Records de nena

La nena que portem dins

“Cavallitos” de Festa major 

Cada any per la Festa Major, per Sant Llorenç, el 10 d’agost, al centre de la ciutat es muntava la fira. Hi havia parades de tir (m’agradava molt fer punteria amb l’escopeta de balins i guanyar el premi), de venta de coco, de núvol de sucre, d’ametlles garapinyades (quins gustos i olors que esperàvem trobar any rere any!), de pesca d’aneguets, els carrusels de cadiretes,  cavallets, autos de xocs, etc.

Era una de les poques diversions que teníem en aquell temps. Als parcs no hi havia gronxadors ni tobogans; recordo que quan els varen posar hi van plantar un cartell que deia: “Fins a 12 anys”. I era els que jo tenia, quina ràbia!. Pensava: “Ara que posen jocs, jo no hi podré pujar!”

Els autos de xocs venien en els vagons de tren, i quan arribaven de seguit anàvem a veure com descarregaven i muntaven l’atracció. Eren uns dies de nervis, esperant que ja funcionessin.

El meu pare, metge, en aquests dies passava nervis però per una altra raó: no hi havia any que no hi hagués algun ferit, ja fos per traumatisme o per electrocució. Ell anava a avisar els firaires, que, al pujar dalt dels vagons de tren per descarregar, podien electrocutar-se a causa de la forta càrrega elèctrica que portaven les catenàries. Tot i així algun any va haver d’assistir i veure’n morir algun. 

Com la visita als ferits sempre les feia gratuïtament, ens regalaven tiquets per pujar gratis als autos de xocs. Nosaltres, els fills,  estàvem molt contents.

Imma Cauhé

Exercici ràpid fet a l'aula entre dues

Exercici, fet ràpid a la classe:

Fer una història entre dues persones, en aquest cas La Roser i Jo. Ha de ser en clau d’humor i que parli de dues manies.

Si he de definir les manies del meu pare us diré.

El meu pare m’obligava a anar a missa cada diumenge i el meu pare deia que els capellans i tot el que era d’església eren bajanades.

El meu pare era manetes i tot ho arreglava, el meu pare no sabia ni clavar un clau.

Tinc dos pares ben diferents.

classe novembre 2017

                                                           imatge: http://uvedeocoach.es/testimonial/quiero-buen-padre-43-anos-periodista/

(Els nostres pares reals eren amics i varem intentar buscar dos coses que els caracteritzava i fosin ben diferents. Al exercici vam posar-ho com a què podien ser dos pares de la mateixa persona, ja per doble boda de la mare, o per ser una parella homosexual...cadascú pot pensar el que vulgui).

Feines de temps passats

"Un relat sobre feines que es feien en temps passats"

Demà arriba el fideuer

  

Ja en tinc ganes, recordo l’últim cop que va venir al poble el fideuer, m’agradava agafar una tira ben llarga de fideus de cabell d’àngel que sortien tovets de la màquina. Semblaven un serrell o una cortina quan els penjaven a dalt de les golfes en els pals xoricers perquè s’assequessin.

Avui el pregoner ha dit que demà serà el dia,  totes les cases estan  enfeinades agafant la farina i preparant-la per quan arribi. Jo li he dit a la mare que en faci més que l’any passat, quan s’acaben fem sopa de pa i no m’agrada tant, i la de fideus és tan bona!

Però el millor és que el jovent ens reunim els dies de després de la visita del fideuer, anem d’amagat a les golfes i pallers de les cases on estan assecant-se, cada dia a un lloc diferent, per agafar uns quants fideus, i ens reunim a un racó de l’era. Ens fem uns berenars!

Coem uns quants fideus dels que hem pogut rapinyar per les cases i els afegim una salsa de tomàquets i pebrots que fem amb els que arrambem d’algun hort; la cassola i l’oli també surt d’algun rebost descuidat.  Quines tardes més bones passem, tant quan anem a recollir els ingredients com quan ens ho mengem, que bo! Fins i tot si ens descuidem la sal.

Avui ja estem preparant aquestes berenades i organitzant-nos perquè tot surti bé, val a dir que cada cop surt millor.

Imma Cauhé

imatge: https://fsmedia.imgix.net/8f/3a/62/04/e40a/4fb6/b00f/7342e38c8633/gettyimages-494486154.jpeg

 

imatges: http://www.cilantroandcitronella.com/wp-content/uploads/2016/10/ramen_01_04-K-992x1151.jpg

EN COCO I EN DIC: RECORDS DE LA MASIA

Quins bells records em porta aquesta vella fotografia… Eraep els anys seixanta, ells tenien uns vuit anys i jo algun més. Vivien a una masia prop de la nostra, ara ja deuen ser avis, no sé què se’n deu haver fet, d’ells.

Eren dos bessons molt diferents: mentre el Coco era grassonet, amb els ulls blaus i cabell rissat, tal com pinten els angelets a les postals, el Dic era prim, cabell bru i ulls foscos, podria representar ben bé el dimoniet.

Sempre anaven junts i es dedicaven, ja en els seus pocs anys, a fer de pastors. Pasturaven un ramat d’ovelles i també alguna cabra, i les coneixien totes pel seu nom, i cada animal era com de la família per a ells.

Vestien atrotinats, esquinçats, i caminaven descalços. Mai he pogut saber com podien caminar i córrer per terrossos, rocs i rostolls sense sabates, encara que tenien, ja a la seva tendra edat, unes plantes dels peus dures com soles de cuir.

Eren com cabretes salvatges tot i que vivien a pocs quilòmetres de la capital. Els dos eren eixerits i simpàtics i tenien unes sortides molt bones, per la seva feina podíem passar poques estones junts però quan podien escapolir-se venien a jugar amb nosaltres.

Alguna vegada venien amb una llebre que havien caçat amb l’ajut de la fura, Un altre dia apareixien amb bolets, la major part amb cucs, però ells deien que si els deixàvem al sol els cucs marxaven i els bolets eren bons i es podien menjar. 

Nosaltres anàvem a fer berenades prop del torrent o del bosc, i ells quan podien deixar el ramat una estona venien on érem i junts anàvem a l’hort a collir tomàquets, magranes o caquis, o a agafar síndries del camp del veí.

Imma Cauhé