Històries de confinament

A SUD-AMÈRICA

Va llevar-se quan encara era de nit, no tenia gaire temps fins que el sol comencés a il·luminar, llavors seria més perillós.

Estaven en toc de queda, d’alerta, deien; ningú pot sortir de les cases, sota risc de fins i tot rebre un tret si l’enxampaven.

Però ell havia de sortir obligatòriament, era forçós anar als camps abans que arribessin els pagesos, agafar alguna carbassa, alguna pastanaga, alguna patata, el que trobés més a mà, o la seva família moriria de fam. Ja feia un més del confinament, ni un treball per fer, res per poder guanyar uns diners.

Quan no hi havia confinament ja era dur, no hi havia feina, i si n’hi havia el que es guanyava era tan poc que ni per a la llet del fill petit arribava. Quants dies fent un sol àpat, o mig, o dient a la dona que no tenia gana.

Corrent amb la motxilla a l’esquena, va esmunyir-se sense ser vist per la vigilància dels guàrdies, potser amb el que havia agafat avui tindria per menjar dos dies, després, Déu dirà.

Imma Cauhé