Escrit que aparegui el 15, (anys que fa que funciona el grup d'escriptura.

                                                              15 anys

  Estava més contenta que un gínjol, aviat arribaria el dia que feia tant temps que esperava. Tota la família estava d’aquí cap allà, uns inflant  globus, uns altres posant les estovalles de colors, altres fent arcs de roba i garlandes, uns quants preparant un bon tiberi.

Serien molta gent, familiars i amics. La festa dels quinze anys era una celebració que totes les adolescents esperaven, era com la iniciació d’entrada a la societat, una festa que indicava que la infantesa havia acabat.

  Va arribar el dia, estava molt nerviosa, estrenava un vestit elegant com mai havia tingut, ella seria la protagonista, la reina de la festa, i a més vindria aquell noiet que li agradava tant, i potser ballarien algun ball junts.

  Així va ser, el dia va ser d’allò més bonic, tant per tota la bona preparació de la festa com pel dia assolellat i de bonança que va fer; ella va ser la persona més feliç de totes, tot va anar com oli amb un llum i va rebre molts regals.

  Va arribar l’endemà i els dies següents, els pares es van haver d’estrènyer el cinturó i tota la família, en un temps, va haver de prescindir d’algunes coses; el cost de la festa els va deixar molt escanyats, però la nena només fa quinze anys un cop a la vida.

Escrit compost per títols de llibres

 GUSTOS SENZILLS

 

Les belles imatges no eren precisament la vista d’aquells dos taüts negres i dos de blancs, que només de veure’ls et deixaven la pell freda. Sempre deien que ella era una dona difícil, fins algú s’atrevia a afirmar que era l’escanyapobres de la població, que tenia a tothom agafat pel mànec, que vivia dels altres, tot perquè utilitzava un mirall trencat, i deien que això és tenir usura. Que equivocats!, a ella li agradaven les històries naturals, la vida sana, veure el cel, sobretot quan una invasió subtil de colors i formes diferents hi voleiava, fins que arribava el caçador d’estels, portant com sempre la llibreria ambulant, i anava, un per un, fent-los caure, i després, com els estels, ell desapareixia mesos, i ella sospirava per tornar a veure’l.

Imma Cauhé

Primer primera

 

“Ja saps que al nostre edifici hi ha bona relació entre veïns”, em deia la meva amiga i veïna del primer primera, “Bé, això sembla; sempre, ja ho saps, hi ha el veí primmirat que no en deixa passar ni una; la xafardera que vol saber-ho tot; els nanos que no deixen de cridar i saltar quan surten i entren; el que treu el gos i deixa l’ascensor... En fi, cada casa és un món. Ja veus que a la reunió de veïns algun cop hi ha qui treu les urpes, però no arriba mai la sang al riu”.

“Viure en el primer té els seus avantatges”, em deia, “Si no funciona l’ascensor no costa tant arribar a casa, no has de comprar agulles d'estendre perquè amb les que cauen al celobert en tens per donar i per vendre. També té desavantatges: a l’estar més a prop del carrer sents tots els sorolls de què hi passa i els cops de la porta dels que entren esvalotats, el carter sempre truca als pisos més baixos, i també reps la visita dels veïns a cercar la roba que els ha caigut de l’estenedor”.

“Tot i això, hi vivim a gust”, seguia explicant, “Nosaltres quatre, el matrimoni i dos fills ja grandets, crec que no molestem a ningú. Els que viuen a sobre, hi ha nits que sembla que es posin sabates de tacó i vagin passadís amunt i avall; hem decidit que per Reis els regalarem unes sabatilles, a veure si capten la indirecta”.

Imma Cauhé

BON DIA!

 

Per fi s’ha deixat veure l’arc de Sant Martí, es veu brillar prop la carena, i els núvols s’han obert deixant un cel blau i brillant, ja tenia ganes que hi hagués bonança. 

Fa dies només es veia el cel gris, amb uns núvols foscos, quasi negres, que semblava que el cel et caigués a sobre, feia por!, se sentia una gran tamborinada acompanyada de llamps i trons, una tempesta seca, que li diuen, on no plou però fa feredat sentir-la i a vegades els llamps produeixen incendis. També el vent huracanat algun cop alçava una espiral que aixecava fulles, troncs…,  era com un petit tifó o cicló que arrossegava tot el que trobava per davant.

Els matins hi havia una gran calamarsa, tota la rosada blanquejava i semblava una pel·lícula de por, totes les branques gebrades, plenes d’aquelles petites motes de gel blanc i sota una boira espessa, que semblava que en algun moment t’havia de sortir un esperit des de l’ultratomba. 

Ahir  va empitjorar, començà amb un xàfec que es convertí en una pedregada fortíssima que va arribar a trencar teulats i l’aigua baixava pels carrers com si fossin grans torrenteres.

El temporal d’aquests dies ha estat del més inhòspit, sort que després del mal temps ve la bonança, i avui ja surt el sol.

Imma Cauhé

Escrit que surtin paraules del temps.

EL SOMNI DE LA INÈS

 

Per celebrar el dia de la dona.

La dona encara la creuen desqualificada per a segons quines professions, no per les seves capacitats sinó per mals conceptes que ha creat la societat.

La Inés és una dona amb molta empenta, i ha volgut fer sempre el que ella volia encara que es trobés amb molts prejudicis i moltes traves, a ella li ha agradat sempre conduir màquines pesades, grues, excavadores, i altres semblants, però aquest és un món d’homes, enlloc volien que una noieta aparentment delicada treballés a la seva empresa fent aquesta feina, ni li feien proves per veure la seva capacitat. Lluny de acovardir-se, la Inés no va deixar de treballar per aconseguir el seu somni i després de treure’s els permisos per poder portar aquestes màquines va aconseguir fundar ella una empresa on poder realitzat el seu somni.

Ara és una gran empresària que treballa amb tota classe de maquinària gran per  a obres, enderrocaments d’edificis i tota classe de construccions, i és molts cops ella mateixa la que guia les màquines.

Ha pogut realitzar el seu somni i també ha donat feina a moltes altres dones que com ella es trobaven discriminades amb aquestes feines i que volien conduir com ella aquestes grans màquines.

Imma Cauhé

INSOMNI

  Aquella nit d’insomni va succeir el miracle.
  Feia anys que s’havien separat; els pares d’un i altre havien decidit emprendre rutes diferents i aquells nens que fins als catorze anys havien estat veïns i amics inseparables es varen veure allunyats molts quilòmetres. No sabien les adreces un de l’altre, ja que en aquells dies els seus pares no tenien clar on anirien a viure definitivament, i en aquells temps no hi havia mòbils ni xarxes socials per seguir el contacte, per això van haver de dir-se adeu sense esperança de poder retrobar-se.
  Però aquesta nit, gràcies a una nit d’insomni, els dos han posat la ràdio i han coincidit en un d’aquests programes que truquen els oients, ja sigui per esbargir-se, explicar les seves vides o preguntar quelcom.
  Avui un dels amics ha tingut l’encert de trucar al programa i explicar la seva història, dir com recordava la seva veïna, amiga de la infantesa, i com mai havia oblidat aquell temps que varen passar junts.
  Per altra banda, la casualitat o el destí, feu que l’amiga estigués també escoltant la ràdio i precisament aquella emissora, i és així com sense sortir de la seva emoció va trucar ràpidament al programa per poder contactar amb el seu amic d’infantesa.
  Havien passat molts anys, uns cinquanta, i cap d’ells havia oblidat aquella complicitat de joventut. Sempre s’havien recordat i ara, després de tota una vida, van poder tornar a emprendre aquella amistat mai acabada.
  Tot gràcies a una nit d’insomni i a un programa de ràdio. 

Imma Cauhé

Escrit on tingui que veure la radio.

L’ARBRE DE LA PLAÇA

 L’ARBRE DE LA PLAÇA 

  Aquell arbre que s’aixecava al mig de la plaça era un gran refugi per a molts éssers vius. Ja no diguem per a les persones, que tant nens, joves o gent adulta asseguts o jugant a l’ombra, passaven hores i hores de jocs i xerrameca.

Però encara que passessin desapercebuts molts cops, en aquell arbre hi havia molts animals que l’havien adoptat com a casa seva, sobretot ocells. Parelles de tórtores, que convivien amb pardals, picots, rossinyols i altres, algun cop visitats per garses, puputs, fins i tot lloros amazònics que han envaït els parcs i alguna gavina que ha remuntat terres amunt per trobar aliment.

Ja no diguem dels animalons més petits que hi vivien, aquells a qui nosaltres no donem gaire importància, però ajuden que la natura segueixi el seu ritme, com són els cuquets, aràcnids i insectes variats.

Aquell arbre era frondós, un element vital per a tots els que vivien a prop. Però un bon dia, a una ment il·luminada, a un d’aquells que arriben a ocupar un càrrec i volen fer-se veure, se li va acudir que aquell arbre s’havia de talar i posar al seu lloc un monòlit de pedra dedicat a ves a saber qui.

Així va ser com es va acabar la vida en aquella plaça; ni humans, ni aus ni petits animalons varen trobar on estar feliços compartint.

Imma Cauhé