per veure tots els treballs


Montserrat Valles, porta el blog

del taller: Escriure en català.
Aquí, poso només el que escric jo, us convido a que aneu a visitar-lo:
http://escricat.blogspot.com.es/

dilluns, 19 d’abril de 2021

BON DIA!


Per fi s’ha deixat veure l’arc de Sant Martí, es veu brillar prop la carena, i els núvols s’han obert deixant un cel blau i brillant, ja tenia ganes que hi hagués bonança. 

Fa dies només es veia el cel gris, amb uns núvols foscos, quasi negres, que semblava que el cel et caigués a sobre, feia por!, se sentia una gran tamborinada acompanyada de llamps i trons, una tempesta seca, que li diuen, on no plou però fa feredat sentir-la i a vegades els llamps produeixen incendis. També el vent huracanat algun cop alçava una espiral que aixecava fulles, troncs…,  era com un petit tifó o cicló que arrossegava tot el que trobava per davant.

Els matins hi havia una gran calamarsa, tota la rosada blanquejava i semblava una pel·lícula de por, totes les branques gebrades, plenes d’aquelles petites motes de gel blanc i sota una boira espessa, que semblava que en algun moment t’havia de sortir un esperit des de l’ultratomba. 

Ahir  va empitjorar, començà amb un xàfec que es convertí en una pedregada fortíssima que va arribar a trencar teulats i l’aigua baixava pels carrers com si fossin grans torrenteres.

El temporal d’aquests dies ha estat del més inhòspit, sort que després del mal temps ve la bonança, i avui ja surt el sol.


Imma Cauhé


Escrit que surtin paraules del temps.

dijous, 1 d’abril de 2021

EL SOMNI DE LA INÈS

 

Per celebrar el dia de la dona.





La dona encara la creuen desqualificada per a segons quines professions, no per les seves capacitats sinó per mals conceptes que ha creat la societat.

La Inés és una dona amb molta empenta, i ha volgut fer sempre el que ella volia encara que es trobés amb molts prejudicis i moltes traves, a ella li ha agradat sempre conduir màquines pesades, grues, excavadores, i altres semblants, però aquest és un món d’homes, enlloc volien que una noieta aparentment delicada treballés a la seva empresa fent aquesta feina, ni li feien proves per veure la seva capacitat. Lluny de acovardir-se, la Inés no va deixar de treballar per aconseguir el seu somni i després de treure’s els permisos per poder portar aquestes màquines va aconseguir fundar ella una empresa on poder realitzat el seu somni.

Ara és una gran empresària que treballa amb tota classe de maquinària gran per  a obres, enderrocaments d’edificis i tota classe de construccions, i és molts cops ella mateixa la que guia les màquines.

Ha pogut realitzar el seu somni i també ha donat feina a moltes altres dones que com ella es trobaven discriminades amb aquestes feines i que volien conduir com ella aquestes grans màquines.


Imma Cauhé


divendres, 5 de març de 2021

INSOMNI


  Aquella nit d’insomni va succeir el miracle.
  Feia anys que s’havien separat; els pares d’un i altre havien decidit emprendre rutes diferents i aquells nens que fins als catorze anys havien estat veïns i amics inseparables es varen veure allunyats molts quilòmetres. No sabien les adreces un de l’altre, ja que en aquells dies els seus pares no tenien clar on anirien a viure definitivament, i en aquells temps no hi havia mòbils ni xarxes socials per seguir el contacte, per això van haver de dir-se adeu sense esperança de poder retrobar-se.
  Però aquesta nit, gràcies a una nit d’insomni, els dos han posat la ràdio i han coincidit en un d’aquests programes que truquen els oients, ja sigui per esbargir-se, explicar les seves vides o preguntar quelcom.
  Avui un dels amics ha tingut l’encert de trucar al programa i explicar la seva història, dir com recordava la seva veïna, amiga de la infantesa, i com mai havia oblidat aquell temps que varen passar junts.
  Per altra banda, la casualitat o el destí, feu que l’amiga estigués també escoltant la ràdio i precisament aquella emissora, i és així com sense sortir de la seva emoció va trucar ràpidament al programa per poder contactar amb el seu amic d’infantesa.
  Havien passat molts anys, uns cinquanta, i cap d’ells havia oblidat aquella complicitat de joventut. Sempre s’havien recordat i ara, després de tota una vida, van poder tornar a emprendre aquella amistat mai acabada.
  Tot gràcies a una nit d’insomni i a un programa de ràdio. 

Imma Cauhé

Escrit on tingui que veure la radio.

dimarts, 9 de febrer de 2021

L’ARBRE DE LA PLAÇA

 L’ARBRE DE LA PLAÇA 


  Aquell arbre que s’aixecava al mig de la plaça era un gran refugi per a molts éssers vius. Ja no diguem per a les persones, que tant nens, joves o gent adulta asseguts o jugant a l’ombra, passaven hores i hores de jocs i xerrameca.

Però encara que passessin desapercebuts molts cops, en aquell arbre hi havia molts animals que l’havien adoptat com a casa seva, sobretot ocells. Parelles de tórtores, que convivien amb pardals, picots, rossinyols i altres, algun cop visitats per garses, puputs, fins i tot lloros amazònics que han envaït els parcs i alguna gavina que ha remuntat terres amunt per trobar aliment.

Ja no diguem dels animalons més petits que hi vivien, aquells a qui nosaltres no donem gaire importància, però ajuden que la natura segueixi el seu ritme, com són els cuquets, aràcnids i insectes variats.

Aquell arbre era frondós, un element vital per a tots els que vivien a prop. Però un bon dia, a una ment il·luminada, a un d’aquells que arriben a ocupar un càrrec i volen fer-se veure, se li va acudir que aquell arbre s’havia de talar i posar al seu lloc un monòlit de pedra dedicat a ves a saber qui.

Així va ser com es va acabar la vida en aquella plaça; ni humans, ni aus ni petits animalons varen trobar on estar feliços compartint.


Imma Cauhé

dimecres, 23 de desembre de 2020

conte de Nadal

 ANYS 3000

 




“Nadal? Quina festa més curiosa!” Aquells joves no podien creure-ho, les persones eren individualistes, narcisistes, i ara havien trobat un document d’uns mil anys enrere que els feia trontollar els esquemes.

Aquells papers trobats a la barraca abandonada d’un centenari deien que les persones eren socials i adoraven un Déu, que era un ésser pare de tots i que els havia creat. Aquells documents explicaven que feien unes festes familiars i socials que en deien de Nadal, en què celebraven el naixement d’aquest Déu.

Però si era el pare de tots, com havia nascut? Festes familiars, què volia dir família? Als anys 3000 tots naixien en laboratoris, de provetes, creixien com les abelles a un eixam, en cel·les petites i individuals, al fer-se grans continuaven vivint en soledat, només es reunien per fer algunes feines essencials i tenien poca relació uns amb els altres.

Un dia que aquells tres joves es varen trobar per casualitat, avorrits, passejant per aquell indret, varen trobar els documents escrits feia tan de temps i la curiositat va portar-los a desxifrar-los. Van anar investigant i varen concloure que una família era un grup de persones que convivien i feien un grapat de coses juntes. Com que eren tres els que ho van descobrir, varen concloure que ells eren una família.

Llegint el que feien aquelles persones mil anys enrere, varen decidir copiar aquelles festes tradicionals de Nadal. Començaren per buscar alguna cosa de menjar semblant a la que van trobar en l’escrit. Trobaren alguns productes vegetals i van caçar una au per poder fer un dinar de Nadal com marcava la tradició, cosa que no havien fet mai, ja que ells s’alimentaven de productes elaborats, precuinats  i pastilles, per la qual cosa mai cuinaven.

Els tres varen treballar de ferm i varen asseure’s davant per davant per assaborir aquell dinar tan especial.

Devia ser l’esperit del Nadal que des de llavors els va portar a conviure i compartir més, no van parar de llegir i cercar en el passat, i després d’aquell Nadal el continuaren celebrant cada any, i fins i tot van anar reunint a altres que ho fessin amb ells i anaven introduint totes les tradicions que fins llavors estaven oblidades com era el tió, el pessebre o recitar i cantar nadales. Pot ser que després de tants anys  tornessin a socialitzar-se?


Imma Cauhé


divendres, 13 de novembre de 2020

Deures Octubre

 VIURE UN CONTE



La nena passejava per sota aquells arbres de fulles caduques, les de tants colors quan arribava la tardor; li agradava trepitjar i sentir el soroll que feia a l’aixafar  aquelles fulles mortes. Si havia plogut, els soroll es canviava per una olor a terra mullada molt característica. Ella es veia com la protagonista d’un conte d’aquells tan ben dibuixats.

Cada tarda, cap a la posta de sol, agafava aquell camí groguenc, marró, vermellós, i, juganera, anava saltant o arrossegant els peus per sentir aquella alegria que li donava viure aquesta petita experiència.

Aquesta sensació de llibertat, de colors i soroll, la recordà tota la vida, i cada tardor esperava poder delitar-se en aquests moments, moments que mai oblidava. Ni la verdor de les fulles noves, ni la diversitat de colors de les flors de la primavera la feien més feliç.

Aquest any va trobar encara més sentit a la vivència esperada: vora el camí, prop dels troncs dels arbres que ella adorava, havien nascut uns bolets que obrin-se davant d’ella feien un cercle perfecte. Aquell cop sí que es va veure dins un conte de fades, potser més endavant trobaria els follets ballant.


Imma Cauhé


dijous, 5 de novembre de 2020

Postal d'estiu.

 


Hola Aurèlia,  


Per fi no t’has decidir a pujar al poble. Aquest any ha estat ben diferent d’altres.

Tothom espera l’estiu per venir a les festes dels pobles, que se succeeixen una rere l'altra, però aquest any no hi ha hagut festes, els joves deambulen pels carrers, places i boscos, amb mascaretes i distàncies, sí que fan alguna trobada per dinar junts, però no com abans.

Les retrobades, ara sense petons ni abraçades com és costum, ara et saludes sense apropar-te i és molt més fred i distant.

Ja no hi ha hagut dinar comunitari, ni sortides, ni tallers de setmana cultural. Només les passejades per la Devesa, o voltants del poble per parelles o amb tres o quatre coneguts, tots embossats amb mascaretes. Jo la majoria de dies he preferit caminar sola pel bosc i poder respirar sense el tapaboques.

Al forn de pa i a la cua del camió de la fruita, que ja saps que s’hi ajunta tot el poble, ja no hi ha hagut safareig mentre s’espera el torn, ara a la tenda entrem un a un i la cua del camió queda dispersa per tota la plaça guardant la distància reglamentària.

Gràcies a tots, no hi ha hagut cap cas de coronavirus, era la por de tothom ja que arriba gent de totes les províncies a passar l’estiu.

Les vacances al poble no han estat com d’altres anys. Però t’hem trobat a faltar.

Fins aviat


Imma


dissabte, 27 de juny de 2020

Aventura



  Ella estava a la madu-resa, però es considerava una dona jove, a la flor de la vida i plena d’il·lusions, tenia família nombrosa, el seu marit era una gran persona, s’estimaven, porta-ven una vida en comú envejada per tots els amics i coneguts; però tot això no la frenaria.
Una nit va sortir amb les amigues, varen sopar i després van decidir anar a un local de copes, on hi havia una petita pista de ball. Són llocs normals on les persones de mitjana edat acostumen a anar en aquestes sortides d’amics.
Va ser aquí, en aquest ambient nocturn, festiu i, per què no?, romàntic, on va conèixer aquell home. Es veia que era més jove que ella, però tot i així es va veure atret per aquella dona madura. Ella va acceptar la seva companyia, primer amb bromes, curiositat, i, per què no dir-ho?, amb orgull: a ningú li desagrada ser admirada després d’haver estat tants anys dedicada a la família i a penes tenir temps per a ella, sempre dedicada al marit i als fills; una mica de coqueteig  sempre va bé.
La nit va anar avançant i la nostra protagonista cada cop es va veure més còmoda al costat d’aquell galant que no deixava d’obsequiar-la amb paraules belles que la feien sentir més jove, més viva i desitjada. Aviat va arribar el moment que mútuament van acaronar-se i van culminar aquell instant en un bes dels que feia molt temps ni rebia, ni donava; un bes de pel·lícula, un bes d’aquells que et fan vibrar totes les fibres del cos. Dels que et fan fugir de la realitat, d’aquells que t’ho fan oblidar tot i et transporten a un món idíl·lic  on no existeix res fora aquell instant.
Aquell moment va transformar la resta de la vida, la fidelitat a l’espòs, la coherència de la seva vida va ser trastocada, ja res va ser el mateix, d’aquella nit va sorgir la necessitat de seguir-se veient, de seguir vibrant, i va ser un renéixer com a dona. Varen tenir algunes trobades en llocs privats i lluny de les mirades. Aquells encontres eròtics, viscuts a més com a cosa prohibida, van fer que tot fos molt més esplendorós.
Al passar uns mesos, va ser hora de centrar el cap, de valorar els fets, de veure el que realment val la pena, i era hora d’acabar amb aquesta aventura, no podia jugar-se la felicitat familiar per aquell caprici momentani. 
Tot quedaria com un somni, com una cosa que no havia passat mai, però com aquella llavor que queda per sempre més dins del cor i dona vida, com una guspira que fa que el foc de la passió s’encengui, des d’aquella aventura les relacions maritals van tenir una nova passió.
Imma Cauhé

dilluns, 8 de juny de 2020

Històries de confinament

A SUD-AMÈRICA

Va llevar-se quan encara era de nit, no tenia gaire temps fins que el sol comencés a il·luminar, llavors seria més perillós.
Estaven en toc de queda, d’alerta, deien; ningú pot sortir de les cases, sota risc de fins i tot rebre un tret si l’enxampaven.
Però ell havia de sortir obligatòriament, era forçós anar als camps abans que arribessin els pagesos, agafar alguna carbassa, alguna pastanaga, alguna patata, el que trobés més a mà, o la seva família moriria de fam. Ja feia un més del confinament, ni un treball per fer, res per poder guanyar uns diners.
Quan no hi havia confinament ja era dur, no hi havia feina, i si n’hi havia el que es guanyava era tan poc que ni per a la llet del fill petit arribava. Quants dies fent un sol àpat, o mig, o dient a la dona que no tenia gana.
Corrent amb la motxilla a l’esquena, va esmunyir-se sense ser vist per la vigilància dels guàrdies, potser amb el que havia agafat avui tindria per menjar dos dies, després, Déu dirà.

Imma Cauhé

dissabte, 25 d’abril de 2020

Secret. Març

DETECTIU

En duia una de cap, ella l’esquivava perquè no el veiés! No podia deixar que el descobrís, no tenia cap explicació perquè estigués per aquell barri.
Eren molt estranyes aquelles escapades que últimament feia, i volia descobrir a què venia  tant misteri. Pel seu cap havia passat de tot: Tenia un amant? Es drogava? Era addicta al joc? Tenia negocis bruts? Res li quadrava i si li preguntava fugia del tema sense donar cap explicació. És per això que va voler endevinar el seu secret i va decidir vigilar-la, seguir-la; en una paraula, va convertir-se en la seva ombra, com tot bon detectiu que s’hi consideri.
Creieu que així va poder descobrir el seu secret? Doncs no! A la contra, va ser ella que el va descobrir, i no sé ni com ni de quina manera va saber de les seves intencions i li va preparar una trampa. Malament la vigilava, perquè no ho va poder preveure, tot i no deixar ni un minut de controlar-la.
Un dia, sense esperar-s’ho, quan va fer el revolt en aquell carrer estret, va caure davant seu una pancarta que deia:
“Què vols trobar?
Fes alguna cosa de més profit!”
Avergonyit, va donar mitja volta. La veritat és que cadascú ha de ser lliure per fer el que vulgui, sigui o no en secret. Ella mai havia donat mostres de fer res dolent i la seva idea de seguir-la no era bona.

Imma Cauhé