Donem la volta als refranys

 “Què sap el gat de fer culleres, si en sa vida n’ha vist fer?” aquest és el refrany que jo he triat per fer el meu exercici.

                EL GAT

Els gats aparenten sempre que estan dormint, però no dormen, estan alerta a qualsevol moviment o soroll, i el meu gat estava cansat de sentir el pare i la mare que, quan ens ficàvem en converses de gent gran, ens repetien:   “Què sap el gat de fer culleres, si en sa vida n’ha vist fer?”

El gat sabia que ens referíem a ell i cada cop estava més i més pensatiu. Quan s’apropava a la cuina sentia: “Passa’m la cullera de fusta. Remena-ho amb la cullera...”, i això li va anar entrant al cervell i va relacionar la cullera de fusta amb la frase.
Va fixar-se molt bé com era la cullera, i va decidir que ell, amb les seves urpes, era capaç de rascar la fusta fins a fer una cavitat semblant a la de les culleres.

Pel jardí, s’anava fixant en totes les branques que el jardiner podava i quan en veia una de la mida idònia l’agafava i se l’enduia al seu amagatall. 

Un dia rere l’altre s’afilava les urpes, però no com abans sense fixar-se on ho feia; sols rascava el centre d’una banda del branquilló escollit, tot fent-hi una cavitat fins a fer una cullera, i després una altra...

Un dia, la mare diu: “Au, pareu taula i poseu-hi culleres, que hi ha sopa!”

El meu gat va anar deixant al costat de cada plat una cullera de fusta. I tots  ens vàrem quedar amb la boca oberta.

El gat no estava d’acord amb el refrany i ens ho demostrava.

Imma Cauhé

EN COCO I EN DIC: RECORDS DE LA MASIA

Quins bells records em porta aquesta vella fotografia… Eraep els anys seixanta, ells tenien uns vuit anys i jo algun més. Vivien a una masia prop de la nostra, ara ja deuen ser avis, no sé què se’n deu haver fet, d’ells.

Eren dos bessons molt diferents: mentre el Coco era grassonet, amb els ulls blaus i cabell rissat, tal com pinten els angelets a les postals, el Dic era prim, cabell bru i ulls foscos, podria representar ben bé el dimoniet.

Sempre anaven junts i es dedicaven, ja en els seus pocs anys, a fer de pastors. Pasturaven un ramat d’ovelles i també alguna cabra, i les coneixien totes pel seu nom, i cada animal era com de la família per a ells.

Vestien atrotinats, esquinçats, i caminaven descalços. Mai he pogut saber com podien caminar i córrer per terrossos, rocs i rostolls sense sabates, encara que tenien, ja a la seva tendra edat, unes plantes dels peus dures com soles de cuir.

Eren com cabretes salvatges tot i que vivien a pocs quilòmetres de la capital. Els dos eren eixerits i simpàtics i tenien unes sortides molt bones, per la seva feina podíem passar poques estones junts però quan podien escapolir-se venien a jugar amb nosaltres.

Alguna vegada venien amb una llebre que havien caçat amb l’ajut de la fura, Un altre dia apareixien amb bolets, la major part amb cucs, però ells deien que si els deixàvem al sol els cucs marxaven i els bolets eren bons i es podien menjar. 

Nosaltres anàvem a fer berenades prop del torrent o del bosc, i ells quan podien deixar el ramat una estona venien on érem i junts anàvem a l’hort a collir tomàquets, magranes o caquis, o a agafar síndries del camp del veí.

Imma Cauhé