Escrit que aparegui el 15, (anys que fa que funciona el grup d'escriptura.

                                                              15 anys

  Estava més contenta que un gínjol, aviat arribaria el dia que feia tant temps que esperava. Tota la família estava d’aquí cap allà, uns inflant  globus, uns altres posant les estovalles de colors, altres fent arcs de roba i garlandes, uns quants preparant un bon tiberi.

Serien molta gent, familiars i amics. La festa dels quinze anys era una celebració que totes les adolescents esperaven, era com la iniciació d’entrada a la societat, una festa que indicava que la infantesa havia acabat.

  Va arribar el dia, estava molt nerviosa, estrenava un vestit elegant com mai havia tingut, ella seria la protagonista, la reina de la festa, i a més vindria aquell noiet que li agradava tant, i potser ballarien algun ball junts.

  Així va ser, el dia va ser d’allò més bonic, tant per tota la bona preparació de la festa com pel dia assolellat i de bonança que va fer; ella va ser la persona més feliç de totes, tot va anar com oli amb un llum i va rebre molts regals.

  Va arribar l’endemà i els dies següents, els pares es van haver d’estrènyer el cinturó i tota la família, en un temps, va haver de prescindir d’algunes coses; el cost de la festa els va deixar molt escanyats, però la nena només fa quinze anys un cop a la vida.

Escrit compost per títols de llibres

 GUSTOS SENZILLS

 

Les belles imatges no eren precisament la vista d’aquells dos taüts negres i dos de blancs, que només de veure’ls et deixaven la pell freda. Sempre deien que ella era una dona difícil, fins algú s’atrevia a afirmar que era l’escanyapobres de la població, que tenia a tothom agafat pel mànec, que vivia dels altres, tot perquè utilitzava un mirall trencat, i deien que això és tenir usura. Que equivocats!, a ella li agradaven les històries naturals, la vida sana, veure el cel, sobretot quan una invasió subtil de colors i formes diferents hi voleiava, fins que arribava el caçador d’estels, portant com sempre la llibreria ambulant, i anava, un per un, fent-los caure, i després, com els estels, ell desapareixia mesos, i ella sospirava per tornar a veure’l.

Imma Cauhé

Primer primera

 

“Ja saps que al nostre edifici hi ha bona relació entre veïns”, em deia la meva amiga i veïna del primer primera, “Bé, això sembla; sempre, ja ho saps, hi ha el veí primmirat que no en deixa passar ni una; la xafardera que vol saber-ho tot; els nanos que no deixen de cridar i saltar quan surten i entren; el que treu el gos i deixa l’ascensor... En fi, cada casa és un món. Ja veus que a la reunió de veïns algun cop hi ha qui treu les urpes, però no arriba mai la sang al riu”.

“Viure en el primer té els seus avantatges”, em deia, “Si no funciona l’ascensor no costa tant arribar a casa, no has de comprar agulles d'estendre perquè amb les que cauen al celobert en tens per donar i per vendre. També té desavantatges: a l’estar més a prop del carrer sents tots els sorolls de què hi passa i els cops de la porta dels que entren esvalotats, el carter sempre truca als pisos més baixos, i també reps la visita dels veïns a cercar la roba que els ha caigut de l’estenedor”.

“Tot i això, hi vivim a gust”, seguia explicant, “Nosaltres quatre, el matrimoni i dos fills ja grandets, crec que no molestem a ningú. Els que viuen a sobre, hi ha nits que sembla que es posin sabates de tacó i vagin passadís amunt i avall; hem decidit que per Reis els regalarem unes sabatilles, a veure si capten la indirecta”.

Imma Cauhé

BON DIA!

 

Per fi s’ha deixat veure l’arc de Sant Martí, es veu brillar prop la carena, i els núvols s’han obert deixant un cel blau i brillant, ja tenia ganes que hi hagués bonança. 

Fa dies només es veia el cel gris, amb uns núvols foscos, quasi negres, que semblava que el cel et caigués a sobre, feia por!, se sentia una gran tamborinada acompanyada de llamps i trons, una tempesta seca, que li diuen, on no plou però fa feredat sentir-la i a vegades els llamps produeixen incendis. També el vent huracanat algun cop alçava una espiral que aixecava fulles, troncs…,  era com un petit tifó o cicló que arrossegava tot el que trobava per davant.

Els matins hi havia una gran calamarsa, tota la rosada blanquejava i semblava una pel·lícula de por, totes les branques gebrades, plenes d’aquelles petites motes de gel blanc i sota una boira espessa, que semblava que en algun moment t’havia de sortir un esperit des de l’ultratomba. 

Ahir  va empitjorar, començà amb un xàfec que es convertí en una pedregada fortíssima que va arribar a trencar teulats i l’aigua baixava pels carrers com si fossin grans torrenteres.

El temporal d’aquests dies ha estat del més inhòspit, sort que després del mal temps ve la bonança, i avui ja surt el sol.

Imma Cauhé

Escrit que surtin paraules del temps.

EL SOMNI DE LA INÈS

 

Per celebrar el dia de la dona.

La dona encara la creuen desqualificada per a segons quines professions, no per les seves capacitats sinó per mals conceptes que ha creat la societat.

La Inés és una dona amb molta empenta, i ha volgut fer sempre el que ella volia encara que es trobés amb molts prejudicis i moltes traves, a ella li ha agradat sempre conduir màquines pesades, grues, excavadores, i altres semblants, però aquest és un món d’homes, enlloc volien que una noieta aparentment delicada treballés a la seva empresa fent aquesta feina, ni li feien proves per veure la seva capacitat. Lluny de acovardir-se, la Inés no va deixar de treballar per aconseguir el seu somni i després de treure’s els permisos per poder portar aquestes màquines va aconseguir fundar ella una empresa on poder realitzat el seu somni.

Ara és una gran empresària que treballa amb tota classe de maquinària gran per  a obres, enderrocaments d’edificis i tota classe de construccions, i és molts cops ella mateixa la que guia les màquines.

Ha pogut realitzar el seu somni i també ha donat feina a moltes altres dones que com ella es trobaven discriminades amb aquestes feines i que volien conduir com ella aquestes grans màquines.

Imma Cauhé

INSOMNI

  Aquella nit d’insomni va succeir el miracle.
  Feia anys que s’havien separat; els pares d’un i altre havien decidit emprendre rutes diferents i aquells nens que fins als catorze anys havien estat veïns i amics inseparables es varen veure allunyats molts quilòmetres. No sabien les adreces un de l’altre, ja que en aquells dies els seus pares no tenien clar on anirien a viure definitivament, i en aquells temps no hi havia mòbils ni xarxes socials per seguir el contacte, per això van haver de dir-se adeu sense esperança de poder retrobar-se.
  Però aquesta nit, gràcies a una nit d’insomni, els dos han posat la ràdio i han coincidit en un d’aquests programes que truquen els oients, ja sigui per esbargir-se, explicar les seves vides o preguntar quelcom.
  Avui un dels amics ha tingut l’encert de trucar al programa i explicar la seva història, dir com recordava la seva veïna, amiga de la infantesa, i com mai havia oblidat aquell temps que varen passar junts.
  Per altra banda, la casualitat o el destí, feu que l’amiga estigués també escoltant la ràdio i precisament aquella emissora, i és així com sense sortir de la seva emoció va trucar ràpidament al programa per poder contactar amb el seu amic d’infantesa.
  Havien passat molts anys, uns cinquanta, i cap d’ells havia oblidat aquella complicitat de joventut. Sempre s’havien recordat i ara, després de tota una vida, van poder tornar a emprendre aquella amistat mai acabada.
  Tot gràcies a una nit d’insomni i a un programa de ràdio. 

Imma Cauhé

Escrit on tingui que veure la radio.

L’ARBRE DE LA PLAÇA

 L’ARBRE DE LA PLAÇA 

  Aquell arbre que s’aixecava al mig de la plaça era un gran refugi per a molts éssers vius. Ja no diguem per a les persones, que tant nens, joves o gent adulta asseguts o jugant a l’ombra, passaven hores i hores de jocs i xerrameca.

Però encara que passessin desapercebuts molts cops, en aquell arbre hi havia molts animals que l’havien adoptat com a casa seva, sobretot ocells. Parelles de tórtores, que convivien amb pardals, picots, rossinyols i altres, algun cop visitats per garses, puputs, fins i tot lloros amazònics que han envaït els parcs i alguna gavina que ha remuntat terres amunt per trobar aliment.

Ja no diguem dels animalons més petits que hi vivien, aquells a qui nosaltres no donem gaire importància, però ajuden que la natura segueixi el seu ritme, com són els cuquets, aràcnids i insectes variats.

Aquell arbre era frondós, un element vital per a tots els que vivien a prop. Però un bon dia, a una ment il·luminada, a un d’aquells que arriben a ocupar un càrrec i volen fer-se veure, se li va acudir que aquell arbre s’havia de talar i posar al seu lloc un monòlit de pedra dedicat a ves a saber qui.

Així va ser com es va acabar la vida en aquella plaça; ni humans, ni aus ni petits animalons varen trobar on estar feliços compartint.

Imma Cauhé

Deures Octubre

 VIURE UN CONTE

La nena passejava per sota aquells arbres de fulles caduques, les de tants colors quan arribava la tardor; li agradava trepitjar i sentir el soroll que feia a l’aixafar  aquelles fulles mortes. Si havia plogut, els soroll es canviava per una olor a terra mullada molt característica. Ella es veia com la protagonista d’un conte d’aquells tan ben dibuixats.

Cada tarda, cap a la posta de sol, agafava aquell camí groguenc, marró, vermellós, i, juganera, anava saltant o arrossegant els peus per sentir aquella alegria que li donava viure aquesta petita experiència.

Aquesta sensació de llibertat, de colors i soroll, la recordà tota la vida, i cada tardor esperava poder delitar-se en aquests moments, moments que mai oblidava. Ni la verdor de les fulles noves, ni la diversitat de colors de les flors de la primavera la feien més feliç.

Aquest any va trobar encara més sentit a la vivència esperada: vora el camí, prop dels troncs dels arbres que ella adorava, havien nascut uns bolets que obrin-se davant d’ella feien un cercle perfecte. Aquell cop sí que es va veure dins un conte de fades, potser més endavant trobaria els follets ballant.

Imma Cauhé

Postal d'estiu.

 

Hola Aurèlia,  

Per fi no t’has decidir a pujar al poble. Aquest any ha estat ben diferent d’altres.

Tothom espera l’estiu per venir a les festes dels pobles, que se succeeixen una rere l'altra, però aquest any no hi ha hagut festes, els joves deambulen pels carrers, places i boscos, amb mascaretes i distàncies, sí que fan alguna trobada per dinar junts, però no com abans.

Les retrobades, ara sense petons ni abraçades com és costum, ara et saludes sense apropar-te i és molt més fred i distant.

Ja no hi ha hagut dinar comunitari, ni sortides, ni tallers de setmana cultural. Només les passejades per la Devesa, o voltants del poble per parelles o amb tres o quatre coneguts, tots embossats amb mascaretes. Jo la majoria de dies he preferit caminar sola pel bosc i poder respirar sense el tapaboques.

Al forn de pa i a la cua del camió de la fruita, que ja saps que s’hi ajunta tot el poble, ja no hi ha hagut safareig mentre s’espera el torn, ara a la tenda entrem un a un i la cua del camió queda dispersa per tota la plaça guardant la distància reglamentària.

Gràcies a tots, no hi ha hagut cap cas de coronavirus, era la por de tothom ja que arriba gent de totes les províncies a passar l’estiu.

Les vacances al poble no han estat com d’altres anys. Però t’hem trobat a faltar.

Fins aviat

Imma

Històries de confinament

A SUD-AMÈRICA

Va llevar-se quan encara era de nit, no tenia gaire temps fins que el sol comencés a il·luminar, llavors seria més perillós.

Estaven en toc de queda, d’alerta, deien; ningú pot sortir de les cases, sota risc de fins i tot rebre un tret si l’enxampaven.

Però ell havia de sortir obligatòriament, era forçós anar als camps abans que arribessin els pagesos, agafar alguna carbassa, alguna pastanaga, alguna patata, el que trobés més a mà, o la seva família moriria de fam. Ja feia un més del confinament, ni un treball per fer, res per poder guanyar uns diners.

Quan no hi havia confinament ja era dur, no hi havia feina, i si n’hi havia el que es guanyava era tan poc que ni per a la llet del fill petit arribava. Quants dies fent un sol àpat, o mig, o dient a la dona que no tenia gana.

Corrent amb la motxilla a l’esquena, va esmunyir-se sense ser vist per la vigilància dels guàrdies, potser amb el que havia agafat avui tindria per menjar dos dies, després, Déu dirà.

Imma Cauhé

gener: La vida és massa seriosa per ser presa seriosament

Paraules de Ray Bradbury:

La vida és massa seriosa per ser presa seriosament

....................

M’he presentat a casa dels veïns, són grans, viuen mig amargats per tot el que la vida els ha fet passar, no els veig riure, ni tan sols somriure des de fa anys. He pensat que no pot ser, que la vida no és això, que ells es mereixen una alegria, passar un bon moment.

He preparat un bon plat de puré de verdures, que potser fa de mal dir, però a mi em queda per llepar-s’hi els dits. Després he fet unes daurades, uf, quina aroma... patates y ceba al fons de la safata, i per sobre, una mica de  tomàquet, llimona i un pols de pebre vermell, un rajolí de vi blanc, i al forn. Quan ha estat tot llest, cap allí que m’he encaminat; he trucat a la porta, m’han obert, primer amb recança, després amb sorpresa; tota decidida, he entrat i els he abocat:

—Us porto un encàrrec que m’han fet per a aquesta adreça.

S’han quedat mirant-se estranyats i mirant-me a mi com dient “Aquesta està boja”. 

—On tenen els plats? Deuen ser aquí, oi? I, decidida, he anat cap a l’armari, he parat la taula i he començat a servir. Els he fet asseure’s i, mentre ells dinaven, jo he recitat i cantat diverses cançons que havia sentit de més petita en aquella casa, quant encara hi havia alegria.

Ells no deien res, van començar a menjar, es miraven i no feia falta que em donessin les gràcies, el brillar dels seus ulls ho deia tot.

Imma Cauhé

Records de nena

La nena que portem dins

“Cavallitos” de Festa major 

Cada any per la Festa Major, per Sant Llorenç, el 10 d’agost, al centre de la ciutat es muntava la fira. Hi havia parades de tir (m’agradava molt fer punteria amb l’escopeta de balins i guanyar el premi), de venta de coco, de núvol de sucre, d’ametlles garapinyades (quins gustos i olors que esperàvem trobar any rere any!), de pesca d’aneguets, els carrusels de cadiretes,  cavallets, autos de xocs, etc.

Era una de les poques diversions que teníem en aquell temps. Als parcs no hi havia gronxadors ni tobogans; recordo que quan els varen posar hi van plantar un cartell que deia: “Fins a 12 anys”. I era els que jo tenia, quina ràbia!. Pensava: “Ara que posen jocs, jo no hi podré pujar!”

Els autos de xocs venien en els vagons de tren, i quan arribaven de seguit anàvem a veure com descarregaven i muntaven l’atracció. Eren uns dies de nervis, esperant que ja funcionessin.

El meu pare, metge, en aquests dies passava nervis però per una altra raó: no hi havia any que no hi hagués algun ferit, ja fos per traumatisme o per electrocució. Ell anava a avisar els firaires, que, al pujar dalt dels vagons de tren per descarregar, podien electrocutar-se a causa de la forta càrrega elèctrica que portaven les catenàries. Tot i així algun any va haver d’assistir i veure’n morir algun. 

Com la visita als ferits sempre les feia gratuïtament, ens regalaven tiquets per pujar gratis als autos de xocs. Nosaltres, els fills,  estàvem molt contents.

Imma Cauhé

març 2019

Misteris del dia a dia

Sempre em passa a mi.

Ja ha tornat a passar! Cada dos per tres em trobo amb la mateixa situació, i mira que acostumo a fixar-me al entrar al lavabo, però com hi ha món que sempre em passa a mi.

 I el que hi havia de recanvi? casum l’olla, tampoc  hi es, sembla que els de la família ho facin expressament i sempre em toca a mi passar aquest tràngol.

Just finalitzades les meves deposicions, me n'adono que el paper s’ha acabat, i he de sortir (calces avall) al rebost a cercar un rotlle nou, i a vegades aquesta situació es bastant complicada.

 Març 2019

Escrits sobre feines de dona

NO TOTHOM VAL

                                                                                                                        imagen: https://goo.gl/images/996rrf

Estava sola, un país desconegut, un lloc diferent a tot el que coneixia, vaig tenir una oportunitat, un treball que permetria poder alimentar i pagar l’escola del meu fill que havia deixat amb la meva mare al meu país.

Al principi era acompanyar una persona gran, ajudar, netejar la casa, més tard les coses varen anar canviant, la senyora va necessitar que tingués més cura d’ella, havia d’ajudar-la a rentar-se, a vestir-se, que s’assegués del llit a la cadira, de la cadira al vàter, més tard a posar-li bolquers i netejar-la.

Això se’m va fer molt difícil, suposo que a ella també, no és agradable que t’hagin de netejar les parts íntimes, però menys és haver de treure i netejar els excrements d’una persona gran.

Quan això va passar, feia alguns anys que jo estava a aquella casa i realment m’havien tractat molt bé i tenia afecte a aquella persona i els seus fills, però cada dia se’m feia més difícil aquella feina, era superior a mi i d’acord mutu vàrem decidir rescindir el contracte.

Imma Cauhé

Noi desobedient

És cert que els meus pares m’ho tenien prohibit, no em deixaven allunyar del meu barri, ni anar-me’n del cercle dels meus amics, però jo tenia altres ambicions. Aquell barri, aquelles cases els seus habitants..., tot se’m quedava petit, se’n feia monòton i feixuc. Necessitava mourem per llocs on no em coneguessin, volia altres aires.

Així es com vaig començar a escapolir-me de tant en tant, cada cop més sovint i durant més temps.

Al tornar a casa em preguntaven d’on venia, mirava de dir el més convençut possible que de casa d’en Pep o de casa del Pere, quant la veritat era que venia del centre de la ciutat, allí entre tanta gent desconeguda em buscava a mi mateix, desobeint conscientment als pares.

Passejava per les Rambles embadalia amb tots els artistes, el meu somni anava cap aquest camí. Un dia m’hi vaig atreví i vaig fer d’estàtua, així vaig guanyar els meus primers calerons. Més endavant quant ja havia guanyat una mica vaig comprar-me una guitarra, i vaig començar a cantar.

Quant els meus pares van saber de la meva desobediència ja era massa tard, el cuc d’actuar i tocar ja m’havia portat a ser un artista que poc a poc va anar obrint-me camins per poder arribar a realitzar el meu somni, i aquí estic fent totes les actuacions que puc.

Escrit - Una bala pel record

El maig de 2018 ens va passar la Maite el relat verídic que li va inspirar el llibre, "Una bala pel record" va demanar si podiem donar una visió diferent, jo vaig escriure aquest relat possant-me al ,lloc del pare.

Testimonio de Pascual López Dorado

Pasqual

Pobre dona i pobres fills, la meva marxa a la guerra i la estança al camp de concentració els va fer patir molt. Mols anys sense saber si vivia o estava mort.

Quan van saber que vivia i el meu destí, no van dubtar amb enviar al meu fill gran , Pasqual. Quina joia retrobar al meu fill vingut expressament per ajudar-me, i del cert que ho va fer, si no hagués estat per ell, hauria mort dessagnat dins l’aigua com va passar amb els altres companys metrallats com jo. Però gràcies a ell vaig poder recuperar-me i continuar la lluita clandestina anys després d’acabar la guerra.

La lluita era per mi, el més important, més que la família. Quan vaig estar prou refet de les meves ferides, sense pensar-ho, enviant el meu fill Pasqual de tornada cap a casa, vaig tornar a la muntanya per seguir la lluita tot i que la guerra ja la donaven per acabada.

No sé si va valdre la pena, no sé si la decisió va ser la correcte, però va ser la que vaig prendre. La dona i els fills abandonats, patint per mi i malvivint en circumstàncies difícils. Mai mes vaig tornar a veure’ls i vaig morir sol, amagat com un conill en el cau, i la meva família patint la meva absència i durant molt temps la inseguretat de saber si seguia viu o estava mort.

maig 2018  Imma -posat al lloc del pare

LLegir sempre és un plaer

Les dues amigues, sempre que es trobaven, parlaven de llibres. A cada trobada una o l’altra portava un poema, ja fos de qualsevol poemari de Martí Pol, Mario Benedetti, Joana Raspall, o qualsevol altre, i sempre el comentaven; també llegien altres llibres que  no eren de poesia.

—Què vols que et digui, a mi m’agraden els llibres on hi ha coses inesperades, on no pots imaginar-te què succeirà, com La pell freda, o d’intriga com La noia del tren, o Els homes que no estimaven les dones, o policíaques.

—Ai, no! A mi això que et surtin amb ciris trencats, que mai sàpigues el que ha de venir perquè van donant-te pistes falses per despistar-te, que et facin pensar massa, trobo que és prendre’t el pèl. Jo prefereixo no haver d’endevinar el que vindrà, que tot segueixi un fil, sense haver-te de trencar el cap, m’agrada més la novel·la, o històries novel·lades, com pot ser L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra, El fruit del baobab, de Maite Carranza, o biografies com El miracle és viure, de Montserrat Abelló.

—Tot són maneres de veure les coses, però per llegir coses que van passant sense pena ni glòria no hi veig la gràcia.

—Doncs per estar patint tota la lectura perquè no lligues caps, i has d’estar pensant tant ja diràs.

Així estaven sempre les dues amigues, mai es posaven d’acord, eren lectores a temporades compulsives, sobretot quan un dels llibres les atrapava i hi havia tardes que deixaven d’anar a prendre cafè com acostumaven per poder acabar aquell llibre que tenien entre mans.

La veritat és que no eren tan diferents, perquè comentaven sempre els llibres que llegien i acabaven interessant-se per uns i per altres, de tal manera que molts cops a l’acabar una lectura se’ls intercanviaven i els agradava el que havia llegit l’altra.

Imma Cauhé 

Records

 maig 2018

Avui torno a passar per aquest indret on tu i jo hi tenim tants records.

Érem joves, quasi adolescents, les nostres ànsies d’estimar-nos, d’acariciar-nos, de sentir-nos units en cos i ànima, va fer que aquella tarda d’estiu, arraulits sota el brancatge d’aquets avets, i sobre la catifa d’herba fresca, ens deixéssim endur per les nostres passions.

Va ser un moment màgic, un moment inoblidable, va ser un final i un començament.

Va acabar la nostra innocent  infantesa i va començar la nostra vida amorosa, aquesta llarga vida que fins avui hem anat alimentant, que fins avui hem anat cuidant, que no hem deixat esvair-se.

Aquí vàrem començar a sentir els nostres cossos bategant a un sol ritme, vàrem confondre’ns un amb l’altre, vàrem començar una nova vida deixant de ser tu i jo, per ser, per sempre més, nosaltres.

Avui no em queda més remei que passar-hi sol, tu ja vas deixar-me físicament fa uns anys, però sé que continues estant amb mi, ho sé perquè et sento, et noto, et porto dins com sempre, i quant contemplo aquest indret l’aire acaricia suaument el meu rostre i sé que és el teu alè que ve a besar-me i a acariciar-me com aquell primer dia.

Imma Cauhé