Conte final de curs.

http://issuu.com/escricat/docs/mem__ria_2015_blog

El treball de fi de curs consistia en escriure un conte on quedes plausible la memòria, el record...
Jo vaig escriure aquest conte que basat en una realitat he inventat algunes coses.

Viatge al País Basc

Recordo com si fos avui la sortida de vacances al País Basc l’any 1974, va ser una decisió que vàrem tenir les amigues, no hi havíem estat mai i una cosina d’una de nosaltres vivia allí, ella era un punt referent, els atemptats no podien ser una preocupació per nosaltres.

Vàrem llogar un pis al poblet de Pajares, no hi havia turistes, era lloc de pescadors i trainers, un poblet tranquil, prou a prop de San Sebastià per poder anar-hi, i ben situat per fer petites excursions per la costa.

Recordo perfectament aquella vista des de les roques de la Ria, aquell paisatge tan bonic on veiem els entrenaments de les traineres que recorrien el riu i s’endinsaven en el mar.

Vàrem llogar un cotxe durant uns dies i visitàvem els voltants, a la nit anàvem a les discoteca de Sant Sebastià o rodalies.

Va ser en una de les nits que vàrem anar a la discoteca on vàrem conèixer a aquells dos personatges. Un de la nostra edat i l’altre bastant més gran. Vàrem ballar i parlar i en la conversa ens van animar a anar a Biarriz. Ells, ens van dir, havien de anar-hi per fer unes diligències i nosaltres podríem aprofitar el viatge, pertanyien a un grup de tir federat i havien d’anar a inscriure’s per un torneig.

Així va ser com vàrem fer el nostre viatge a terres franceses. Vàrem quedar per el dia següent i a última hora el de més edat ens va dir que no podia anar-hi, que marxéssim els tres i a l’hora estipulada ens va venir a buscar amb el seu cotxe i ens vam posar en marxa.

Quan havíem fet alguns quilòmetres, ens vàrem estranyar de que deixés la carretera principal i agafés una secundaria per passar la frontera. Al preguntar-li la raó, va dir que hi havia menys circulació, el paisatge era més bonic i es passava més ràpid els controls de la frontera i fins algun cop ens els podíem estalviar, com va ser el cas, ni senyals de que havíem passat a França, cap guarda d’un o l’altre país.

Una mica abans d’arribar a la frontera, va posar la mà sota el seient i va treure una pistola, manipulant-la i comprovant que estava allí. Segurament vàrem fer cara d’espant, ja que en seguida va dir: - No us preocupeu, ja us hem dit que som d’un grup de tir. Tranquil·les que porto el permís d’armes i tots els papers reglamentaris.

Si ens ho havien comentat, però nosaltres no pensàvem que portarien l’arma.

Els pensaments, anaven corrent per la ment, una pistola, passar la frontera desviant-se de la carretera principal, un viatge d'anar i tornar en un dia,... era tot una mica estrany, però allí estàvem la meva amiga i jo, ara ja no hi havia camí enrere.

Ja en territori francès, vàrem dirigir-nos cap a la platja de Saint Jean de Luz. Tot va ser normal, bany, prendre el sol, bromes, parlar del paisatge... després vàrem anar a vestir-nos (hi havia els vestidors separats d’homes i de dones) recordo que vàrem comentar que trigava molt a sortir del vestidor, nosaltres feia temps que ja ens havíem canviat, per fi sortir i vàrem veure que s’acomiadà d’algú i de seguit ens disposarem a continuar el viatge cap a Biarriz. Allí vam fer una volta turística, i va dir-nos que tenia que arribar-se a Bayona, que era allà on es feia la inscripció.

Mentre hi anàvem, va ser surrealista, el xicot ens va comentar que li havíem de fer un favor, que al arribar a Bayona li hauríem de comprar uns calçotets.

Les dues vam quedar-nos bocabadades, era el que menys ens esperàvem i vam preguntar el per què d’aquesta compra tant estranya.

Va dir-nos que portava calçotets de paper, que quan vàrem anar a la platja els va tirar per posar-se el banyador i que com al vestir-se de nou, el tenia mullat, s’havia posat els pantalons sense calçotets perquè no en tenia de recanvi i ara anava incòmode. Jo sabia que existien calces de paper d’usar i tirar, però no coneixia que també existien en versió calçotets.

Li vàrem comentar per què no se’ls comprava ell, però va dir-nos que així aniria fent els tràmits que havia de fer mentre nosaltres passejàvem i fèiem la compra.

Amb aquestes, arribàvem a Bayona, ens va deixar a una plaça i ens va dir una hora per venir-nos a recollir al mateix lloc.

Va ser una situació molt divertida. Vam anar a comprar els calçotets, Primer buscar una tenda que en venguessin, després explicar en Francès el que volíem, en el poc i mal francès aprés al batxiller. Cap de les dues havíem mai comprat una peça de roba com aquella. Quan vàrem trobar la tenda, un altre handicap, ens pregunten de quina mida els volem, aquí si que ens vàrem posar a riure, no teníem ni idea, al fi mirant uns i altres, vàrem agafar els que creiem seria de la seva mida.

Treien aquesta situació còmica, la nostra conversa era sobre totes les coses una mica estranyes del viatge: la pistola, el pas fronterer, l’estona de la platja per canviar-se on es va acomiadar d’algú, la compra tant estranya que ens havia demanat fer per tenir-nos entretingudes, el deixar-nos soles en vàries ocasions, que havien parlat d’anar a Biarriz i no a Bayona i sobre el dubte que  teníem de si tornaria a buscar-nos.

I si no torna? Ens preguntàvem, com farem per retornar a Sant Sebastià? Però no va haver problema, va arribar a l’hora concretada.

Llavors ell va entrar al lavabo d’un bar a posar-se els calçotets, mentre preníem un refresc i després vàrem emprendre el viatge de retorn sense rés digne de mencionar a no ser que llavors vàrem tornar per la carretera principal. Al preguntar-li va dir-nos que aquella hora no havia trànsit i que per entrar els guàrdies no miraven tant i no es feien tantes cues. (Seria que ja no portava la pistola?)

Després d’aquest dia ja no ens vàrem veure més, nosaltres vam acabar les vacances i l’endemà vàrem tornar a casa.

Ja a casa les noticies parlaven d’un atemptat d’ETA, i que la cèl·lula que integrava el comant es movia per la zona on nosaltres vam estar, de sobte amb va venir a la ment, el nostre viatge, la desviació per carreteres secundàries, la pistola al cotxe, les converses dels dos, home i xicot que havíem conegut i la seva amistat amb tants anys de diferència, les estranyes excuses per deixar-nos soles i que no l’acompanyéssim a les seves gestions...

Ens havien convidat per si el paressin no despertat sospites? Eren ells, els del comant? No ho sabré mai, però cada cop que hi penso m’esgarrifo.