Nostalgia

Sobre el quadre d’Olga Sacharof “La mare i la filla” i “Promenade”

Seguiran fent la passejada dominical, no volen deixar de fer-la, no volen perdre la bona costum, es part de la seva vida, tota la família reunida gaudint de la caminada, dels riures, de les converses... però ara noten l’absència d’aquells éssers tant propers i estimats, encara que els amics les acompanyin, encara que el gos corri al voltant i els faci festes. En aquesta data, cada any, les dues miren a la llunyania, callades, pensatives...

Mare i filla recolzades en el balcó, vista perduda a l’horitzó estan recordant amb enyorança aquelles passejades que feien temps enllà, amb el marit-pare i el fill-germà. No feia masses anys cronològicament parlant, però sí, una eternitat sentimentalment.

Cada dia ho recordaven, però molt més en aquestes festes que s’apropaven, les mateixes que volien celebrar  aquell any que per mala ventura el els cavalls del cotxe en que anaven pare i fill van embogir, espantats per qui sap què , fent que derrapant per fi caiguessin tots barranc avall.

Ja mai més podran gaudir d’aquelles passejades familiars que amb sol o sota la pluja, amb fred o calor feien cada diumenge, a vegades també acompanyats per algun familiar, amics i el gos, Aquells records ja els semblen un dibuix a la llunyania, cada cop més desdibuixat, però dins el cor encara senten la ferida profunda de la pèrdua.

Imma Cauhé

gener 2018







                                                                                                                                                                          Fotos tretes d'internet

Conte de Nadal 2017

Baldiri

Un dia d’hivern, el millor de tots, la vigília de Nadal, el vell Baldiri estava assegut al seu balanci davant la finestra. Era un dia fred i desagradable; hi havia boira. De fons, se sentien passes ràpides.

Cada tarda feia el mateix, assegut tot balancejant-se, mirava qui creuava per davant de casa seva. Feia temps no tenia visites ni cap parent que anés a visitar-lo assíduament.

Baldiri va parar atenció i va poder sentir com aquells marrecs anaven d’un cantó a l’altre cridant i fent xivarri; sempre en feien però avui anaven atabalats.

 Tot i que hi havia boira, va començar a veure les siluetes i sentia l’aldarull  que s’apropava a casa seva. De qui menys acostumava a rebre visites, era de canalla, però no hi havia dubte, els nanos estaven aproximant-se a la seva porta.

El timbre va sonar, s’ho va pensar dues vegades, no podia ser que haguessin trucat a la seva porta, o els xavals picaven a la porta per sortir corrent i jugar? Però no, seguia sentint les veus de la quitxalla allà al seu portal.

Va aixecar-se encuriosit i va obrir la porta.  Es va trobar amb vuit noiets d’entre 10 i 14 anys que el miraven.

—Bona tarda Sr. Baldiri! —van dir a cor— Molt bon dia de Nadal!

I tocant una pandereta es van posar a cantar una Nadala.

—Us donaré una propina!— va dir.

—No, senyor! No volem propina, cada dia al passar per davant lde a seva finestra el veiem com ens observa, i el veiem sempre sol; és per això que avui quan a les nostres cases hem vist que es preparava tot per viure el Nadal amb companyia, hem pensat que vostè no en tenia, per això se’ns ha acudit venir a cantar-li una cançó.

El bon home fins es va emocionar, perquè va veure que no ho feien per demanar propina, sinó que ho havien preparat expressament per a ell, per acompanyar-lo aquesta tarda.

—Doncs passeu, tan sols puc donar-vos llet amb galetes; berenarem junts i passarem una estoneta.

Baldiri, aquell Nadal, el va viure amb una alegria diferent, i aquells bons xicots van passar una tarda com mai l’havien passat, escoltant les batalletes d’aquell vell solitari.

Imma Cauhé