Escrit compost per títols de llibres

 GUSTOS SENZILLS

 

Les belles imatges no eren precisament la vista d’aquells dos taüts negres i dos de blancs, que només de veure’ls et deixaven la pell freda. Sempre deien que ella era una dona difícil, fins algú s’atrevia a afirmar que era l’escanyapobres de la població, que tenia a tothom agafat pel mànec, que vivia dels altres, tot perquè utilitzava un mirall trencat, i deien que això és tenir usura. Que equivocats!, a ella li agradaven les històries naturals, la vida sana, veure el cel, sobretot quan una invasió subtil de colors i formes diferents hi voleiava, fins que arribava el caçador d’estels, portant com sempre la llibreria ambulant, i anava, un per un, fent-los caure, i després, com els estels, ell desapareixia mesos, i ella sospirava per tornar a veure’l.

Imma Cauhé

Escrit de Nadal

Aquest any no hem fet escrit individual, hem representat entre totes una família agafant cadascuna un paper i un moment del dinar de Nadal.

A mi m'ha tocat ser un tiet jove.

El més curiós ha estat que pràcticament els relats fets individualment i sense conèixer el que escrivia l'altre, han coincidit bastant, només hem hagut de canviar petits detalls a la posta en comú que hem fet per que no hi haguessin contradiccions i el relat podés ser coherent.

.........................

Enric, l'oncle solter

Ja he arribat, no sé si soc l’últim, sembla que aquest any la meva germana i el cunyat ja han arribat. Que estrany, perquè sempre esperen que estiguem asseguts a taula per fer la seva aparició. Com els agrada fer-se mirar!

   Aquest any, com tots, em preguntaran quan faré el pensament de formar una família, tornaran a repetir que ja vaig sumant anys, que si s’està millor acompanyat, que si ja penso centrar el cap.

   Amb la Martina, vivint cadascú a casa seva, estem bé. Així cadascú fa el que vol i ens reunim quan en tenim ganes. Si visquéssim junts, la relació podria trencar-se, estem massa acostumats a fer el que volem sense dependre de ningú, la il·lusió dels vint anys ja ha passat i ara un ja té altres prioritats. Per cert, veig que encara no ha arribat.

   Sobre cada plat hi ha el nom de cadascú; hi deixaré els detalls que he comprat.

Tot i les petites coses incòmodes que sorgeixen durant els dinars de Nadal, és un dia que m’agrada compartir en família, hi ha un ambient  especial on el que importa és el dinar, que estigui tota la família reunida i poc més, tots els altres temes es tracten per sobre, és l’excusa que tenim per refermar-nos que estem aquí, que encara que cadascú visqui pel seu cantó i la comunicació sigui molts cops escassa, la família és la família, i podem comptar els uns amb els altres.

Veig els nebots; al veure’m ja corren cap a mi per abraçar-me. Com s’estimen els nebots quan no tens fills! I, és clar, els omples de regals i atencions, i ells saben correspondre. 

Cada any algú porta una notícia nova per comunicar, a veure aquest any qui la portarà i quina serà. Espero que sigui bona, no com aquell any que ens vam quedar tots trencats al saber la greu malaltia del pare.

Uf!, quina taula més gran! Cada any som més i el menjador sembla que s’estiri per donar cabuda a aquest gran clan familiar. Ja som aquí altre cop, sembla ahir i ha passat un any amb tots els seus dies i totes les seves hores.

Bon dia a tothom! Marrecs, com heu crescut! Esteu tots més guapos que l’any passat!

Imma Cauhé

imatge: Gastby d'Ignasi Blanch

Escrit - Una bala pel record

El maig de 2018 ens va passar la Maite el relat verídic que li va inspirar el llibre, "Una bala pel record" va demanar si podiem donar una visió diferent, jo vaig escriure aquest relat possant-me al ,lloc del pare.

Testimonio de Pascual López Dorado

Pasqual

Pobre dona i pobres fills, la meva marxa a la guerra i la estança al camp de concentració els va fer patir molt. Mols anys sense saber si vivia o estava mort.

Quan van saber que vivia i el meu destí, no van dubtar amb enviar al meu fill gran , Pasqual. Quina joia retrobar al meu fill vingut expressament per ajudar-me, i del cert que ho va fer, si no hagués estat per ell, hauria mort dessagnat dins l’aigua com va passar amb els altres companys metrallats com jo. Però gràcies a ell vaig poder recuperar-me i continuar la lluita clandestina anys després d’acabar la guerra.

La lluita era per mi, el més important, més que la família. Quan vaig estar prou refet de les meves ferides, sense pensar-ho, enviant el meu fill Pasqual de tornada cap a casa, vaig tornar a la muntanya per seguir la lluita tot i que la guerra ja la donaven per acabada.

No sé si va valdre la pena, no sé si la decisió va ser la correcte, però va ser la que vaig prendre. La dona i els fills abandonats, patint per mi i malvivint en circumstàncies difícils. Mai mes vaig tornar a veure’ls i vaig morir sol, amagat com un conill en el cau, i la meva família patint la meva absència i durant molt temps la inseguretat de saber si seguia viu o estava mort.

maig 2018  Imma -posat al lloc del pare

Records

 maig 2018

Avui torno a passar per aquest indret on tu i jo hi tenim tants records.

Érem joves, quasi adolescents, les nostres ànsies d’estimar-nos, d’acariciar-nos, de sentir-nos units en cos i ànima, va fer que aquella tarda d’estiu, arraulits sota el brancatge d’aquets avets, i sobre la catifa d’herba fresca, ens deixéssim endur per les nostres passions.

Va ser un moment màgic, un moment inoblidable, va ser un final i un començament.

Va acabar la nostra innocent  infantesa i va començar la nostra vida amorosa, aquesta llarga vida que fins avui hem anat alimentant, que fins avui hem anat cuidant, que no hem deixat esvair-se.

Aquí vàrem començar a sentir els nostres cossos bategant a un sol ritme, vàrem confondre’ns un amb l’altre, vàrem començar una nova vida deixant de ser tu i jo, per ser, per sempre més, nosaltres.

Avui no em queda més remei que passar-hi sol, tu ja vas deixar-me físicament fa uns anys, però sé que continues estant amb mi, ho sé perquè et sento, et noto, et porto dins com sempre, i quant contemplo aquest indret l’aire acaricia suaument el meu rostre i sé que és el teu alè que ve a besar-me i a acariciar-me com aquell primer dia.

Imma Cauhé

Nostalgia

Sobre el quadre d’Olga Sacharof “La mare i la filla” i “Promenade”

Seguiran fent la passejada dominical, no volen deixar de fer-la, no volen perdre la bona costum, es part de la seva vida, tota la família reunida gaudint de la caminada, dels riures, de les converses... però ara noten l’absència d’aquells éssers tant propers i estimats, encara que els amics les acompanyin, encara que el gos corri al voltant i els faci festes. En aquesta data, cada any, les dues miren a la llunyania, callades, pensatives...

Mare i filla recolzades en el balcó, vista perduda a l’horitzó estan recordant amb enyorança aquelles passejades que feien temps enllà, amb el marit-pare i el fill-germà. No feia masses anys cronològicament parlant, però sí, una eternitat sentimentalment.

Cada dia ho recordaven, però molt més en aquestes festes que s’apropaven, les mateixes que volien celebrar  aquell any que per mala ventura el els cavalls del cotxe en que anaven pare i fill van embogir, espantats per qui sap què , fent que derrapant per fi caiguessin tots barranc avall.

Ja mai més podran gaudir d’aquelles passejades familiars que amb sol o sota la pluja, amb fred o calor feien cada diumenge, a vegades també acompanyats per algun familiar, amics i el gos, Aquells records ja els semblen un dibuix a la llunyania, cada cop més desdibuixat, però dins el cor encara senten la ferida profunda de la pèrdua.

Imma Cauhé

gener 2018







                                                                                                                                                                          Fotos tretes d'internet

Exercici fet al taller Desembre

Exercici fet ràpid a classe:

Fer una història agafant la idea d’una part del llibre “La dansa de la gavina” on els buzos troben un cotxet i una maleta plena de llaunes de conserva de tomàquet.

En aquest cas ho fem la Carme Valios i jo.

En Pep estava mirant com els bussos estaven cercant a les aigües del port. De sobte va veure que treien un cotxet i una maleta.

-La meva maleta!

Si, era la que li va caure aquell dia. Feia temps que passejant prop del moll, carregat amb la maleta, va veure a aquella dona que portava un cotxet i que relliscava, estava a punt de caure, ell corrent per parar-la, va ensopegar i van caure cotxet i maleta a l'aigua.

El gran pes de la maleta, plena de conserves, es va enfonsar ràpidament.

Així van deixar, cotxet i maleta al fons del port i van decidir anar a fer un cafè per superar el disgust.

Va ser l’inici d’una nova amistat.

desembre 2017

imatge: http://www.bloghalconviajes.com/6-consejos-te-ayudaran-no-perder-la-maleta-aeropuerto/

Exercici ràpid fet a l'aula entre dues

Exercici, fet ràpid a la classe:

Fer una història entre dues persones, en aquest cas La Roser i Jo. Ha de ser en clau d’humor i que parli de dues manies.

Si he de definir les manies del meu pare us diré.

El meu pare m’obligava a anar a missa cada diumenge i el meu pare deia que els capellans i tot el que era d’església eren bajanades.

El meu pare era manetes i tot ho arreglava, el meu pare no sabia ni clavar un clau.

Tinc dos pares ben diferents.

classe novembre 2017

                                                           imatge: http://uvedeocoach.es/testimonial/quiero-buen-padre-43-anos-periodista/

(Els nostres pares reals eren amics i varem intentar buscar dos coses que els caracteritzava i fosin ben diferents. Al exercici vam posar-ho com a què podien ser dos pares de la mateixa persona, ja per doble boda de la mare, o per ser una parella homosexual...cadascú pot pensar el que vulgui).

SER DIFERENT

"Posant-nos en la pell d'un objecte quotidià"

Va arribar una companya nova, em va saludar molt efusiva, jo no volia fer-li massa cas, em dolia fer amistats com aquella.

—Aquí som poques —em va dir—, abans estava en un lloc que érem milers i milers.

No vaig dir-li res, altres vegades m’havia passat, arribaven companyes  noves, amigablement les rebia, els agafava afecte... i poc després desapareixien com havien arribat i mai més en sabia res. Sobretot desapareixien  aviat aquelles semblants a ella, les que tenien un color i una aparença vulgar; quan dic vulgar vull dir comuna, i aquesta nouvinguda era tal qual, igual que la majoria, no se’n diferenciava en res.

  Jo tenia sort de ser diferent, era esvelta, d’un color poc freqüent i una forma especial. No és per orgull, però estic ufana per tenir aquestes característiques, si més no, perquè eren elles les que em permetien sobreviure en aquest lloc. Les que feia temps que estàvem aquí, totes teníem una o altra característica que ens diferenciava, ja fos el color, la forma, la mida... 

Després d’haver-nos buidat del primer líquid que conteníem, érem unes poques privilegiades que, o bé buides, o algun cop amb una flor, o reomplint-nos d’algun líquid especial, restàvem en aquest aparador llarg temps i no ens tiraven a l’abocador de vidre sense miraments com feien amb les altres després d’haver vessat el seu primer líquid.

No és per presumir, però m’agrada ser aquesta ampolla especial que dura dalt  de l’aparador principal d’aquesta casa.

juny  2017   
Imma Cauhé

“MORTADELO Y FILEMÓN” I LA SETMANA SANTA

“MORTADELO Y FILEMÓN” I LA SETMANA SANTA

(Pulgarcito: Francisco Ibáñez)

Tots estaven a Sevilla preparant per sortir amb els passos de Setmana Santa. Arriba Mortadelo disfressat de penitent i porta la notícia a Filemón: "Hem de seguir el Pas de la Passió, m’han suggerit que el Pedro vol convèncer la confraria perquè el votin a ell i no a la Susana". (El ciri que porta a la mà encén les faldilles del pas) 

–Què fas, tabalot! –diu en Filemón tot abocant l’aigua de la pila d’aigua beneïda sobre les flames.

Els dos van ràpid a cercar al Cap confrare, han de avisar-lo del que es proposa el Pedro.

En Mortadelo es disfressa de portador i es cola sota el pas mig cremat, al donar-se la volta, fa caure la talla que encara estaven assegurant i tota la Germandat es posa en moviment.

És l’hora de dir-los la veritat. A duo els nostres dos detectius criden: "Conspiració contra la Susana! Pedro ataca!" I canviant-se la disfressa per la de ratolí, s’esmuny portes enfora, seguit del Cap, que explica que ha salvat la confraria de ser posseïda peels seguidors de Pedro.

Altre cop la T.I.A. ha fet la feina.
maig 2017 

Imma Cauhé

L’OFICI DE PASTOR ES POT APRENDRE A INTERNET

"Relat inspirat en una notícia de l'any 2016".

L’OFICI DE PASTOR ES POT APRENDRE A INTERNET 

En quin embolic m’he ficat!

Jo em creia capaç de fer qualsevol cosa, així vaig dir-ho al pastor que em va contractar, també vaig dir-li que no n’havia fet mai de pastor, però que hi posaria totes les ganes per aprendre’n.

No deu ser tant difícil, pensava. Les ovelles, on va una sempre van les altres, només has de guiar-les a les pastures i deixar-les allí; havia vist que els pastors moderns fins i tot se’n van a dinar a casa i després tornen a recollir-les. Podré posar-me els auriculars i escoltar música tot el dia.

El primer dia el ramat se’m va ficar a un camp d’ordi sense segar, el xiulet que em va ensenyar el pastor perquè el gos les rodegés no em sortia i el gos no sabia què havia de fer i jo menys, la feina va ser meva, les rodejava per un cantó i s’esmunyien al camp per l’altre. Uf! quina feina vaig tenir per sortir-me’n!

El segon dia,vaig perdre dues ovelles que no sé on es van quedar, sort que el gos, més destre que jo, va saber trobar-les. Un altre dia, una va parir al mig del camp, no sabia si quedar-me amb ella, agafar la cria, deixar-la allí... Sort que el pastor, el de veritat, va arribar-se on estava per veure com anava la cosa i va salvar la situació.

Vaig intentar esforçar-me, però no aconseguia aprendre l’ofici de pastor, s’escapaven les ovelles, es dispersaven, entraven als camps... No vaig trigar a veure molt clar que jo no servia per a pastor, i molt a pesar meu vaig haver de acomiadar-me.

març 2017

Imma Cauhé

LA COTXERA

Homenatge a Ramón Cases pel seu 150é aniversari. 
Escrit inspirat en un quadre de l'autor.

LA COTXERA

(APARICIÓ INESPERADA)

Cap a l’any 1900, el més conegut mitjà de transport era la tartana. Aquell petit poble de Moià va veure’s sorprès per un soroll que provenia del camí; un núvol de pols s’aixecava i s’aproximava molt ràpid, cap cavalleria podia anar tant de pressa.

Els primers que ho van veure van ser la quitxalla que jugaven a l’era, i corrent i cridant anaven de casa en casa proclamant la notícia.

—Un carruatge sense cavalls! Fa soroll! Fa fum! Fa molta pols!

Tots els habitants del poble sortien per a veure què era allò que embogia els petits.

—Com hi ha déu que això és cosa del diable!— deien alguns. —Quines coses inventen!— comentaven els altres. —Així ara ja no necessitarem animals! 

—Jo n’havia vist a la capital!— exclamaven els més avantguardistes.

Els dos homes que anaven dins d’aquell vehicle estrany van voler parar uns dies en aquell poble i es van instal·lar a la fonda, dins la cotxera fins ara utilitzada només per carruatges de tir. Va ser per primer cop garatge per al cotxe.

Tots els veïns del poble i els habitants de masies properes varen voler passar a veure aquella novetat, i es va crear gran expectació tant pel cotxe com pels seus pintorescos viatgers que portaven abrics de pells, barrets extravagants i fumaven. Tothom s’admirava de veure’ls com es posaven a qualsevol racó al davant d’un llenç blanc i, amb molta traça, donant-li color, el transformaven en un esplèndid quadre.

Gener 2017

Imma Cauhé

Desembre 2016

El conte de Nadal ha d'incorporar un troç de nadala que s'ha triat a sorts.

Era una nit fosca i freda, el noi anava caminant per la drecera, havia fet tard i volia arribar abans de mitja nit a la Masia que havien llogat per celebrar la nit de Nadal, va començar a nevar, encara li faltava un bon tros, i no veia bé el camí, la nevada cada cop era més espessa, els flocs grans i la visió cada cop pitjor.

El caminet s’esborrava sota la espessor de la neu que anava creixent per moments. Estava perdut, va arribar a un punt que no sabia quina direcció seguir, va decidir seguir per la dreta i la va encertar, va respirar quan va divisar aquell gran roure que marcava que estava en el bon camí. Cada passa se li feia més costosa els peus s’enfonsaven i tenia les mans i el nas gelat, ja estava a punt de defallir, però sabia que havia de continuar, no era convenient parar-se en aquelles circumstàncies.

Els amics, dins la Masia, començaren a preocupar-se al veure que no arribava i que la tempesta de neu s’anava fent cada cop més forta. Així doncs, animats com estaven, s’abrigaren, agafaren els instruments musicals que portaven i sortiren tot i cantant: “Virolet, Sant Pere, Virolet Sant Pau...”

Al sentir aquests al noi, se li va obrir el món, sentia els seus amics, això volia dir que ja estava a prop. Aviat es va retrobar amb els de la colla i varen poder celebrar la nit de Nadal sans i estalvis escalfant-se a la llar de foc tots junts.

Imma Cauhé

A LA CAÇA DE LA BELLESA

Narració que comença com  "Jardi vora el mar"

A LA CAÇA DE LA BELLESA

(Jardí vora el mar)

   “A mi sempre m’ha agradat molt saber les coses que els passen a la gent”, és per això que a vegades furgo massa.

   Tot va ser conèixer aquella dona, que no em vaig poder reprimir de saber-ne tots els ets i uts de la seva història. Tot es resumia en el seu físic. Era una suma d’arranjaments al llarg de la seva vida.

   Començant pels seus cabells, eren una perruca tenyida  amb postissos que variaven tant de color com de llargada, així com els seus ulls de variats colors segons la indumentària que aquell dia tocava.

   La seva cara havia anat modelant-se amb les corresponents modificacions per pròtesis o altres procediments externs a la natura, continuant amb intervencions per treure les bosses de les parpelles, les arrugues de les entrecelles, i al costat de la boca. Pòmuls i mentó, correcció de l’orella... no sé si em deixo res, perquè jo no sabia que es pogués modelar la cara en tants llocs. No vaig mai atrevir-me a demanar-li una fotografia d’abans de tots aquests “retocs” com deia ella.

   Això sols era part del seu modelatge ja que tot el cos estava reconstruït, no una, sinó diverses vegades, perquè les modes també canvien i ara són moda els pits grans, ara petits, ara el cul arromangat, ara malucs amples, ara estrets... Fins augment de panxell i liposucció d’abdomen i lífting de braços!

   Era tota una catedràtica en la cura d’imatge, però, entre aquests arranjaments en vaig trobar a faltar un, potser el més important, el del cervell: crec que continuava amb el mateix de quan tenia dotze anys i no madurava mai.

novembre 2016     

Imma Cauhé

HIPPY

Com deu ser la vida d'una persona que veiem en un transport públic?.

  

Tot recorda els seus anys de joventut, aquells anys seixanta on viure en comunes, vestir-se de hippy, potser fumar algun porro... i viure dels diners del papa era el pa de cada dia. Segueix volent viure del temps passat, però ara els papes ja no hi són, les comunes ja s’han esvaït i ell, vestit d’estampat i coloraines, cabell i barba llarga i un petit farcell per tot equipatge, puja al tren amb la seva bicicleta a la mà per no haver de pedalejar tant.

“Ja no sóc el mateix de quan tenia  divuit anys.” pensa “Tot ha quedat enrere, però encara podré viure com temps enrere. He anat sumant anys, tot ha canviat, els hippies d’abans ja qui sap on són, qui sap on paren els vells companys, m’he quedat sol, sense casa, sense comuna, sense feina, sense amics ni família, em queda vagar per aquests mons de Déu, qui sap cap a on, qui sap fins quan. Però estic convençut que trobaré algú com jo amb qui compartir, o si més no, un lloc on poder viure segons els meus ideals.”

Tothom en el tren, se’l mira, d’ell pensen que és un pobre home que la vida el condueix a fer de captaire.

Imma Cauhé

El meu gran amor secret

HARZ ROLLER

Fins ara no ho havia confessat, una cosa immaterial sembla que no pot ser l’amor de ningú, però puc assegurar que sí, perquè és l’amor de la meva vida, fins quan vaig canviar-me de casa no ho havia imaginat i ara no voldria viure en un altre lloc per la felicitat que em dóna.

Des de fa molt temps dormo amb les finestres obertes per rebre millor aquell so, sí, aquell so del qual estic enamorat. Cada matí al despertar m’arriba a l’oïda, puc sentir-lo durant tot l’any, però a l’arribar la primavera aquell cant es fa més fort, més intents, més melòdic, més... és el que més m’agrada. El cant del canari Harz Roller és el que em té encisat i puc dir amb totes les lletres que n’estic enamorat.

El meu veí és criador i preparador de cant dels canaris Harz Roller, viu per a això i els fa participar en concursos. Tot l’any assaja amb ells per poder aconseguir un bell quartet, i ara, al temps del zel, és quan millor canten.

No sé si m’hauria d’avergonyir al confessar que no pot passar un dia sense delectar-me amb aquest cant, s’ha tornat una bogeria, un amor passional que em porta a l’èxtasi i em produeix un plaer que res pot igualar.

Imma Cauhé

Treball del mes de març

"Escriure una narració que porti com a títol un fragment d'alguna obra de Shakespeare", proposta de treball per  a l'abril.

 

 

 

L’OMBRA D’ELL MATEIX 

(Enric IV part I)

Com ha arribat a aquest estat? Tenia estudis, tenia feina, no va formar família i els diversos problemes, les vivències tal vegada mal dirigides, mal executades o mal realitzades han acabat per dur-lo a la deixadesa, a l’apatia de viure sense ni fita ni il·lusió i tenir com a últim i sol consol l’alcohol.

Un altre, en el mateix cas, potser hauria renascut de les cendres i hauria sorgit de les dificultats amb saba nova, però ell, ni amb els ajuts que ha rebut i rep de família, veïns i serveis socials no ha sabut, no ha pogut o no ha volgut ressorgir.

Ara viu sol, a la casa dels pares ja morts, dins un mar de desordre i brutícia, deixat físicament, relegat i allunyat per voluntat pròpia de qui li estén la ma.

Malgrat la seva vida actual, algun cop el veig assegut al banc del racó de la plaça amb un llibre entre les mans.

—Segueix llegint! —penso. Què el devia portar a ser l’ombra del que va ser?

Imma Cauhé

Treball del mes de febrer

Aquest més hem treballat sobre el tema dels refugiats.

Impotència

Aquell nen plorava, estava mort de fred i de por, feia mesos que vagava per llocs desconeguts per ell, qui sap els kilòmetres que havia caminat. Ara no sentia caure les bombes, però sentia el cansament, la fam i el fred. Havia tingut de deixar les seves joguines, els seus amics, la seva casa… tot darrera sense saber si mai més podria tornar a veure-ho, i ara ja no podia ni recordar d’on venia, feia massa temps que caminava cap a un lloc incert, feia tant de temps que les soles de les sabates ja s’havien foradat!

El futur cada cop estava més emboirat, el passat més lluny i el pressent no era gens al·legador.

Jo mirava aquell nen sense poder donar-li cap esperança. Res estava a la meva ma per ajudar-lo, què podia fer per consolar-lo? Sols mirava de fer-li bona cara per que no s’adonés que jo plorava amb ell.

Febrer 2016