EN COCO I EN DIC: RECORDS DE LA MASIA

Quins bells records em porta aquesta vella fotografia… Eraep els anys seixanta, ells tenien uns vuit anys i jo algun més. Vivien a una masia prop de la nostra, ara ja deuen ser avis, no sé què se’n deu haver fet, d’ells.

Eren dos bessons molt diferents: mentre el Coco era grassonet, amb els ulls blaus i cabell rissat, tal com pinten els angelets a les postals, el Dic era prim, cabell bru i ulls foscos, podria representar ben bé el dimoniet.

Sempre anaven junts i es dedicaven, ja en els seus pocs anys, a fer de pastors. Pasturaven un ramat d’ovelles i també alguna cabra, i les coneixien totes pel seu nom, i cada animal era com de la família per a ells.

Vestien atrotinats, esquinçats, i caminaven descalços. Mai he pogut saber com podien caminar i córrer per terrossos, rocs i rostolls sense sabates, encara que tenien, ja a la seva tendra edat, unes plantes dels peus dures com soles de cuir.

Eren com cabretes salvatges tot i que vivien a pocs quilòmetres de la capital. Els dos eren eixerits i simpàtics i tenien unes sortides molt bones, per la seva feina podíem passar poques estones junts però quan podien escapolir-se venien a jugar amb nosaltres.

Alguna vegada venien amb una llebre que havien caçat amb l’ajut de la fura, Un altre dia apareixien amb bolets, la major part amb cucs, però ells deien que si els deixàvem al sol els cucs marxaven i els bolets eren bons i es podien menjar. 

Nosaltres anàvem a fer berenades prop del torrent o del bosc, i ells quan podien deixar el ramat una estona venien on érem i junts anàvem a l’hort a collir tomàquets, magranes o caquis, o a agafar síndries del camp del veí.

Imma Cauhé