conte de Nadal

 ANYS 3000

 

“Nadal? Quina festa més curiosa!” Aquells joves no podien creure-ho, les persones eren individualistes, narcisistes, i ara havien trobat un document d’uns mil anys enrere que els feia trontollar els esquemes.

Aquells papers trobats a la barraca abandonada d’un centenari deien que les persones eren socials i adoraven un Déu, que era un ésser pare de tots i que els havia creat. Aquells documents explicaven que feien unes festes familiars i socials que en deien de Nadal, en què celebraven el naixement d’aquest Déu.

Però si era el pare de tots, com havia nascut? Festes familiars, què volia dir família? Als anys 3000 tots naixien en laboratoris, de provetes, creixien com les abelles a un eixam, en cel·les petites i individuals, al fer-se grans continuaven vivint en soledat, només es reunien per fer algunes feines essencials i tenien poca relació uns amb els altres.

Un dia que aquells tres joves es varen trobar per casualitat, avorrits, passejant per aquell indret, varen trobar els documents escrits feia tan de temps i la curiositat va portar-los a desxifrar-los. Van anar investigant i varen concloure que una família era un grup de persones que convivien i feien un grapat de coses juntes. Com que eren tres els que ho van descobrir, varen concloure que ells eren una família.

Llegint el que feien aquelles persones mil anys enrere, varen decidir copiar aquelles festes tradicionals de Nadal. Començaren per buscar alguna cosa de menjar semblant a la que van trobar en l’escrit. Trobaren alguns productes vegetals i van caçar una au per poder fer un dinar de Nadal com marcava la tradició, cosa que no havien fet mai, ja que ells s’alimentaven de productes elaborats, precuinats  i pastilles, per la qual cosa mai cuinaven.

Els tres varen treballar de ferm i varen asseure’s davant per davant per assaborir aquell dinar tan especial.

Devia ser l’esperit del Nadal que des de llavors els va portar a conviure i compartir més, no van parar de llegir i cercar en el passat, i després d’aquell Nadal el continuaren celebrant cada any, i fins i tot van anar reunint a altres que ho fessin amb ells i anaven introduint totes les tradicions que fins llavors estaven oblidades com era el tió, el pessebre o recitar i cantar nadales. Pot ser que després de tants anys  tornessin a socialitzar-se?

Imma Cauhé

Escrit de Nadal

Aquest any no hem fet escrit individual, hem representat entre totes una família agafant cadascuna un paper i un moment del dinar de Nadal.

A mi m'ha tocat ser un tiet jove.

El més curiós ha estat que pràcticament els relats fets individualment i sense conèixer el que escrivia l'altre, han coincidit bastant, només hem hagut de canviar petits detalls a la posta en comú que hem fet per que no hi haguessin contradiccions i el relat podés ser coherent.

.........................

Enric, l'oncle solter

Ja he arribat, no sé si soc l’últim, sembla que aquest any la meva germana i el cunyat ja han arribat. Que estrany, perquè sempre esperen que estiguem asseguts a taula per fer la seva aparició. Com els agrada fer-se mirar!

   Aquest any, com tots, em preguntaran quan faré el pensament de formar una família, tornaran a repetir que ja vaig sumant anys, que si s’està millor acompanyat, que si ja penso centrar el cap.

   Amb la Martina, vivint cadascú a casa seva, estem bé. Així cadascú fa el que vol i ens reunim quan en tenim ganes. Si visquéssim junts, la relació podria trencar-se, estem massa acostumats a fer el que volem sense dependre de ningú, la il·lusió dels vint anys ja ha passat i ara un ja té altres prioritats. Per cert, veig que encara no ha arribat.

   Sobre cada plat hi ha el nom de cadascú; hi deixaré els detalls que he comprat.

Tot i les petites coses incòmodes que sorgeixen durant els dinars de Nadal, és un dia que m’agrada compartir en família, hi ha un ambient  especial on el que importa és el dinar, que estigui tota la família reunida i poc més, tots els altres temes es tracten per sobre, és l’excusa que tenim per refermar-nos que estem aquí, que encara que cadascú visqui pel seu cantó i la comunicació sigui molts cops escassa, la família és la família, i podem comptar els uns amb els altres.

Veig els nebots; al veure’m ja corren cap a mi per abraçar-me. Com s’estimen els nebots quan no tens fills! I, és clar, els omples de regals i atencions, i ells saben correspondre. 

Cada any algú porta una notícia nova per comunicar, a veure aquest any qui la portarà i quina serà. Espero que sigui bona, no com aquell any que ens vam quedar tots trencats al saber la greu malaltia del pare.

Uf!, quina taula més gran! Cada any som més i el menjador sembla que s’estiri per donar cabuda a aquest gran clan familiar. Ja som aquí altre cop, sembla ahir i ha passat un any amb tots els seus dies i totes les seves hores.

Bon dia a tothom! Marrecs, com heu crescut! Esteu tots més guapos que l’any passat!

Imma Cauhé

imatge: Gastby d'Ignasi Blanch

Conte de Nadal 2017

Baldiri

Un dia d’hivern, el millor de tots, la vigília de Nadal, el vell Baldiri estava assegut al seu balanci davant la finestra. Era un dia fred i desagradable; hi havia boira. De fons, se sentien passes ràpides.

Cada tarda feia el mateix, assegut tot balancejant-se, mirava qui creuava per davant de casa seva. Feia temps no tenia visites ni cap parent que anés a visitar-lo assíduament.

Baldiri va parar atenció i va poder sentir com aquells marrecs anaven d’un cantó a l’altre cridant i fent xivarri; sempre en feien però avui anaven atabalats.

 Tot i que hi havia boira, va començar a veure les siluetes i sentia l’aldarull  que s’apropava a casa seva. De qui menys acostumava a rebre visites, era de canalla, però no hi havia dubte, els nanos estaven aproximant-se a la seva porta.

El timbre va sonar, s’ho va pensar dues vegades, no podia ser que haguessin trucat a la seva porta, o els xavals picaven a la porta per sortir corrent i jugar? Però no, seguia sentint les veus de la quitxalla allà al seu portal.

Va aixecar-se encuriosit i va obrir la porta.  Es va trobar amb vuit noiets d’entre 10 i 14 anys que el miraven.

—Bona tarda Sr. Baldiri! —van dir a cor— Molt bon dia de Nadal!

I tocant una pandereta es van posar a cantar una Nadala.

—Us donaré una propina!— va dir.

—No, senyor! No volem propina, cada dia al passar per davant lde a seva finestra el veiem com ens observa, i el veiem sempre sol; és per això que avui quan a les nostres cases hem vist que es preparava tot per viure el Nadal amb companyia, hem pensat que vostè no en tenia, per això se’ns ha acudit venir a cantar-li una cançó.

El bon home fins es va emocionar, perquè va veure que no ho feien per demanar propina, sinó que ho havien preparat expressament per a ell, per acompanyar-lo aquesta tarda.

—Doncs passeu, tan sols puc donar-vos llet amb galetes; berenarem junts i passarem una estoneta.

Baldiri, aquell Nadal, el va viure amb una alegria diferent, i aquells bons xicots van passar una tarda com mai l’havien passat, escoltant les batalletes d’aquell vell solitari.

Imma Cauhé

Desembre 2016

El conte de Nadal ha d'incorporar un troç de nadala que s'ha triat a sorts.

Era una nit fosca i freda, el noi anava caminant per la drecera, havia fet tard i volia arribar abans de mitja nit a la Masia que havien llogat per celebrar la nit de Nadal, va començar a nevar, encara li faltava un bon tros, i no veia bé el camí, la nevada cada cop era més espessa, els flocs grans i la visió cada cop pitjor.

El caminet s’esborrava sota la espessor de la neu que anava creixent per moments. Estava perdut, va arribar a un punt que no sabia quina direcció seguir, va decidir seguir per la dreta i la va encertar, va respirar quan va divisar aquell gran roure que marcava que estava en el bon camí. Cada passa se li feia més costosa els peus s’enfonsaven i tenia les mans i el nas gelat, ja estava a punt de defallir, però sabia que havia de continuar, no era convenient parar-se en aquelles circumstàncies.

Els amics, dins la Masia, començaren a preocupar-se al veure que no arribava i que la tempesta de neu s’anava fent cada cop més forta. Així doncs, animats com estaven, s’abrigaren, agafaren els instruments musicals que portaven i sortiren tot i cantant: “Virolet, Sant Pere, Virolet Sant Pau...”

Al sentir aquests al noi, se li va obrir el món, sentia els seus amics, això volia dir que ja estava a prop. Aviat es va retrobar amb els de la colla i varen poder celebrar la nit de Nadal sans i estalvis escalfant-se a la llar de foc tots junts.

Imma Cauhé

Nadal lluny de casa.

Lloc on es poden llegir els contes dels companys.

http://issuu.com/escricat/docs/nadal_2015_contes/1

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhphBDeaycrZYaR40IfjjZRBEeDqn-LafpGZ90hh2zMPq9FUwepPl5mw975jM0jtYeZdq0hzZbh_2ITxOxEf4QHn1qjqzyoli-CYa7_PN9SHhXDiyEn2oyhrFRkKRHlE_N1VounxUpcwv8/s400/Nadal+2015+portada+blog.png

Inspirat en el conte de Nadal de Pere Caldes: “Quaranta-cinc graus sota cobert”.

Aquell Nadal estava lluny de casa, allí ningú coneixia les tradicions nadalenques que jo començava a enyorar i que tota la vida havia seguit a peu de lletra.

A la casa on estava a dispesa hi havia tres infants, i mai haurien conegut a no ser per mi, el tió de Nadal, i com van obrir els ulls quan al alçar la manta varen veure totes aquelles llaminadures!

No va ser fàcil trobar un tió, però me les vaig enginyar. El nostre tió va ser diferent, uns dies abans de Nadal, vaig explicar-los que al meu país aquells dies anàvem al bosc a cercar un tronc ben formós, el portàvem a casa i l’alimentàvem perquè la Nit de Nadal ens cagués regals.

Tots em varen mirar palplantats, - quina cosa més estranya – comentaven.

Vaig voler que coneguessin aquesta tradició tots els que allí convivíem, però, no hi havia ni bosc, ni llenya per aquells indrets, d’on podia treure un tió? vaig haver de posar imaginació.

En una saleta, tenien una tauleta de fusta petita, i vaig pensar, si al tió molts hi posen potes i barretina, perquè no fer servir una tauleta, que al cap i a la fi està feta d’un tronc. Dit i fet, vaig agafar una manta, la vaig tapar i vaig convidar als més petits que li donessin menjar els dies que restaven per la nit de Nadal.

Els xiquets ho van fer incrèduls, però al veure que al matí el menjar havia desaparegut, van començar a animar-se i creure amb el tió-tauleta.

Arribada la nit de Nadal, amb els pal de fregar i el de l’escombra i previ assaig de la cançó “Caga tió, caga torró...” Va produir-se el miracle de Nadal.

I tant que va cagar! Llaminadures de totes classes, galetes,... i fins i tot una botella de vi dolç per els adults.

Aquell Nadal, lluny de la meva terra, vaig apropar-me sentimentalment a la meva llar, i tots els que em rodejaven van poder conèixer la tradició Catalana del Tió de Nadal i fins avui allí es continua celebrant el 25 de desembre.

Com ha estat dit dels indígenes, es pot afirmar que els nostres compatriotes trasplantats van fent.

(el que està en cursiva és del conte de Caldés)

Imma

 Nadal 2015

......................

partitura treta: www.ccblanquerna.cat

El Tió de Nadal és una tradició familiar que es celebra en moltes llars catalanes en les dates nadalenques.

Tot comença uns dies abans del 25 de desembre, normalment a partir del dia de la Puríssima (8 de desembre) o a més tardar per Santa Llúcia (13 de desembre), quan es va a buscar la soca d’arbre al bosc, o bé es recupera el tió d'anys anteriors.

A partir d’aquell dia i fins la nit de Nadal, la mainada té cura d'aquest tronc que un bon dia arriba a casa: li dóna de menjar i beure cada nit i el tapa amb una manta perquè no passi fred. Matí rera matí, el menjar que han posat al tió desapareix i aquesta presència màgica, que s'està a la cuina o menjador de casa, formarà part de la familia fins la nit de Nadal.

La nit de Nadal, o en algunes cases el mateix dia de Nadal, se’l fa cagar repetidament a base d’engegar-li cops de bastó alhora que se li canta una cançó tradicional. 

tret de: http://ampavinyet.blogspot.com.es/2011/12/preparant-el-nadal-el-tio.html