Escrit de les vacances.

 REMERS BASCS

Aquell estiu vaig conèixer la part negra que comporta l’esforç de ser remer de competició. Mai hauria pogut imaginar que aquest esport fos un sacrifici tan gran per als que s’hi dediquen.

Xicots grans i forts com sants paus, per aconseguir bones marques, es dediquen a la pràctica del rem seguint un estricte règim de menjars i un esgotador entrenament dins un rígid horari diari. Tot això combinant-ho amb la vida laboral i procurant aconseguir una bona qualitat d’ambdues.

Vaig veure plorar, literalment, a una mare mentre veia entrenar els seus fills. Va confessar-me que tenia tres fills remers, que no anava mai a veure’ls, que era el primer cop que ho feia per acompanyar-nos a nosaltres. Jo no ho entenia.

—N’hauries d’estar orgullosa —li vaig dir. 

Però després de l’explicació que em va donar ho vaig entendre.

Aquell esforç que feien durant l’entrenament comportava que a l’arribar a casa, ella hagués de curar les ferides, butllofes i llagues que s’havien fet a les natges a causa del frec constant amb el seient de l’embarcació. 

—Molts cops —em comentava—, al tornar de l’entrenament, porten les seves parts en carn viva. 

Això és el que la mare veia quan el seu fill era dins l’embarcació.

Imma Cauhé

..............