HIPPY

Com deu ser la vida d'una persona que veiem en un transport públic?.

  

Tot recorda els seus anys de joventut, aquells anys seixanta on viure en comunes, vestir-se de hippy, potser fumar algun porro... i viure dels diners del papa era el pa de cada dia. Segueix volent viure del temps passat, però ara els papes ja no hi són, les comunes ja s’han esvaït i ell, vestit d’estampat i coloraines, cabell i barba llarga i un petit farcell per tot equipatge, puja al tren amb la seva bicicleta a la mà per no haver de pedalejar tant.

“Ja no sóc el mateix de quan tenia  divuit anys.” pensa “Tot ha quedat enrere, però encara podré viure com temps enrere. He anat sumant anys, tot ha canviat, els hippies d’abans ja qui sap on són, qui sap on paren els vells companys, m’he quedat sol, sense casa, sense comuna, sense feina, sense amics ni família, em queda vagar per aquests mons de Déu, qui sap cap a on, qui sap fins quan. Però estic convençut que trobaré algú com jo amb qui compartir, o si més no, un lloc on poder viure segons els meus ideals.”

Tothom en el tren, se’l mira, d’ell pensen que és un pobre home que la vida el condueix a fer de captaire.

Imma Cauhé