LLegir sempre és un plaer

Les dues amigues, sempre que es trobaven, parlaven de llibres. A cada trobada una o l’altra portava un poema, ja fos de qualsevol poemari de Martí Pol, Mario Benedetti, Joana Raspall, o qualsevol altre, i sempre el comentaven; també llegien altres llibres que  no eren de poesia.

—Què vols que et digui, a mi m’agraden els llibres on hi ha coses inesperades, on no pots imaginar-te què succeirà, com La pell freda, o d’intriga com La noia del tren, o Els homes que no estimaven les dones, o policíaques.

—Ai, no! A mi això que et surtin amb ciris trencats, que mai sàpigues el que ha de venir perquè van donant-te pistes falses per despistar-te, que et facin pensar massa, trobo que és prendre’t el pèl. Jo prefereixo no haver d’endevinar el que vindrà, que tot segueixi un fil, sense haver-te de trencar el cap, m’agrada més la novel·la, o històries novel·lades, com pot ser L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra, El fruit del baobab, de Maite Carranza, o biografies com El miracle és viure, de Montserrat Abelló.

—Tot són maneres de veure les coses, però per llegir coses que van passant sense pena ni glòria no hi veig la gràcia.

—Doncs per estar patint tota la lectura perquè no lligues caps, i has d’estar pensant tant ja diràs.

Així estaven sempre les dues amigues, mai es posaven d’acord, eren lectores a temporades compulsives, sobretot quan un dels llibres les atrapava i hi havia tardes que deixaven d’anar a prendre cafè com acostumaven per poder acabar aquell llibre que tenien entre mans.

La veritat és que no eren tan diferents, perquè comentaven sempre els llibres que llegien i acabaven interessant-se per uns i per altres, de tal manera que molts cops a l’acabar una lectura se’ls intercanviaven i els agradava el que havia llegit l’altra.

Imma Cauhé