Conte de Nadal 2017

Baldiri

Un dia d’hivern, el millor de tots, la vigília de Nadal, el vell Baldiri estava assegut al seu balanci davant la finestra. Era un dia fred i desagradable; hi havia boira. De fons, se sentien passes ràpides.

Cada tarda feia el mateix, assegut tot balancejant-se, mirava qui creuava per davant de casa seva. Feia temps no tenia visites ni cap parent que anés a visitar-lo assíduament.

Baldiri va parar atenció i va poder sentir com aquells marrecs anaven d’un cantó a l’altre cridant i fent xivarri; sempre en feien però avui anaven atabalats.

 Tot i que hi havia boira, va començar a veure les siluetes i sentia l’aldarull  que s’apropava a casa seva. De qui menys acostumava a rebre visites, era de canalla, però no hi havia dubte, els nanos estaven aproximant-se a la seva porta.

El timbre va sonar, s’ho va pensar dues vegades, no podia ser que haguessin trucat a la seva porta, o els xavals picaven a la porta per sortir corrent i jugar? Però no, seguia sentint les veus de la quitxalla allà al seu portal.

Va aixecar-se encuriosit i va obrir la porta.  Es va trobar amb vuit noiets d’entre 10 i 14 anys que el miraven.

—Bona tarda Sr. Baldiri! —van dir a cor— Molt bon dia de Nadal!

I tocant una pandereta es van posar a cantar una Nadala.

—Us donaré una propina!— va dir.

—No, senyor! No volem propina, cada dia al passar per davant lde a seva finestra el veiem com ens observa, i el veiem sempre sol; és per això que avui quan a les nostres cases hem vist que es preparava tot per viure el Nadal amb companyia, hem pensat que vostè no en tenia, per això se’ns ha acudit venir a cantar-li una cançó.

El bon home fins es va emocionar, perquè va veure que no ho feien per demanar propina, sinó que ho havien preparat expressament per a ell, per acompanyar-lo aquesta tarda.

—Doncs passeu, tan sols puc donar-vos llet amb galetes; berenarem junts i passarem una estoneta.

Baldiri, aquell Nadal, el va viure amb una alegria diferent, i aquells bons xicots van passar una tarda com mai l’havien passat, escoltant les batalletes d’aquell vell solitari.

Imma Cauhé