INSOMNI

  Aquella nit d’insomni va succeir el miracle.
  Feia anys que s’havien separat; els pares d’un i altre havien decidit emprendre rutes diferents i aquells nens que fins als catorze anys havien estat veïns i amics inseparables es varen veure allunyats molts quilòmetres. No sabien les adreces un de l’altre, ja que en aquells dies els seus pares no tenien clar on anirien a viure definitivament, i en aquells temps no hi havia mòbils ni xarxes socials per seguir el contacte, per això van haver de dir-se adeu sense esperança de poder retrobar-se.
  Però aquesta nit, gràcies a una nit d’insomni, els dos han posat la ràdio i han coincidit en un d’aquests programes que truquen els oients, ja sigui per esbargir-se, explicar les seves vides o preguntar quelcom.
  Avui un dels amics ha tingut l’encert de trucar al programa i explicar la seva història, dir com recordava la seva veïna, amiga de la infantesa, i com mai havia oblidat aquell temps que varen passar junts.
  Per altra banda, la casualitat o el destí, feu que l’amiga estigués també escoltant la ràdio i precisament aquella emissora, i és així com sense sortir de la seva emoció va trucar ràpidament al programa per poder contactar amb el seu amic d’infantesa.
  Havien passat molts anys, uns cinquanta, i cap d’ells havia oblidat aquella complicitat de joventut. Sempre s’havien recordat i ara, després de tota una vida, van poder tornar a emprendre aquella amistat mai acabada.
  Tot gràcies a una nit d’insomni i a un programa de ràdio. 

Imma Cauhé

Escrit on tingui que veure la radio.

Postal d'estiu.

 

Hola Aurèlia,  

Per fi no t’has decidir a pujar al poble. Aquest any ha estat ben diferent d’altres.

Tothom espera l’estiu per venir a les festes dels pobles, que se succeeixen una rere l'altra, però aquest any no hi ha hagut festes, els joves deambulen pels carrers, places i boscos, amb mascaretes i distàncies, sí que fan alguna trobada per dinar junts, però no com abans.

Les retrobades, ara sense petons ni abraçades com és costum, ara et saludes sense apropar-te i és molt més fred i distant.

Ja no hi ha hagut dinar comunitari, ni sortides, ni tallers de setmana cultural. Només les passejades per la Devesa, o voltants del poble per parelles o amb tres o quatre coneguts, tots embossats amb mascaretes. Jo la majoria de dies he preferit caminar sola pel bosc i poder respirar sense el tapaboques.

Al forn de pa i a la cua del camió de la fruita, que ja saps que s’hi ajunta tot el poble, ja no hi ha hagut safareig mentre s’espera el torn, ara a la tenda entrem un a un i la cua del camió queda dispersa per tota la plaça guardant la distància reglamentària.

Gràcies a tots, no hi ha hagut cap cas de coronavirus, era la por de tothom ja que arriba gent de totes les províncies a passar l’estiu.

Les vacances al poble no han estat com d’altres anys. Però t’hem trobat a faltar.

Fins aviat

Imma

Aventura

  Ella estava a la madu-resa, però es considerava una dona jove, a la flor de la vida i plena d’il·lusions, tenia família nombrosa, el seu marit era una gran persona, s’estimaven, porta-ven una vida en comú envejada per tots els amics i coneguts; però tot això no la frenaria.

Una nit va sortir amb les amigues, varen sopar i després van decidir anar a un local de copes, on hi havia una petita pista de ball. Són llocs normals on les persones de mitjana edat acostumen a anar en aquestes sortides d’amics.

Va ser aquí, en aquest ambient nocturn, festiu i, per què no?, romàntic, on va conèixer aquell home. Es veia que era més jove que ella, però tot i així es va veure atret per aquella dona madura. Ella va acceptar la seva companyia, primer amb bromes, curiositat, i, per què no dir-ho?, amb orgull: a ningú li desagrada ser admirada després d’haver estat tants anys dedicada a la família i a penes tenir temps per a ella, sempre dedicada al marit i als fills; una mica de coqueteig  sempre va bé.

La nit va anar avançant i la nostra protagonista cada cop es va veure més còmoda al costat d’aquell galant que no deixava d’obsequiar-la amb paraules belles que la feien sentir més jove, més viva i desitjada. Aviat va arribar el moment que mútuament van acaronar-se i van culminar aquell instant en un bes dels que feia molt temps ni rebia, ni donava; un bes de pel·lícula, un bes d’aquells que et fan vibrar totes les fibres del cos. Dels que et fan fugir de la realitat, d’aquells que t’ho fan oblidar tot i et transporten a un món idíl·lic  on no existeix res fora aquell instant.

Aquell moment va transformar la resta de la vida, la fidelitat a l’espòs, la coherència de la seva vida va ser trastocada, ja res va ser el mateix, d’aquella nit va sorgir la necessitat de seguir-se veient, de seguir vibrant, i va ser un renéixer com a dona. Varen tenir algunes trobades en llocs privats i lluny de les mirades. Aquells encontres eròtics, viscuts a més com a cosa prohibida, van fer que tot fos molt més esplendorós.

Al passar uns mesos, va ser hora de centrar el cap, de valorar els fets, de veure el que realment val la pena, i era hora d’acabar amb aquesta aventura, no podia jugar-se la felicitat familiar per aquell caprici momentani. 

Tot quedaria com un somni, com una cosa que no havia passat mai, però com aquella llavor que queda per sempre més dins del cor i dona vida, com una guspira que fa que el foc de la passió s’encengui, des d’aquella aventura les relacions maritals van tenir una nova passió.

Imma Cauhé

Històries de confinament

A SUD-AMÈRICA

Va llevar-se quan encara era de nit, no tenia gaire temps fins que el sol comencés a il·luminar, llavors seria més perillós.

Estaven en toc de queda, d’alerta, deien; ningú pot sortir de les cases, sota risc de fins i tot rebre un tret si l’enxampaven.

Però ell havia de sortir obligatòriament, era forçós anar als camps abans que arribessin els pagesos, agafar alguna carbassa, alguna pastanaga, alguna patata, el que trobés més a mà, o la seva família moriria de fam. Ja feia un més del confinament, ni un treball per fer, res per poder guanyar uns diners.

Quan no hi havia confinament ja era dur, no hi havia feina, i si n’hi havia el que es guanyava era tan poc que ni per a la llet del fill petit arribava. Quants dies fent un sol àpat, o mig, o dient a la dona que no tenia gana.

Corrent amb la motxilla a l’esquena, va esmunyir-se sense ser vist per la vigilància dels guàrdies, potser amb el que havia agafat avui tindria per menjar dos dies, després, Déu dirà.

Imma Cauhé

Secret. Març

DETECTIU

En duia una de cap, ella l’esquivava perquè no el veiés! No podia deixar que el descobrís, no tenia cap explicació perquè estigués per aquell barri.

Eren molt estranyes aquelles escapades que últimament feia, i volia descobrir a què venia  tant misteri. Pel seu cap havia passat de tot: Tenia un amant? Es drogava? Era addicta al joc? Tenia negocis bruts? Res li quadrava i si li preguntava fugia del tema sense donar cap explicació. És per això que va voler endevinar el seu secret i va decidir vigilar-la, seguir-la; en una paraula, va convertir-se en la seva ombra, com tot bon detectiu que s’hi consideri.

Creieu que així va poder descobrir el seu secret? Doncs no! A la contra, va ser ella que el va descobrir, i no sé ni com ni de quina manera va saber de les seves intencions i li va preparar una trampa. Malament la vigilava, perquè no ho va poder preveure, tot i no deixar ni un minut de controlar-la.

Un dia, sense esperar-s’ho, quan va fer el revolt en aquell carrer estret, va caure davant seu una pancarta que deia:

“Què vols trobar?

Fes alguna cosa de més profit!”

Avergonyit, va donar mitja volta. La veritat és que cadascú ha de ser lliure per fer el que vulgui, sigui o no en secret. Ella mai havia donat mostres de fer res dolent i la seva idea de seguir-la no era bona.

Imma Cauhé

Febrer

SATISFACCIÓ PERSONAL

   

   Avui estàs feliç. A l’arribar a casa has saludat amb aquell somriure d’orella a orella que feia temps no tenies. És la satisfacció d’haver aconseguit una meta.

Ja sabies que aniria bé el dia, que la nova feina seria satisfactòria; és la feina que sempre havies somniat, la que tota la vida estaves esperant. La constància, l’esforç i, per què no?, la tossuderia que hi has posat, han fet possible el que tant pensaves que mai no arribaria.

Des de petit somniaves amb fer aquest ofici, i per molt que alguns professors et deien que no serviries per això, per molts inconvenients i entrebancs que has anat trobant dia rere dia, has pogut per fi arribar a on volies.

“Que no tens capacitat”, et deien uns. “Que no serveixes per a això”, et deien els altres. “Que és un ofici molt pesat”. Però, calladet i treballant, erra que erra, poc a poc has anat saltant les traves una per una per arribar aquí.

Avui desprens felicitat, t’ho mereixies després de tota la vida lluitant per construir-te el teu destí seguint les teves preferències.

Molts no voldrien aquesta feina ni regalada, però tu la trobes encantadora, des de ben petit que volies fer-la i mai has canviat de pensament, i estàs segur que la podràs fer bé, més que bé, perfecta.

Sempre hi havies confiat, estaves segur que podries aconseguir-ho, encara que en alguns moments et veiessis defallir.

Ara estàs disposat a gaudir-ne per molts anys!

Imma Cauhé

gener: La vida és massa seriosa per ser presa seriosament

Paraules de Ray Bradbury:

La vida és massa seriosa per ser presa seriosament

....................

M’he presentat a casa dels veïns, són grans, viuen mig amargats per tot el que la vida els ha fet passar, no els veig riure, ni tan sols somriure des de fa anys. He pensat que no pot ser, que la vida no és això, que ells es mereixen una alegria, passar un bon moment.

He preparat un bon plat de puré de verdures, que potser fa de mal dir, però a mi em queda per llepar-s’hi els dits. Després he fet unes daurades, uf, quina aroma... patates y ceba al fons de la safata, i per sobre, una mica de  tomàquet, llimona i un pols de pebre vermell, un rajolí de vi blanc, i al forn. Quan ha estat tot llest, cap allí que m’he encaminat; he trucat a la porta, m’han obert, primer amb recança, després amb sorpresa; tota decidida, he entrat i els he abocat:

—Us porto un encàrrec que m’han fet per a aquesta adreça.

S’han quedat mirant-se estranyats i mirant-me a mi com dient “Aquesta està boja”. 

—On tenen els plats? Deuen ser aquí, oi? I, decidida, he anat cap a l’armari, he parat la taula i he començat a servir. Els he fet asseure’s i, mentre ells dinaven, jo he recitat i cantat diverses cançons que havia sentit de més petita en aquella casa, quant encara hi havia alegria.

Ells no deien res, van començar a menjar, es miraven i no feia falta que em donessin les gràcies, el brillar dels seus ulls ho deia tot.

Imma Cauhé

Records de nena

La nena que portem dins

“Cavallitos” de Festa major 

Cada any per la Festa Major, per Sant Llorenç, el 10 d’agost, al centre de la ciutat es muntava la fira. Hi havia parades de tir (m’agradava molt fer punteria amb l’escopeta de balins i guanyar el premi), de venta de coco, de núvol de sucre, d’ametlles garapinyades (quins gustos i olors que esperàvem trobar any rere any!), de pesca d’aneguets, els carrusels de cadiretes,  cavallets, autos de xocs, etc.

Era una de les poques diversions que teníem en aquell temps. Als parcs no hi havia gronxadors ni tobogans; recordo que quan els varen posar hi van plantar un cartell que deia: “Fins a 12 anys”. I era els que jo tenia, quina ràbia!. Pensava: “Ara que posen jocs, jo no hi podré pujar!”

Els autos de xocs venien en els vagons de tren, i quan arribaven de seguit anàvem a veure com descarregaven i muntaven l’atracció. Eren uns dies de nervis, esperant que ja funcionessin.

El meu pare, metge, en aquests dies passava nervis però per una altra raó: no hi havia any que no hi hagués algun ferit, ja fos per traumatisme o per electrocució. Ell anava a avisar els firaires, que, al pujar dalt dels vagons de tren per descarregar, podien electrocutar-se a causa de la forta càrrega elèctrica que portaven les catenàries. Tot i així algun any va haver d’assistir i veure’n morir algun. 

Com la visita als ferits sempre les feia gratuïtament, ens regalaven tiquets per pujar gratis als autos de xocs. Nosaltres, els fills,  estàvem molt contents.

Imma Cauhé

Escrits sobre feines de dona

NO TOTHOM VAL

                                                                                                                        imagen: https://goo.gl/images/996rrf

Estava sola, un país desconegut, un lloc diferent a tot el que coneixia, vaig tenir una oportunitat, un treball que permetria poder alimentar i pagar l’escola del meu fill que havia deixat amb la meva mare al meu país.

Al principi era acompanyar una persona gran, ajudar, netejar la casa, més tard les coses varen anar canviant, la senyora va necessitar que tingués més cura d’ella, havia d’ajudar-la a rentar-se, a vestir-se, que s’assegués del llit a la cadira, de la cadira al vàter, més tard a posar-li bolquers i netejar-la.

Això se’m va fer molt difícil, suposo que a ella també, no és agradable que t’hagin de netejar les parts íntimes, però menys és haver de treure i netejar els excrements d’una persona gran.

Quan això va passar, feia alguns anys que jo estava a aquella casa i realment m’havien tractat molt bé i tenia afecte a aquella persona i els seus fills, però cada dia se’m feia més difícil aquella feina, era superior a mi i d’acord mutu vàrem decidir rescindir el contracte.

Imma Cauhé

Noi desobedient

És cert que els meus pares m’ho tenien prohibit, no em deixaven allunyar del meu barri, ni anar-me’n del cercle dels meus amics, però jo tenia altres ambicions. Aquell barri, aquelles cases els seus habitants..., tot se’m quedava petit, se’n feia monòton i feixuc. Necessitava mourem per llocs on no em coneguessin, volia altres aires.

Així es com vaig començar a escapolir-me de tant en tant, cada cop més sovint i durant més temps.

Al tornar a casa em preguntaven d’on venia, mirava de dir el més convençut possible que de casa d’en Pep o de casa del Pere, quant la veritat era que venia del centre de la ciutat, allí entre tanta gent desconeguda em buscava a mi mateix, desobeint conscientment als pares.

Passejava per les Rambles embadalia amb tots els artistes, el meu somni anava cap aquest camí. Un dia m’hi vaig atreví i vaig fer d’estàtua, així vaig guanyar els meus primers calerons. Més endavant quant ja havia guanyat una mica vaig comprar-me una guitarra, i vaig començar a cantar.

Quant els meus pares van saber de la meva desobediència ja era massa tard, el cuc d’actuar i tocar ja m’havia portat a ser un artista que poc a poc va anar obrint-me camins per poder arribar a realitzar el meu somni, i aquí estic fent totes les actuacions que puc.

Por -minirelat

Sola a l’habitació

Ja sento el cop de la porta, avui també passarà, no fa falta que m’arrupi dins el llit fent que estic adormida o intenti escapolir-me, ni que posi el moble davant la porta, sempre troba la manera d’entrar-hi,  com és més fort que jo, ell guanya.

Fa molt que passa un dia si i un altre també, ja li dic a la mare que no marxi, però  ella em contesta que no li queda cap més remei, que ha d’anar a treballar, que estigui tranquil·la que el papa està amb mi. Però no m’atreveixo a dir-li què és això el que temo, que el papa estigui amb mi.

imagen: https://www.mundoesotericoparanormal.com/conexion-psiquica-ninos-fenomenos-paranormales/

Cacera

Va i ve de policia motoritzada, carrers tallats, policia amb gossos ensumant per aquí i per allà, pujant i baixant dels edificis, carrers tallats, un fotimer de curiosos mirant des de rere de les tanques de protecció que havien posat als creuaments dels carrers.

Ja no hi podia fer res, els havien enxampat, feia massa temps que es jugaven el tipus. Per a ells era com una juguesca però per a qui hi sortia perjudicat no era tan divertit.

Per fi van enganxar a aquells dos ximplets, feia dies que rondaven pel barri, cada cop miraven de fer-ne una diferent i a quina més grossa.

Un dia desinflaven rodes de cotxe, l’altre pintaven parets o tendals de diferents comerços, van arribar a treure bancs del carrer i cremar papereres. Ratllaven cotxes, rebentaven els llums des semàfors. No se’ls n’acudia cap de bona.

Tot el veïnat n’estava fart, la policia feia temps que vigilava, però com més difícil l’hi posaven més gran la feien, així es sentien més satisfets, ara ja es posaven a fer mal als animals domèstics, i robaven les botigues i anaven armats.

El veïnat podrà estar més tranquil, fins que els treguin de la garjola, que no hi seran per gaire temps, el primer cop que els agafen no tenen antecedents i la pena no és gran.  Esperem que els serveixi d’escarment i que quan surtin no tornin a fer res semblant, a veure si la imaginació i l’astúcia la poden canalitzar cap a coses més positives.  Diuen que la presó és per a això, no? Per reinserir.

Imma Cauhé

Un conte policiac.

Inexistent?

Per molt que hi hagi qui ho vegi diferent, jo sempre diré que el meu pare té molt bon cor, perquè pensa en els altres. Quina altra cosa es pot pensar d’un home que desinteressadament un dia va anar a un banc d’esperma per deixar la seva llavor, aquella gràcies a la qual avui jo estic aquí, viva.

Per culpa de les lleis d’aquest país, mai podré donar-li les gràcies, perquè no puc saber qui és en realitat, ni les meves mares ni jo ho sabrem mai, però sempre li estarem agraïdes.

Alguna vegada penso si deu tenir rinxols, si és calb, si té els ulls o el nas semblants als meus, si aquest sentit de d’humor que tinc té alguna cosa a veure amb ell; m’agradaria poder-lo reconèixer algun dia pel carrer.

Però sobretot vull quedar-me amb saber que el meu pare és una gran persona, té una gran bondat i estima els altres. Soc filla de l’amor de les meves mares i de l’entrega generosa del meu pare.

Tothom diu que no tinc pare, que soc filla de dues mares, fins alguns ens miren amb recel, però les tres ho sabem molt bé, el meu pare és la millor persona del món, la que ens ha fet feliç a les tres.

Imma Cauhé