Gris Perla

GRIS PERLA

Tothom diria que és feliç veient-la allí estirada, els ulls clucs, la cara pàl·lida, com adormida, vestida amb aquell vestit de festa gris perla, tan elegant i a la vegada senzill, aquell que li va comprar temps enrere el que ella creia que era l’amor de la seva vida. Sí, va ser l’amor de la seva vida el poc temps que va durar, ho va ser fins a aquesta mateixa nit, que radiant al seu costat presumia de marit.

Poc després de tornar del viatge de noces, quan ella es creia la dona més benaventurada de totes, va comprovar, potser ja massa tard, que s’havia casat amb l’home pitjor que podia haver conegut. Sort que va ser curta l’estona del dessagnament.

Tot va ser instal·lar-se a la casa marital, aquella que havien preparat amb tanta il·lusió, que el seu marit, quina bogeria!, va agafar aquell ganivet amb la fulla brillant, ves per on també de color gris perla, i amb punteria certera va clavar-l’hi fortament i la va deixar allí, ulls clucs, rostre pàl·lid, com adormida, estirada per sempre més.

Febrer 2017

Imma Cauhé

LA COTXERA

Homenatge a Ramón Cases pel seu 150é aniversari. 
Escrit inspirat en un quadre de l'autor.

LA COTXERA

(APARICIÓ INESPERADA)

Cap a l’any 1900, el més conegut mitjà de transport era la tartana. Aquell petit poble de Moià va veure’s sorprès per un soroll que provenia del camí; un núvol de pols s’aixecava i s’aproximava molt ràpid, cap cavalleria podia anar tant de pressa.

Els primers que ho van veure van ser la quitxalla que jugaven a l’era, i corrent i cridant anaven de casa en casa proclamant la notícia.

—Un carruatge sense cavalls! Fa soroll! Fa fum! Fa molta pols!

Tots els habitants del poble sortien per a veure què era allò que embogia els petits.

—Com hi ha déu que això és cosa del diable!— deien alguns. —Quines coses inventen!— comentaven els altres. —Així ara ja no necessitarem animals! 

—Jo n’havia vist a la capital!— exclamaven els més avantguardistes.

Els dos homes que anaven dins d’aquell vehicle estrany van voler parar uns dies en aquell poble i es van instal·lar a la fonda, dins la cotxera fins ara utilitzada només per carruatges de tir. Va ser per primer cop garatge per al cotxe.

Tots els veïns del poble i els habitants de masies properes varen voler passar a veure aquella novetat, i es va crear gran expectació tant pel cotxe com pels seus pintorescos viatgers que portaven abrics de pells, barrets extravagants i fumaven. Tothom s’admirava de veure’ls com es posaven a qualsevol racó al davant d’un llenç blanc i, amb molta traça, donant-li color, el transformaven en un esplèndid quadre.

Gener 2017

Imma Cauhé

Desembre 2016

El conte de Nadal ha d'incorporar un troç de nadala que s'ha triat a sorts.

Era una nit fosca i freda, el noi anava caminant per la drecera, havia fet tard i volia arribar abans de mitja nit a la Masia que havien llogat per celebrar la nit de Nadal, va començar a nevar, encara li faltava un bon tros, i no veia bé el camí, la nevada cada cop era més espessa, els flocs grans i la visió cada cop pitjor.

El caminet s’esborrava sota la espessor de la neu que anava creixent per moments. Estava perdut, va arribar a un punt que no sabia quina direcció seguir, va decidir seguir per la dreta i la va encertar, va respirar quan va divisar aquell gran roure que marcava que estava en el bon camí. Cada passa se li feia més costosa els peus s’enfonsaven i tenia les mans i el nas gelat, ja estava a punt de defallir, però sabia que havia de continuar, no era convenient parar-se en aquelles circumstàncies.

Els amics, dins la Masia, començaren a preocupar-se al veure que no arribava i que la tempesta de neu s’anava fent cada cop més forta. Així doncs, animats com estaven, s’abrigaren, agafaren els instruments musicals que portaven i sortiren tot i cantant: “Virolet, Sant Pere, Virolet Sant Pau...”

Al sentir aquests al noi, se li va obrir el món, sentia els seus amics, això volia dir que ja estava a prop. Aviat es va retrobar amb els de la colla i varen poder celebrar la nit de Nadal sans i estalvis escalfant-se a la llar de foc tots junts.

Imma Cauhé

A LA CAÇA DE LA BELLESA

Narració que comença com  "Jardi vora el mar"

A LA CAÇA DE LA BELLESA

(Jardí vora el mar)

   “A mi sempre m’ha agradat molt saber les coses que els passen a la gent”, és per això que a vegades furgo massa.

   Tot va ser conèixer aquella dona, que no em vaig poder reprimir de saber-ne tots els ets i uts de la seva història. Tot es resumia en el seu físic. Era una suma d’arranjaments al llarg de la seva vida.

   Començant pels seus cabells, eren una perruca tenyida  amb postissos que variaven tant de color com de llargada, així com els seus ulls de variats colors segons la indumentària que aquell dia tocava.

   La seva cara havia anat modelant-se amb les corresponents modificacions per pròtesis o altres procediments externs a la natura, continuant amb intervencions per treure les bosses de les parpelles, les arrugues de les entrecelles, i al costat de la boca. Pòmuls i mentó, correcció de l’orella... no sé si em deixo res, perquè jo no sabia que es pogués modelar la cara en tants llocs. No vaig mai atrevir-me a demanar-li una fotografia d’abans de tots aquests “retocs” com deia ella.

   Això sols era part del seu modelatge ja que tot el cos estava reconstruït, no una, sinó diverses vegades, perquè les modes també canvien i ara són moda els pits grans, ara petits, ara el cul arromangat, ara malucs amples, ara estrets... Fins augment de panxell i liposucció d’abdomen i lífting de braços!

   Era tota una catedràtica en la cura d’imatge, però, entre aquests arranjaments en vaig trobar a faltar un, potser el més important, el del cervell: crec que continuava amb el mateix de quan tenia dotze anys i no madurava mai.

novembre 2016     

Imma Cauhé