Exercici fet al taller Desembre

Exercici fet ràpid a classe:

Fer una història agafant la idea d’una part del llibre “La dansa de la gavina” on els buzos troben un cotxet i una maleta plena de llaunes de conserva de tomàquet.

En aquest cas ho fem la Carme Valios i jo.

En Pep estava mirant com els bussos estaven cercant a les aigües del port. De sobte va veure que treien un cotxet i una maleta.

-La meva maleta!

Si, era la que li va caure aquell dia. Feia temps que passejant prop del moll, carregat amb la maleta, va veure a aquella dona que portava un cotxet i que relliscava, estava a punt de caure, ell corrent per parar-la, va ensopegar i van caure cotxet i maleta a l'aigua.

El gran pes de la maleta, plena de conserves, es va enfonsar ràpidament.

Així van deixar, cotxet i maleta al fons del port i van decidir anar a fer un cafè per superar el disgust.

Va ser l’inici d’una nova amistat.

desembre 2017

imatge: http://www.bloghalconviajes.com/6-consejos-te-ayudaran-no-perder-la-maleta-aeropuerto/

Exercici ràpid fet a l'aula entre dues

Exercici, fet ràpid a la classe:

Fer una història entre dues persones, en aquest cas La Roser i Jo. Ha de ser en clau d’humor i que parli de dues manies.

Si he de definir les manies del meu pare us diré.

El meu pare m’obligava a anar a missa cada diumenge i el meu pare deia que els capellans i tot el que era d’església eren bajanades.

El meu pare era manetes i tot ho arreglava, el meu pare no sabia ni clavar un clau.

Tinc dos pares ben diferents.

classe novembre 2017

                                                           imatge: http://uvedeocoach.es/testimonial/quiero-buen-padre-43-anos-periodista/

(Els nostres pares reals eren amics i varem intentar buscar dos coses que els caracteritzava i fosin ben diferents. Al exercici vam posar-ho com a què podien ser dos pares de la mateixa persona, ja per doble boda de la mare, o per ser una parella homosexual...cadascú pot pensar el que vulgui).

Feines de temps passats

"Un relat sobre feines que es feien en temps passats"

Demà arriba el fideuer

  

Ja en tinc ganes, recordo l’últim cop que va venir al poble el fideuer, m’agradava agafar una tira ben llarga de fideus de cabell d’àngel que sortien tovets de la màquina. Semblaven un serrell o una cortina quan els penjaven a dalt de les golfes en els pals xoricers perquè s’assequessin.

Avui el pregoner ha dit que demà serà el dia,  totes les cases estan  enfeinades agafant la farina i preparant-la per quan arribi. Jo li he dit a la mare que en faci més que l’any passat, quan s’acaben fem sopa de pa i no m’agrada tant, i la de fideus és tan bona!

Però el millor és que el jovent ens reunim els dies de després de la visita del fideuer, anem d’amagat a les golfes i pallers de les cases on estan assecant-se, cada dia a un lloc diferent, per agafar uns quants fideus, i ens reunim a un racó de l’era. Ens fem uns berenars!

Coem uns quants fideus dels que hem pogut rapinyar per les cases i els afegim una salsa de tomàquets i pebrots que fem amb els que arrambem d’algun hort; la cassola i l’oli també surt d’algun rebost descuidat.  Quines tardes més bones passem, tant quan anem a recollir els ingredients com quan ens ho mengem, que bo! Fins i tot si ens descuidem la sal.

Avui ja estem preparant aquestes berenades i organitzant-nos perquè tot surti bé, val a dir que cada cop surt millor.

Imma Cauhé

imatge: https://fsmedia.imgix.net/8f/3a/62/04/e40a/4fb6/b00f/7342e38c8633/gettyimages-494486154.jpeg

 

imatges: http://www.cilantroandcitronella.com/wp-content/uploads/2016/10/ramen_01_04-K-992x1151.jpg

SER DIFERENT

"Posant-nos en la pell d'un objecte quotidià"

Va arribar una companya nova, em va saludar molt efusiva, jo no volia fer-li massa cas, em dolia fer amistats com aquella.

—Aquí som poques —em va dir—, abans estava en un lloc que érem milers i milers.

No vaig dir-li res, altres vegades m’havia passat, arribaven companyes  noves, amigablement les rebia, els agafava afecte... i poc després desapareixien com havien arribat i mai més en sabia res. Sobretot desapareixien  aviat aquelles semblants a ella, les que tenien un color i una aparença vulgar; quan dic vulgar vull dir comuna, i aquesta nouvinguda era tal qual, igual que la majoria, no se’n diferenciava en res.

  Jo tenia sort de ser diferent, era esvelta, d’un color poc freqüent i una forma especial. No és per orgull, però estic ufana per tenir aquestes característiques, si més no, perquè eren elles les que em permetien sobreviure en aquest lloc. Les que feia temps que estàvem aquí, totes teníem una o altra característica que ens diferenciava, ja fos el color, la forma, la mida... 

Després d’haver-nos buidat del primer líquid que conteníem, érem unes poques privilegiades que, o bé buides, o algun cop amb una flor, o reomplint-nos d’algun líquid especial, restàvem en aquest aparador llarg temps i no ens tiraven a l’abocador de vidre sense miraments com feien amb les altres després d’haver vessat el seu primer líquid.

No és per presumir, però m’agrada ser aquesta ampolla especial que dura dalt  de l’aparador principal d’aquesta casa.

juny  2017   
Imma Cauhé

“MORTADELO Y FILEMÓN” I LA SETMANA SANTA

“MORTADELO Y FILEMÓN” I LA SETMANA SANTA

(Pulgarcito: Francisco Ibáñez)

Tots estaven a Sevilla preparant per sortir amb els passos de Setmana Santa. Arriba Mortadelo disfressat de penitent i porta la notícia a Filemón: "Hem de seguir el Pas de la Passió, m’han suggerit que el Pedro vol convèncer la confraria perquè el votin a ell i no a la Susana". (El ciri que porta a la mà encén les faldilles del pas) 

–Què fas, tabalot! –diu en Filemón tot abocant l’aigua de la pila d’aigua beneïda sobre les flames.

Els dos van ràpid a cercar al Cap confrare, han de avisar-lo del que es proposa el Pedro.

En Mortadelo es disfressa de portador i es cola sota el pas mig cremat, al donar-se la volta, fa caure la talla que encara estaven assegurant i tota la Germandat es posa en moviment.

És l’hora de dir-los la veritat. A duo els nostres dos detectius criden: "Conspiració contra la Susana! Pedro ataca!" I canviant-se la disfressa per la de ratolí, s’esmuny portes enfora, seguit del Cap, que explica que ha salvat la confraria de ser posseïda peels seguidors de Pedro.

Altre cop la T.I.A. ha fet la feina.
maig 2017 

Imma Cauhé

NIT TRANQUIL·LA

Aquest cop va de contes de por.

NIT TRANQUIL·LA

Era estiu, va arribar a un poblet, era el lloc indicat. Van oferir-li una habitació a les golfes d’aquella casa, des d’on es veien els estels com mai els havia imaginat, i podria gaudir del silenci i la pau que cercava.

Abans d’anar a dormir, va fer un volt per les quatre cases del poble i pel camí, passeig habitual de les poques persones que vivien allí. Tot era silenci.

Sense presses va arribar a la casa on estava a dispesa, va pujar a l’habitació i es va disposar a dormir. Estirat al llit, recordant tot el que havia vist, procurava cridar la son.

Ja mig endormiscat va començar a sentir passes, uns plaf-plaf, que de cop es paraven i altre cop uns quants plaf-plaf més, així un cop rere l’altre. Intentava saber d’on venien i aguditzava l’orella..., silenci... 

—M’ho ha semblat —pensava. Intentava dormir de nou, i altre cop les passes. S’aixecà, donà un volt per la casa, no es veia ningú, tot restava fosc, a la casa sols hi era ell.

 Així passà la llarga nit, sentint de tant en tant aquelles petjades.

—La casa està encantada i les ànimes vaguen a la nit? —començava a creure. Tenia canguelis.

Al mati, sense haver aclucat l’ull, no s’atrevia a dir el que havia sentit. Va arribar la dispesera, que amb tota naturalitat va dir:

—Espero que els coloms que durant la nit es passegen per la claraboia no l’hagin molestat gaire.

Imma Cauhé

abril 2017

L’OFICI DE PASTOR ES POT APRENDRE A INTERNET

"Relat inspirat en una notícia de l'any 2016".

L’OFICI DE PASTOR ES POT APRENDRE A INTERNET 

En quin embolic m’he ficat!

Jo em creia capaç de fer qualsevol cosa, així vaig dir-ho al pastor que em va contractar, també vaig dir-li que no n’havia fet mai de pastor, però que hi posaria totes les ganes per aprendre’n.

No deu ser tant difícil, pensava. Les ovelles, on va una sempre van les altres, només has de guiar-les a les pastures i deixar-les allí; havia vist que els pastors moderns fins i tot se’n van a dinar a casa i després tornen a recollir-les. Podré posar-me els auriculars i escoltar música tot el dia.

El primer dia el ramat se’m va ficar a un camp d’ordi sense segar, el xiulet que em va ensenyar el pastor perquè el gos les rodegés no em sortia i el gos no sabia què havia de fer i jo menys, la feina va ser meva, les rodejava per un cantó i s’esmunyien al camp per l’altre. Uf! quina feina vaig tenir per sortir-me’n!

El segon dia,vaig perdre dues ovelles que no sé on es van quedar, sort que el gos, més destre que jo, va saber trobar-les. Un altre dia, una va parir al mig del camp, no sabia si quedar-me amb ella, agafar la cria, deixar-la allí... Sort que el pastor, el de veritat, va arribar-se on estava per veure com anava la cosa i va salvar la situació.

Vaig intentar esforçar-me, però no aconseguia aprendre l’ofici de pastor, s’escapaven les ovelles, es dispersaven, entraven als camps... No vaig trigar a veure molt clar que jo no servia per a pastor, i molt a pesar meu vaig haver de acomiadar-me.

març 2017

Imma Cauhé

Gris Perla

GRIS PERLA

Tothom diria que és feliç veient-la allí estirada, els ulls clucs, la cara pàl·lida, com adormida, vestida amb aquell vestit de festa gris perla, tan elegant i a la vegada senzill, aquell que li va comprar temps enrere el que ella creia que era l’amor de la seva vida. Sí, va ser l’amor de la seva vida el poc temps que va durar, ho va ser fins a aquesta mateixa nit, que radiant al seu costat presumia de marit.

Poc després de tornar del viatge de noces, quan ella es creia la dona més benaventurada de totes, va comprovar, potser ja massa tard, que s’havia casat amb l’home pitjor que podia haver conegut. Sort que va ser curta l’estona del dessagnament.

Tot va ser instal·lar-se a la casa marital, aquella que havien preparat amb tanta il·lusió, que el seu marit, quina bogeria!, va agafar aquell ganivet amb la fulla brillant, ves per on també de color gris perla, i amb punteria certera va clavar-l’hi fortament i la va deixar allí, ulls clucs, rostre pàl·lid, com adormida, estirada per sempre més.

Febrer 2017

Imma Cauhé

LA COTXERA

Homenatge a Ramón Cases pel seu 150é aniversari. 
Escrit inspirat en un quadre de l'autor.

LA COTXERA

(APARICIÓ INESPERADA)

Cap a l’any 1900, el més conegut mitjà de transport era la tartana. Aquell petit poble de Moià va veure’s sorprès per un soroll que provenia del camí; un núvol de pols s’aixecava i s’aproximava molt ràpid, cap cavalleria podia anar tant de pressa.

Els primers que ho van veure van ser la quitxalla que jugaven a l’era, i corrent i cridant anaven de casa en casa proclamant la notícia.

—Un carruatge sense cavalls! Fa soroll! Fa fum! Fa molta pols!

Tots els habitants del poble sortien per a veure què era allò que embogia els petits.

—Com hi ha déu que això és cosa del diable!— deien alguns. —Quines coses inventen!— comentaven els altres. —Així ara ja no necessitarem animals! 

—Jo n’havia vist a la capital!— exclamaven els més avantguardistes.

Els dos homes que anaven dins d’aquell vehicle estrany van voler parar uns dies en aquell poble i es van instal·lar a la fonda, dins la cotxera fins ara utilitzada només per carruatges de tir. Va ser per primer cop garatge per al cotxe.

Tots els veïns del poble i els habitants de masies properes varen voler passar a veure aquella novetat, i es va crear gran expectació tant pel cotxe com pels seus pintorescos viatgers que portaven abrics de pells, barrets extravagants i fumaven. Tothom s’admirava de veure’ls com es posaven a qualsevol racó al davant d’un llenç blanc i, amb molta traça, donant-li color, el transformaven en un esplèndid quadre.

Gener 2017

Imma Cauhé

Desembre 2016

El conte de Nadal ha d'incorporar un troç de nadala que s'ha triat a sorts.

Era una nit fosca i freda, el noi anava caminant per la drecera, havia fet tard i volia arribar abans de mitja nit a la Masia que havien llogat per celebrar la nit de Nadal, va començar a nevar, encara li faltava un bon tros, i no veia bé el camí, la nevada cada cop era més espessa, els flocs grans i la visió cada cop pitjor.

El caminet s’esborrava sota la espessor de la neu que anava creixent per moments. Estava perdut, va arribar a un punt que no sabia quina direcció seguir, va decidir seguir per la dreta i la va encertar, va respirar quan va divisar aquell gran roure que marcava que estava en el bon camí. Cada passa se li feia més costosa els peus s’enfonsaven i tenia les mans i el nas gelat, ja estava a punt de defallir, però sabia que havia de continuar, no era convenient parar-se en aquelles circumstàncies.

Els amics, dins la Masia, començaren a preocupar-se al veure que no arribava i que la tempesta de neu s’anava fent cada cop més forta. Així doncs, animats com estaven, s’abrigaren, agafaren els instruments musicals que portaven i sortiren tot i cantant: “Virolet, Sant Pere, Virolet Sant Pau...”

Al sentir aquests al noi, se li va obrir el món, sentia els seus amics, això volia dir que ja estava a prop. Aviat es va retrobar amb els de la colla i varen poder celebrar la nit de Nadal sans i estalvis escalfant-se a la llar de foc tots junts.

Imma Cauhé

A LA CAÇA DE LA BELLESA

Narració que comença com  "Jardi vora el mar"

A LA CAÇA DE LA BELLESA

(Jardí vora el mar)

   “A mi sempre m’ha agradat molt saber les coses que els passen a la gent”, és per això que a vegades furgo massa.

   Tot va ser conèixer aquella dona, que no em vaig poder reprimir de saber-ne tots els ets i uts de la seva història. Tot es resumia en el seu físic. Era una suma d’arranjaments al llarg de la seva vida.

   Començant pels seus cabells, eren una perruca tenyida  amb postissos que variaven tant de color com de llargada, així com els seus ulls de variats colors segons la indumentària que aquell dia tocava.

   La seva cara havia anat modelant-se amb les corresponents modificacions per pròtesis o altres procediments externs a la natura, continuant amb intervencions per treure les bosses de les parpelles, les arrugues de les entrecelles, i al costat de la boca. Pòmuls i mentó, correcció de l’orella... no sé si em deixo res, perquè jo no sabia que es pogués modelar la cara en tants llocs. No vaig mai atrevir-me a demanar-li una fotografia d’abans de tots aquests “retocs” com deia ella.

   Això sols era part del seu modelatge ja que tot el cos estava reconstruït, no una, sinó diverses vegades, perquè les modes també canvien i ara són moda els pits grans, ara petits, ara el cul arromangat, ara malucs amples, ara estrets... Fins augment de panxell i liposucció d’abdomen i lífting de braços!

   Era tota una catedràtica en la cura d’imatge, però, entre aquests arranjaments en vaig trobar a faltar un, potser el més important, el del cervell: crec que continuava amb el mateix de quan tenia dotze anys i no madurava mai.

novembre 2016     

Imma Cauhé