dimecres, 25 de març del 2015
En homenatge a Jaume Perich
EL FUTUR
La vida era monòtona, res no canviava, sempre el mateix seguit repetitiu: Et despertaves, treballaves, menjaves, dormies,... coses que es succeïen igual dia rere dia.
De sobte tot va esdevenir diferent.
No et despertaves, perquè havies passat tota la nit en blanc, no treballaves perquè ja no tenies on, no menjaves perquè no tenies què, no dormies perquè, amb aquest present, el futur tan negre et treia la son.
Va ser en aquestes circumstàncies quan sols sabia cridar: “Compte, que ve el futur!”
Imma Cauhé
dilluns, 2 de març del 2015
Microrelat
SENSE ESPERANÇA
Era hivern, tot era gebre, neu i gel. Jo restava mimetitzat amb el que em rodejava, inert, sol, gelat per sempre, sense esperança.
De sobte va travessar davant meu amb pas lleuger una gràcil gasela plena de vida.
Va ser quan vaig sentir un esclat d’esperança i vaig decidir seguir les seves petjades.
Imma Cauhé
Subscriure's a:
Missatges (Atom)