divendres, 26 de febrer del 2016
LA PUNTAIRE
Just després de dinar és quan puc trobar-me amb mi mateixa, lluny del
brogit de les criatures que juguen al carrer. I quan el meu espòs està
fora de casa puc trobar el repòs i la meditació en els meus boixets, tot
encreuant, girant i estirant els fils. Mentre vaig dibuixant la punta
desitjada la meva ment vola per aquells llocs on mai podré estar.
M’imagino navegant pels canals i penetrant mar endins on les onades em
portin, a un món més evolucionat, on les dones tinguem unes altres
sortides que les de casar-nos i criar fills. On no siguem sols el repòs
del marit quan arriba de la feina o de la taverna on ha passat el dia
amb els seus amics.
Somnio que sóc lliure, que puc navegar i visitar costes llunyanes, o
passejar a cavall pels camps gaudint de l’aire i el paisatge i trobar la
llibertat per poder exercir alguna de les professions que a mi
m’agraden.
Nuant aquest fil, perquè es prolongui i pugui continuar la punta,
imagino què és la meva vida, que no acaba aquí, que podré seguir fent
nusos per allargar-la cap a una vivència més alegre, amb més
responsabilitats triades i no marcades pel fet de ser dona.
La llum de la finestra es va apagant, les criatures entraran a casa
demanant el sopar, el marit tornarà i la meva punta al coixí restarà
guardada en un racó, igual que els meus somnis, fins demà quan pugui
reprendre’ls.
--------------------------------
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada