maig 2018

Ningú no és perfecte

Joe E. Brown a Ningú no és perfecte

Ho tenia tot controlat com sempre, totes les coses a punt, cap detall s’havia quedat al tinter.

Aquell era el dia mes important de la seva vida, l’havia estat esperant tant i tant de temps, l’havia somniat, l’havia dibuixat, li havia donat mil voltes només quedava portar-ho a terme.

Molts anys havien passat fins poder aconseguir-ho. La veritat és que des de que va començar a desitjar-ho, anava anotant tot el necessari punt per punt, ho havia estudiat, canviat, refet una i altre vegada, no podia deixar res al atzar.

Estava nerviós, sabia que en el fons era una cosa simple, que no era l’únic que ho faria, però això no l’ajudava a calmar-se. Per ell seria la primera vegada i per això havia de ser perfecte com tot el que ell es proposava fer.

Repassava un cop i un altre els últims detalls, ja tot estava a punt, les invitacions enviades, les cadires preparades, la música a punt, un vestit espectacular per fer el debut amb aquella coreografia tan minuciosament depurada, tan estudiada, tan treballada.

Va arribar l’hora, tot el públic estava expectant aquell ballet seria el millor que s’havia fet en anys. Un sol ballarí en un escenari decorat esplèndidament, una funció única.

S’aixeca el taló i surt triomfant el nostre home, comença la música, i de cop sent un gran dolor al costat dret del sota ventre, va intentar  no pensar-hi i començar el ball, impossible, el dolor era molt gran. Van haver de emportar-se’l corrents al hospital, tenia un atac d’apendicitis.

Ningú és perfecte, va xiuxiuejar  al sortir del quiròfan mentre s’anava despertant.

Imma Cauhé
..............................................

Macadam, de Lucia Berlin

PALLA

Cada any després de la sega els marrecs contemplàvem com els masovers construïen el paller. La palla era la nostra joguina preferida.

—No trepitgeu la palla! —cridava sempre el masover.

—És un perill que tragueu tanta palla de sota el paller, un dia quedareu colgats —cridava la mare.

Però que bonic era veure com poc a poc anava creixent el paller, després de separar el boll del gra i la palla. El masover anava apilant-la ajudat amb la forca, trepitjant-la i estenent-la al voltant d’un tronc altíssim que havia clavat al mig i que servia d’esquelet al paller.

—La palla, llaç  dels animals —deia el masover— i última feina de la sega.

Nosaltres admiràvem la destresa del pagès veient com cada cop el paller s’anava fent més gran, i ens meravellàvem de la forma que el paller anava agafant. Ara tirant la palla amb la forca, ara expandint-la i aplanant-la, cada cop més alt i el diàmetre més estret, pujant amb l’escala per arribar-hi, fins que ja a la cúpula, paller acabat,  hi posava fang perquè aguantés i escorregués l’aigua de la pluja.

Ja teníem el nostre lloc de jugar fet, coves i habitacles imaginaris fets a la vora del paller i cada dia la mare repetint: 

—No jugueu amb la palla, acabareu colgats! 

I nosaltres cada dia:

—Anem a jugar amb la palla, el nostre lloc preferit!