Primer primera

 

“Ja saps que al nostre edifici hi ha bona relació entre veïns”, em deia la meva amiga i veïna del primer primera, “Bé, això sembla; sempre, ja ho saps, hi ha el veí primmirat que no en deixa passar ni una; la xafardera que vol saber-ho tot; els nanos que no deixen de cridar i saltar quan surten i entren; el que treu el gos i deixa l’ascensor... En fi, cada casa és un món. Ja veus que a la reunió de veïns algun cop hi ha qui treu les urpes, però no arriba mai la sang al riu”.

“Viure en el primer té els seus avantatges”, em deia, “Si no funciona l’ascensor no costa tant arribar a casa, no has de comprar agulles d'estendre perquè amb les que cauen al celobert en tens per donar i per vendre. També té desavantatges: a l’estar més a prop del carrer sents tots els sorolls de què hi passa i els cops de la porta dels que entren esvalotats, el carter sempre truca als pisos més baixos, i també reps la visita dels veïns a cercar la roba que els ha caigut de l’estenedor”.

“Tot i això, hi vivim a gust”, seguia explicant, “Nosaltres quatre, el matrimoni i dos fills ja grandets, crec que no molestem a ningú. Els que viuen a sobre, hi ha nits que sembla que es posin sabates de tacó i vagin passadís amunt i avall; hem decidit que per Reis els regalarem unes sabatilles, a veure si capten la indirecta”.

Imma Cauhé