NIT TRANQUIL·LA

Aquest cop va de contes de por.

NIT TRANQUIL·LA

Era estiu, va arribar a un poblet, era el lloc indicat. Van oferir-li una habitació a les golfes d’aquella casa, des d’on es veien els estels com mai els havia imaginat, i podria gaudir del silenci i la pau que cercava.

Abans d’anar a dormir, va fer un volt per les quatre cases del poble i pel camí, passeig habitual de les poques persones que vivien allí. Tot era silenci.

Sense presses va arribar a la casa on estava a dispesa, va pujar a l’habitació i es va disposar a dormir. Estirat al llit, recordant tot el que havia vist, procurava cridar la son.

Ja mig endormiscat va començar a sentir passes, uns plaf-plaf, que de cop es paraven i altre cop uns quants plaf-plaf més, així un cop rere l’altre. Intentava saber d’on venien i aguditzava l’orella..., silenci... 

—M’ho ha semblat —pensava. Intentava dormir de nou, i altre cop les passes. S’aixecà, donà un volt per la casa, no es veia ningú, tot restava fosc, a la casa sols hi era ell.

 Així passà la llarga nit, sentint de tant en tant aquelles petjades.

—La casa està encantada i les ànimes vaguen a la nit? —començava a creure. Tenia canguelis.

Al mati, sense haver aclucat l’ull, no s’atrevia a dir el que havia sentit. Va arribar la dispesera, que amb tota naturalitat va dir:

—Espero que els coloms que durant la nit es passegen per la claraboia no l’hagin molestat gaire.

Imma Cauhé

abril 2017