui treu les urpes, però no arriba mai la sang al riu”.

“Viure en el primer té els seus avantatges”, em deia, “Si no funciona l’ascensor no costa tant arribar a casa, no has de comprar agulles d'estendre perquè amb les que cauen al celobert en tens per donar i per vendre. També té desavantatges: a l’estar més a prop del carrer sents tots els sorolls de què hi passa i els cops de la porta dels que entren esvalotats, el carter sempre truca als pisos més baixos, i també reps la visita dels veïns a cercar la roba que els ha caigut de l’estenedor”.

“Tot i això, hi vivim a gust”, seguia explicant, “Nosaltres quatre, el matrimoni i dos fills ja grandets, crec que no molestem a ningú. Els que viuen a sobre, hi ha nits que sembla que es posin sabates de tacó i vagin passadís amunt i avall; hem decidit que per Reis els regalarem unes sabatilles, a veure si capten la indirecta”.

Imma Cauhé

BON DIA!

 

Per fi s’ha deixat veure l’arc de Sant Martí, es veu brillar prop la carena, i els núvols s’han obert deixant un cel blau i brillant, ja tenia ganes que hi hagués bonança. 

Fa dies només es veia el cel gris, amb uns núvols foscos, quasi negres, que semblava que el cel et caigués a sobre, feia por!, se sentia una gran tamborinada acompanyada de llamps i trons, una tempesta seca, que li diuen, on no plou però fa feredat sentir-la i a vegades els llamps produeixen incendis. També el vent huracanat algun cop alçava una espiral que aixecava fulles, troncs…,  era com un petit tifó o cicló que arrossegava tot el que trobava per davant.

Els matins hi havia una gran calamarsa, tota la rosada blanquejava i semblava una pel·lícula de por, totes les branques gebrades, plenes d’aquelles petites motes de gel blanc i sota una boira espessa, que semblava que en algun moment t’havia de sortir un esperit des de l’ultratomba. 

Ahir  va empitjorar, començà amb un xàfec que es convertí en una pedregada fortíssima que va arribar a trencar teulats i l’aigua baixava pels carrers com si fossin grans torrenteres.

El temporal d’aquests dies ha estat del més inhòspit, sort que després del mal temps ve la bonança, i avui ja surt el sol.

Imma Cauhé

Escrit que surtin paraules del temps.

EL SOMNI DE LA INÈS

 

Per celebrar el dia de la dona.

La dona encara la creuen desqualificada per a segons quines professions, no per les seves capacitats sinó per mals conceptes que ha creat la societat.

La Inés és una dona amb molta empenta, i ha volgut fer sempre el que ella volia encara que es trobés amb molts prejudicis i moltes traves, a ella li ha agradat sempre conduir màquines pesades, grues, excavadores, i altres semblants, però aquest és un món d’homes, enlloc volien que una noieta aparentment delicada treballés a la seva empresa fent aquesta feina, ni li feien proves per veure la seva capacitat. Lluny de acovardir-se, la Inés no va deixar de treballar per aconseguir el seu somni i després de treure’s els permisos per poder portar aquestes màquines va aconseguir fundar ella una empresa on poder realitzat el seu somni.

Ara és una gran empresària que treballa amb tota classe de maquinària gran per  a obres, enderrocaments d’edificis i tota classe de construccions, i és molts cops ella mateixa la que guia les màquines.

Ha pogut realitzar el seu somni i també ha donat feina a moltes altres dones que com ella es trobaven discriminades amb aquestes feines i que volien conduir com ella aquestes grans màquines.

Imma Cauhé

INSOMNI

  Aquella nit d’insomni va succeir el miracle.
  Feia anys que s’havien separat; els pares d’un i altre havien decidit emprendre rutes diferents i aquells nens que fins als catorze anys havien estat veïns i amics inseparables es varen veure allunyats molts quilòmetres. No sabien les adreces un de l’altre, ja que en aquells dies els seus pares no tenien clar on anirien a viure definitivament, i en aquells temps no hi havia mòbils ni xarxes socials per seguir el contacte, per això van haver de dir-se adeu sense esperança de poder retrobar-se.
  Però aquesta nit, gràcies a una nit d’insomni, els dos han posat la ràdio i han coincidit en un d’aquests programes que truquen els oients, ja sigui per esbargir-se, explicar les seves vides o preguntar quelcom.
  Avui un dels amics ha tingut l’encert de trucar al programa i explicar la seva història, dir com recordava la seva veïna, amiga de la infantesa, i com mai havia oblidat aquell temps que varen passar junts.
  Per altra banda, la casualitat o el destí, feu que l’amiga estigués també escoltant la ràdio i precisament aquella emissora, i és així com sense sortir de la seva emoció va trucar ràpidament al programa per poder contactar amb el seu amic d’infantesa.
  Havien passat molts anys, uns cinquanta, i cap d’ells havia oblidat aquella complicitat de joventut. Sempre s’havien recordat i ara, després de tota una vida, van poder tornar a emprendre aquella amistat mai acabada.
  Tot gràcies a una nit d’insomni i a un programa de ràdio. 

Imma Cauhé

Escrit on tingui que veure la radio.

L’ARBRE DE LA PLAÇA

 L’ARBRE DE LA PLAÇA 

  Aquell arbre que s’aixecava al mig de la plaça era un gran refugi per a molts éssers vius. Ja no diguem per a les persones, que tant nens, joves o gent adulta asseguts o jugant a l’ombra, passaven hores i hores de jocs i xerrameca.

Però encara que passessin desapercebuts molts cops, en aquell arbre hi havia molts animals que l’havien adoptat com a casa seva, sobretot ocells. Parelles de tórtores, que convivien amb pardals, picots, rossinyols i altres, algun cop visitats per garses, puputs, fins i tot lloros amazònics que han envaït els parcs i alguna gavina que ha remuntat terres amunt per trobar aliment.

Ja no diguem dels animalons més petits que hi vivien, aquells a qui nosaltres no donem gaire importància, però ajuden que la natura segueixi el seu ritme, com són els cuquets, aràcnids i insectes variats.

Aquell arbre era frondós, un element vital per a tots els que vivien a prop. Però un bon dia, a una ment il·luminada, a un d’aquells que arriben a ocupar un càrrec i volen fer-se veure, se li va acudir que aquell arbre s’havia de talar i posar al seu lloc un monòlit de pedra dedicat a ves a saber qui.

Així va ser com es va acabar la vida en aquella plaça; ni humans, ni aus ni petits animalons varen trobar on estar feliços compartint.

Imma Cauhé

conte de Nadal

 ANYS 3000

 

“Nadal? Quina festa més curiosa!” Aquells joves no podien creure-ho, les persones eren individualistes, narcisistes, i ara havien trobat un document d’uns mil anys enrere que els feia trontollar els esquemes.

Aquells papers trobats a la barraca abandonada d’un centenari deien que les persones eren socials i adoraven un Déu, que era un ésser pare de tots i que els havia creat. Aquells documents explicaven que feien unes festes familiars i socials que en deien de Nadal, en què celebraven el naixement d’aquest Déu.

Però si era el pare de tots, com havia nascut? Festes familiars, què volia dir família? Als anys 3000 tots naixien en laboratoris, de provetes, creixien com les abelles a un eixam, en cel·les petites i individuals, al fer-se grans continuaven vivint en soledat, només es reunien per fer algunes feines essencials i tenien poca relació uns amb els altres.

Un dia que aquells tres joves es varen trobar per casualitat, avorrits, passejant per aquell indret, varen trobar els documents escrits feia tan de temps i la curiositat va portar-los a desxifrar-los. Van anar investigant i varen concloure que una família era un grup de persones que convivien i feien un grapat de coses juntes. Com que eren tres els que ho van descobrir, varen concloure que ells eren una família.

Llegint el que feien aquelles persones mil anys enrere, varen decidir copiar aquelles festes tradicionals de Nadal. Començaren per buscar alguna cosa de menjar semblant a la que van trobar en l’escrit. Trobaren alguns productes vegetals i van caçar una au per poder fer un dinar de Nadal com marcava la tradició, cosa que no havien fet mai, ja que ells s’alimentaven de productes elaborats, precuinats  i pastilles, per la qual cosa mai cuinaven.

Els tres varen treballar de ferm i varen asseure’s davant per davant per assaborir aquell dinar tan especial.

Devia ser l’esperit del Nadal que des de llavors els va portar a conviure i compartir més, no van parar de llegir i cercar en el passat, i després d’aquell Nadal el continuaren celebrant cada any, i fins i tot van anar reunint a altres que ho fessin amb ells i anaven introduint totes les tradicions que fins llavors estaven oblidades com era el tió, el pessebre o recitar i cantar nadales. Pot ser que després de tants anys  tornessin a socialitzar-se?

Imma Cauhé

Deures Octubre

 VIURE UN CONTE

La nena passejava per sota aquells arbres de fulles caduques, les de tants colors quan arribava la tardor; li agradava trepitjar i sentir el soroll que feia a l’aixafar  aquelles fulles mortes. Si havia plogut, els soroll es canviava per una olor a terra mullada molt característica. Ella es veia com la protagonista d’un conte d’aquells tan ben dibuixats.

Cada tarda, cap a la posta de sol, agafava aquell camí groguenc, marró, vermellós, i, juganera, anava saltant o arrossegant els peus per sentir aquella alegria que li donava viure aquesta petita experiència.

Aquesta sensació de llibertat, de colors i soroll, la recordà tota la vida, i cada tardor esperava poder delitar-se en aquests moments, moments que mai oblidava. Ni la verdor de les fulles noves, ni la diversitat de colors de les flors de la primavera la feien més feliç.

Aquest any va trobar encara més sentit a la vivència esperada: vora el camí, prop dels troncs dels arbres que ella adorava, havien nascut uns bolets que obrin-se davant d’ella feien un cercle perfecte. Aquell cop sí que es va veure dins un conte de fades, potser més endavant trobaria els follets ballant.

Imma Cauhé

Postal d'estiu.

 

Hola Aurèlia,  

Per fi no t’has decidir a pujar al poble. Aquest any ha estat ben diferent d’altres.

Tothom espera l’estiu per venir a les festes dels pobles, que se succeeixen una rere l'altra, però aquest any no hi ha hagut festes, els joves deambulen pels carrers, places i boscos, amb mascaretes i distàncies, sí que fan alguna trobada per dinar junts, però no com abans.

Les retrobades, ara sense petons ni abraçades com és costum, ara et saludes sense apropar-te i és molt més fred i distant.

Ja no hi ha hagut dinar comunitari, ni sortides, ni tallers de setmana cultural. Només les passejades per la Devesa, o voltants del poble per parelles o amb tres o quatre coneguts, tots embossats amb mascaretes. Jo la majoria de dies he preferit caminar sola pel bosc i poder respirar sense el tapaboques.

Al forn de pa i a la cua del camió de la fruita, que ja saps que s’hi ajunta tot el poble, ja no hi ha hagut safareig mentre s’espera el torn, ara a la tenda entrem un a un i la cua del camió queda dispersa per tota la plaça guardant la distància reglamentària.

Gràcies a tots, no hi ha hagut cap cas de coronavirus, era la por de tothom ja que arriba gent de totes les províncies a passar l’estiu.

Les vacances al poble no han estat com d’altres anys. Però t’hem trobat a faltar.

Fins aviat

Imma