LLegir sempre és un plaer

Les dues amigues, sempre que es trobaven, parlaven de llibres. A cada trobada una o l’altra portava un poema, ja fos de qualsevol poemari de Martí Pol, Mario Benedetti, Joana Raspall, o qualsevol altre, i sempre el comentaven; també llegien altres llibres que  no eren de poesia.

—Què vols que et digui, a mi m’agraden els llibres on hi ha coses inesperades, on no pots imaginar-te què succeirà, com La pell freda, o d’intriga com La noia del tren, o Els homes que no estimaven les dones, o policíaques.

—Ai, no! A mi això que et surtin amb ciris trencats, que mai sàpigues el que ha de venir perquè van donant-te pistes falses per despistar-te, que et facin pensar massa, trobo que és prendre’t el pèl. Jo prefereixo no haver d’endevinar el que vindrà, que tot segueixi un fil, sense haver-te de trencar el cap, m’agrada més la novel·la, o històries novel·lades, com pot ser L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra, El fruit del baobab, de Maite Carranza, o biografies com El miracle és viure, de Montserrat Abelló.

—Tot són maneres de veure les coses, però per llegir coses que van passant sense pena ni glòria no hi veig la gràcia.

—Doncs per estar patint tota la lectura perquè no lligues caps, i has d’estar pensant tant ja diràs.

Així estaven sempre les dues amigues, mai es posaven d’acord, eren lectores a temporades compulsives, sobretot quan un dels llibres les atrapava i hi havia tardes que deixaven d’anar a prendre cafè com acostumaven per poder acabar aquell llibre que tenien entre mans.

La veritat és que no eren tan diferents, perquè comentaven sempre els llibres que llegien i acabaven interessant-se per uns i per altres, de tal manera que molts cops a l’acabar una lectura se’ls intercanviaven i els agradava el que havia llegit l’altra.

Imma Cauhé 

Records

 maig 2018

Avui torno a passar per aquest indret on tu i jo hi tenim tants records.

Érem joves, quasi adolescents, les nostres ànsies d’estimar-nos, d’acariciar-nos, de sentir-nos units en cos i ànima, va fer que aquella tarda d’estiu, arraulits sota el brancatge d’aquets avets, i sobre la catifa d’herba fresca, ens deixéssim endur per les nostres passions.

Va ser un moment màgic, un moment inoblidable, va ser un final i un començament.

Va acabar la nostra innocent  infantesa i va començar la nostra vida amorosa, aquesta llarga vida que fins avui hem anat alimentant, que fins avui hem anat cuidant, que no hem deixat esvair-se.

Aquí vàrem començar a sentir els nostres cossos bategant a un sol ritme, vàrem confondre’ns un amb l’altre, vàrem començar una nova vida deixant de ser tu i jo, per ser, per sempre més, nosaltres.

Avui no em queda més remei que passar-hi sol, tu ja vas deixar-me físicament fa uns anys, però sé que continues estant amb mi, ho sé perquè et sento, et noto, et porto dins com sempre, i quant contemplo aquest indret l’aire acaricia suaument el meu rostre i sé que és el teu alè que ve a besar-me i a acariciar-me com aquell primer dia.

Imma Cauhé

maig 2018

Ningú no és perfecte

Joe E. Brown a Ningú no és perfecte

Ho tenia tot controlat com sempre, totes les coses a punt, cap detall s’havia quedat al tinter.

Aquell era el dia mes important de la seva vida, l’havia estat esperant tant i tant de temps, l’havia somniat, l’havia dibuixat, li havia donat mil voltes només quedava portar-ho a terme.

Molts anys havien passat fins poder aconseguir-ho. La veritat és que des de que va començar a desitjar-ho, anava anotant tot el necessari punt per punt, ho havia estudiat, canviat, refet una i altre vegada, no podia deixar res al atzar.

Estava nerviós, sabia que en el fons era una cosa simple, que no era l’únic que ho faria, però això no l’ajudava a calmar-se. Per ell seria la primera vegada i per això havia de ser perfecte com tot el que ell es proposava fer.

Repassava un cop i un altre els últims detalls, ja tot estava a punt, les invitacions enviades, les cadires preparades, la música a punt, un vestit espectacular per fer el debut amb aquella coreografia tan minuciosament depurada, tan estudiada, tan treballada.

Va arribar l’hora, tot el públic estava expectant aquell ballet seria el millor que s’havia fet en anys. Un sol ballarí en un escenari decorat esplèndidament, una funció única.

S’aixeca el taló i surt triomfant el nostre home, comença la música, i de cop sent un gran dolor al costat dret del sota ventre, va intentar  no pensar-hi i començar el ball, impossible, el dolor era molt gran. Van haver de emportar-se’l corrents al hospital, tenia un atac d’apendicitis.

Ningú és perfecte, va xiuxiuejar  al sortir del quiròfan mentre s’anava despertant.

Imma Cauhé
..............................................

Macadam, de Lucia Berlin

PALLA

Cada any després de la sega els marrecs contemplàvem com els masovers construïen el paller. La palla era la nostra joguina preferida.

—No trepitgeu la palla! —cridava sempre el masover.

—És un perill que tragueu tanta palla de sota el paller, un dia quedareu colgats —cridava la mare.

Però que bonic era veure com poc a poc anava creixent el paller, després de separar el boll del gra i la palla. El masover anava apilant-la ajudat amb la forca, trepitjant-la i estenent-la al voltant d’un tronc altíssim que havia clavat al mig i que servia d’esquelet al paller.

—La palla, llaç  dels animals —deia el masover— i última feina de la sega.

Nosaltres admiràvem la destresa del pagès veient com cada cop el paller s’anava fent més gran, i ens meravellàvem de la forma que el paller anava agafant. Ara tirant la palla amb la forca, ara expandint-la i aplanant-la, cada cop més alt i el diàmetre més estret, pujant amb l’escala per arribar-hi, fins que ja a la cúpula, paller acabat,  hi posava fang perquè aguantés i escorregués l’aigua de la pluja.

Ja teníem el nostre lloc de jugar fet, coves i habitacles imaginaris fets a la vora del paller i cada dia la mare repetint: 

—No jugueu amb la palla, acabareu colgats! 

I nosaltres cada dia:

—Anem a jugar amb la palla, el nostre lloc preferit!

Cacera

Va i ve de policia motoritzada, carrers tallats, policia amb gossos ensumant per aquí i per allà, pujant i baixant dels edificis, carrers tallats, un fotimer de curiosos mirant des de rere de les tanques de protecció que havien posat als creuaments dels carrers.

Ja no hi podia fer res, els havien enxampat, feia massa temps que es jugaven el tipus. Per a ells era com una juguesca però per a qui hi sortia perjudicat no era tan divertit.

Per fi van enganxar a aquells dos ximplets, feia dies que rondaven pel barri, cada cop miraven de fer-ne una diferent i a quina més grossa.

Un dia desinflaven rodes de cotxe, l’altre pintaven parets o tendals de diferents comerços, van arribar a treure bancs del carrer i cremar papereres. Ratllaven cotxes, rebentaven els llums des semàfors. No se’ls n’acudia cap de bona.

Tot el veïnat n’estava fart, la policia feia temps que vigilava, però com més difícil l’hi posaven més gran la feien, així es sentien més satisfets, ara ja es posaven a fer mal als animals domèstics, i robaven les botigues i anaven armats.

El veïnat podrà estar més tranquil, fins que els treguin de la garjola, que no hi seran per gaire temps, el primer cop que els agafen no tenen antecedents i la pena no és gran.  Esperem que els serveixi d’escarment i que quan surtin no tornin a fer res semblant, a veure si la imaginació i l’astúcia la poden canalitzar cap a coses més positives.  Diuen que la presó és per a això, no? Per reinserir.

Imma Cauhé

Un conte policiac.

Inexistent?

Per molt que hi hagi qui ho vegi diferent, jo sempre diré que el meu pare té molt bon cor, perquè pensa en els altres. Quina altra cosa es pot pensar d’un home que desinteressadament un dia va anar a un banc d’esperma per deixar la seva llavor, aquella gràcies a la qual avui jo estic aquí, viva.

Per culpa de les lleis d’aquest país, mai podré donar-li les gràcies, perquè no puc saber qui és en realitat, ni les meves mares ni jo ho sabrem mai, però sempre li estarem agraïdes.

Alguna vegada penso si deu tenir rinxols, si és calb, si té els ulls o el nas semblants als meus, si aquest sentit de d’humor que tinc té alguna cosa a veure amb ell; m’agradaria poder-lo reconèixer algun dia pel carrer.

Però sobretot vull quedar-me amb saber que el meu pare és una gran persona, té una gran bondat i estima els altres. Soc filla de l’amor de les meves mares i de l’entrega generosa del meu pare.

Tothom diu que no tinc pare, que soc filla de dues mares, fins alguns ens miren amb recel, però les tres ho sabem molt bé, el meu pare és la millor persona del món, la que ens ha fet feliç a les tres.

Imma Cauhé

Nostalgia

Sobre el quadre d’Olga Sacharof “La mare i la filla” i “Promenade”

Seguiran fent la passejada dominical, no volen deixar de fer-la, no volen perdre la bona costum, es part de la seva vida, tota la família reunida gaudint de la caminada, dels riures, de les converses... però ara noten l’absència d’aquells éssers tant propers i estimats, encara que els amics les acompanyin, encara que el gos corri al voltant i els faci festes. En aquesta data, cada any, les dues miren a la llunyania, callades, pensatives...

Mare i filla recolzades en el balcó, vista perduda a l’horitzó estan recordant amb enyorança aquelles passejades que feien temps enllà, amb el marit-pare i el fill-germà. No feia masses anys cronològicament parlant, però sí, una eternitat sentimentalment.

Cada dia ho recordaven, però molt més en aquestes festes que s’apropaven, les mateixes que volien celebrar  aquell any que per mala ventura el els cavalls del cotxe en que anaven pare i fill van embogir, espantats per qui sap què , fent que derrapant per fi caiguessin tots barranc avall.

Ja mai més podran gaudir d’aquelles passejades familiars que amb sol o sota la pluja, amb fred o calor feien cada diumenge, a vegades també acompanyats per algun familiar, amics i el gos, Aquells records ja els semblen un dibuix a la llunyania, cada cop més desdibuixat, però dins el cor encara senten la ferida profunda de la pèrdua.

Imma Cauhé

gener 2018







                                                                                                                                                                          Fotos tretes d'internet

Conte de Nadal 2017

Baldiri

Un dia d’hivern, el millor de tots, la vigília de Nadal, el vell Baldiri estava assegut al seu balanci davant la finestra. Era un dia fred i desagradable; hi havia boira. De fons, se sentien passes ràpides.

Cada tarda feia el mateix, assegut tot balancejant-se, mirava qui creuava per davant de casa seva. Feia temps no tenia visites ni cap parent que anés a visitar-lo assíduament.

Baldiri va parar atenció i va poder sentir com aquells marrecs anaven d’un cantó a l’altre cridant i fent xivarri; sempre en feien però avui anaven atabalats.

 Tot i que hi havia boira, va començar a veure les siluetes i sentia l’aldarull  que s’apropava a casa seva. De qui menys acostumava a rebre visites, era de canalla, però no hi havia dubte, els nanos estaven aproximant-se a la seva porta.

El timbre va sonar, s’ho va pensar dues vegades, no podia ser que haguessin trucat a la seva porta, o els xavals picaven a la porta per sortir corrent i jugar? Però no, seguia sentint les veus de la quitxalla allà al seu portal.

Va aixecar-se encuriosit i va obrir la porta.  Es va trobar amb vuit noiets d’entre 10 i 14 anys que el miraven.

—Bona tarda Sr. Baldiri! —van dir a cor— Molt bon dia de Nadal!

I tocant una pandereta es van posar a cantar una Nadala.

—Us donaré una propina!— va dir.

—No, senyor! No volem propina, cada dia al passar per davant lde a seva finestra el veiem com ens observa, i el veiem sempre sol; és per això que avui quan a les nostres cases hem vist que es preparava tot per viure el Nadal amb companyia, hem pensat que vostè no en tenia, per això se’ns ha acudit venir a cantar-li una cançó.

El bon home fins es va emocionar, perquè va veure que no ho feien per demanar propina, sinó que ho havien preparat expressament per a ell, per acompanyar-lo aquesta tarda.

—Doncs passeu, tan sols puc donar-vos llet amb galetes; berenarem junts i passarem una estoneta.

Baldiri, aquell Nadal, el va viure amb una alegria diferent, i aquells bons xicots van passar una tarda com mai l’havien passat, escoltant les batalletes d’aquell vell solitari.

Imma Cauhé