Escrit - Una bala pel record

El maig de 2018 ens va passar la Maite el relat verídic que li va inspirar el llibre, "Una bala pel record" va demanar si podiem donar una visió diferent, jo vaig escriure aquest relat possant-me al ,lloc del pare.

Testimonio de Pascual López Dorado

Pasqual

Pobre dona i pobres fills, la meva marxa a la guerra i la estança al camp de concentració els va fer patir molt. Mols anys sense saber si vivia o estava mort.

Quan van saber que vivia i el meu destí, no van dubtar amb enviar al meu fill gran , Pasqual. Quina joia retrobar al meu fill vingut expressament per ajudar-me, i del cert que ho va fer, si no hagués estat per ell, hauria mort dessagnat dins l’aigua com va passar amb els altres companys metrallats com jo. Però gràcies a ell vaig poder recuperar-me i continuar la lluita clandestina anys després d’acabar la guerra.

La lluita era per mi, el més important, més que la família. Quan vaig estar prou refet de les meves ferides, sense pensar-ho, enviant el meu fill Pasqual de tornada cap a casa, vaig tornar a la muntanya per seguir la lluita tot i que la guerra ja la donaven per acabada.

No sé si va valdre la pena, no sé si la decisió va ser la correcte, però va ser la que vaig prendre. La dona i els fills abandonats, patint per mi i malvivint en circumstàncies difícils. Mai mes vaig tornar a veure’ls i vaig morir sol, amagat com un conill en el cau, i la meva família patint la meva absència i durant molt temps la inseguretat de saber si seguia viu o estava mort.

maig 2018  Imma -posat al lloc del pare