per veure tots els treballs


Montserrat Valles, porta el blog

del taller: Escriure en català.
Aquí, poso només el que escric jo, us convido a que aneu a visitar-lo:
http://escricat.blogspot.com.es/

dilluns, 19 d’abril de 2021

BON DIA!


Per fi s’ha deixat veure l’arc de Sant Martí, es veu brillar prop la carena, i els núvols s’han obert deixant un cel blau i brillant, ja tenia ganes que hi hagués bonança. 

Fa dies només es veia el cel gris, amb uns núvols foscos, quasi negres, que semblava que el cel et caigués a sobre, feia por!, se sentia una gran tamborinada acompanyada de llamps i trons, una tempesta seca, que li diuen, on no plou però fa feredat sentir-la i a vegades els llamps produeixen incendis. També el vent huracanat algun cop alçava una espiral que aixecava fulles, troncs…,  era com un petit tifó o cicló que arrossegava tot el que trobava per davant.

Els matins hi havia una gran calamarsa, tota la rosada blanquejava i semblava una pel·lícula de por, totes les branques gebrades, plenes d’aquelles petites motes de gel blanc i sota una boira espessa, que semblava que en algun moment t’havia de sortir un esperit des de l’ultratomba. 

Ahir  va empitjorar, començà amb un xàfec que es convertí en una pedregada fortíssima que va arribar a trencar teulats i l’aigua baixava pels carrers com si fossin grans torrenteres.

El temporal d’aquests dies ha estat del més inhòspit, sort que després del mal temps ve la bonança, i avui ja surt el sol.


Imma Cauhé


Escrit que surtin paraules del temps.

dijous, 1 d’abril de 2021

EL SOMNI DE LA INÈS

 

Per celebrar el dia de la dona.





La dona encara la creuen desqualificada per a segons quines professions, no per les seves capacitats sinó per mals conceptes que ha creat la societat.

La Inés és una dona amb molta empenta, i ha volgut fer sempre el que ella volia encara que es trobés amb molts prejudicis i moltes traves, a ella li ha agradat sempre conduir màquines pesades, grues, excavadores, i altres semblants, però aquest és un món d’homes, enlloc volien que una noieta aparentment delicada treballés a la seva empresa fent aquesta feina, ni li feien proves per veure la seva capacitat. Lluny de acovardir-se, la Inés no va deixar de treballar per aconseguir el seu somni i després de treure’s els permisos per poder portar aquestes màquines va aconseguir fundar ella una empresa on poder realitzat el seu somni.

Ara és una gran empresària que treballa amb tota classe de maquinària gran per  a obres, enderrocaments d’edificis i tota classe de construccions, i és molts cops ella mateixa la que guia les màquines.

Ha pogut realitzar el seu somni i també ha donat feina a moltes altres dones que com ella es trobaven discriminades amb aquestes feines i que volien conduir com ella aquestes grans màquines.


Imma Cauhé


divendres, 5 de març de 2021

INSOMNI


  Aquella nit d’insomni va succeir el miracle.
  Feia anys que s’havien separat; els pares d’un i altre havien decidit emprendre rutes diferents i aquells nens que fins als catorze anys havien estat veïns i amics inseparables es varen veure allunyats molts quilòmetres. No sabien les adreces un de l’altre, ja que en aquells dies els seus pares no tenien clar on anirien a viure definitivament, i en aquells temps no hi havia mòbils ni xarxes socials per seguir el contacte, per això van haver de dir-se adeu sense esperança de poder retrobar-se.
  Però aquesta nit, gràcies a una nit d’insomni, els dos han posat la ràdio i han coincidit en un d’aquests programes que truquen els oients, ja sigui per esbargir-se, explicar les seves vides o preguntar quelcom.
  Avui un dels amics ha tingut l’encert de trucar al programa i explicar la seva història, dir com recordava la seva veïna, amiga de la infantesa, i com mai havia oblidat aquell temps que varen passar junts.
  Per altra banda, la casualitat o el destí, feu que l’amiga estigués també escoltant la ràdio i precisament aquella emissora, i és així com sense sortir de la seva emoció va trucar ràpidament al programa per poder contactar amb el seu amic d’infantesa.
  Havien passat molts anys, uns cinquanta, i cap d’ells havia oblidat aquella complicitat de joventut. Sempre s’havien recordat i ara, després de tota una vida, van poder tornar a emprendre aquella amistat mai acabada.
  Tot gràcies a una nit d’insomni i a un programa de ràdio. 

Imma Cauhé

Escrit on tingui que veure la radio.

dimarts, 9 de febrer de 2021

L’ARBRE DE LA PLAÇA

 L’ARBRE DE LA PLAÇA 


  Aquell arbre que s’aixecava al mig de la plaça era un gran refugi per a molts éssers vius. Ja no diguem per a les persones, que tant nens, joves o gent adulta asseguts o jugant a l’ombra, passaven hores i hores de jocs i xerrameca.

Però encara que passessin desapercebuts molts cops, en aquell arbre hi havia molts animals que l’havien adoptat com a casa seva, sobretot ocells. Parelles de tórtores, que convivien amb pardals, picots, rossinyols i altres, algun cop visitats per garses, puputs, fins i tot lloros amazònics que han envaït els parcs i alguna gavina que ha remuntat terres amunt per trobar aliment.

Ja no diguem dels animalons més petits que hi vivien, aquells a qui nosaltres no donem gaire importància, però ajuden que la natura segueixi el seu ritme, com són els cuquets, aràcnids i insectes variats.

Aquell arbre era frondós, un element vital per a tots els que vivien a prop. Però un bon dia, a una ment il·luminada, a un d’aquells que arriben a ocupar un càrrec i volen fer-se veure, se li va acudir que aquell arbre s’havia de talar i posar al seu lloc un monòlit de pedra dedicat a ves a saber qui.

Així va ser com es va acabar la vida en aquella plaça; ni humans, ni aus ni petits animalons varen trobar on estar feliços compartint.


Imma Cauhé