El meu gran amor secret

HARZ ROLLER

Fins ara no ho havia confessat, una cosa immaterial sembla que no pot ser l’amor de ningú, però puc assegurar que sí, perquè és l’amor de la meva vida, fins quan vaig canviar-me de casa no ho havia imaginat i ara no voldria viure en un altre lloc per la felicitat que em dóna.

Des de fa molt temps dormo amb les finestres obertes per rebre millor aquell so, sí, aquell so del qual estic enamorat. Cada matí al despertar m’arriba a l’oïda, puc sentir-lo durant tot l’any, però a l’arribar la primavera aquell cant es fa més fort, més intents, més melòdic, més... és el que més m’agrada. El cant del canari Harz Roller és el que em té encisat i puc dir amb totes les lletres que n’estic enamorat.

El meu veí és criador i preparador de cant dels canaris Harz Roller, viu per a això i els fa participar en concursos. Tot l’any assaja amb ells per poder aconseguir un bell quartet, i ara, al temps del zel, és quan millor canten.

No sé si m’hauria d’avergonyir al confessar que no pot passar un dia sense delectar-me amb aquest cant, s’ha tornat una bogeria, un amor passional que em porta a l’èxtasi i em produeix un plaer que res pot igualar.

Imma Cauhé

Treball del mes de març

"Escriure una narració que porti com a títol un fragment d'alguna obra de Shakespeare", proposta de treball per  a l'abril.

 

 

 

L’OMBRA D’ELL MATEIX 

(Enric IV part I)

Com ha arribat a aquest estat? Tenia estudis, tenia feina, no va formar família i els diversos problemes, les vivències tal vegada mal dirigides, mal executades o mal realitzades han acabat per dur-lo a la deixadesa, a l’apatia de viure sense ni fita ni il·lusió i tenir com a últim i sol consol l’alcohol.

Un altre, en el mateix cas, potser hauria renascut de les cendres i hauria sorgit de les dificultats amb saba nova, però ell, ni amb els ajuts que ha rebut i rep de família, veïns i serveis socials no ha sabut, no ha pogut o no ha volgut ressorgir.

Ara viu sol, a la casa dels pares ja morts, dins un mar de desordre i brutícia, deixat físicament, relegat i allunyat per voluntat pròpia de qui li estén la ma.

Malgrat la seva vida actual, algun cop el veig assegut al banc del racó de la plaça amb un llibre entre les mans.

—Segueix llegint! —penso. Què el devia portar a ser l’ombra del que va ser?

Imma Cauhé

Treball del mes de febrer

Aquest més hem treballat sobre el tema dels refugiats.

Impotència

Aquell nen plorava, estava mort de fred i de por, feia mesos que vagava per llocs desconeguts per ell, qui sap els kilòmetres que havia caminat. Ara no sentia caure les bombes, però sentia el cansament, la fam i el fred. Havia tingut de deixar les seves joguines, els seus amics, la seva casa… tot darrera sense saber si mai més podria tornar a veure-ho, i ara ja no podia ni recordar d’on venia, feia massa temps que caminava cap a un lloc incert, feia tant de temps que les soles de les sabates ja s’havien foradat!

El futur cada cop estava més emboirat, el passat més lluny i el pressent no era gens al·legador.

Jo mirava aquell nen sense poder donar-li cap esperança. Res estava a la meva ma per ajudar-lo, què podia fer per consolar-lo? Sols mirava de fer-li bona cara per que no s’adonés que jo plorava amb ell.

Febrer 2016

LA PUNTAIRE

Treball realitzat a partir d'haver llegit el llibre: La noia de blau de Susan Vreeland.

Just després de dinar és quan puc trobar-me amb mi mateixa, lluny del brogit de les criatures que juguen al carrer. I quan el meu espòs està fora de casa puc trobar el repòs i la meditació en els meus boixets, tot encreuant, girant i estirant els fils. Mentre vaig dibuixant la punta desitjada la meva ment vola per aquells llocs on mai podré estar.

M’imagino navegant pels canals i penetrant mar endins on les onades em portin, a un món més evolucionat, on les dones tinguem unes altres sortides que les de casar-nos i criar fills. On no siguem sols el repòs del marit quan arriba de la feina o de la taverna on ha passat el dia amb els seus amics. 

Somnio que sóc lliure, que puc navegar i visitar costes llunyanes, o passejar a cavall pels camps gaudint de l’aire i el paisatge i trobar la llibertat per poder exercir alguna de les professions que a mi m’agraden.

Nuant aquest fil, perquè es prolongui i pugui continuar la punta, imagino què és la meva vida, que no acaba aquí, que podré seguir fent nusos per allargar-la cap a una vivència més alegre, amb més responsabilitats triades i no marcades pel fet de ser dona. 

La llum de la finestra es va apagant, les criatures entraran a casa demanant el sopar, el marit tornarà i la meva punta al coixí restarà guardada en un racó, igual que els meus somnis, fins demà quan pugui reprendre’ls.

--------------------------------

El meu nom

Treball del mes de Gener

 

IMMA

—Una altra nena! I com li direu? 

—Com la meva germana, que serà la padrina —diu el meu pare. “Concepción”, va registrar, però em van batejar com a Maria Immaculada Cristina Joana. 

Maria, ho posaven davant de tots els noms de nena, Immaculada, per la meva padrina, Cristina ho va triar el meu padrí, i el tercer nom el posava el capellà, i com es deia Joan, a no ser que el batejat ja el portés, sempre posava Joan als nens i Joana a les nenes.

Del llatí In macula, sense màcula, si es descuiden! El meu cos està ple de pigues a més de taques del vitiligen per arreu. Això sí, les taques són ben blanques i el sol no les emmoreneix gens.

Conceptio o conceta, concepció, fecundada, unió de dos gamets, unió sexual. Com tothom, suposo...

Imma segons l’origen alemany ve de ermin, que vol dir força.

Quan era joveneta hi havia qui em deia “culada”, devia ser per com estava de seca, devien pensar que era capaç de passar pels foradets del colador. Altres, “macu”, potser perquè era com un xicotot per la manera de fer i actuar, però la majoria, “Imma”, que de petita no m’agradava per ser diminutiu, però ara és el nom amb què m’identifico. 

Diuen que el nom determina les persones, deu ser per això que em podeu trobar una persona complicada, ja que no tinc clar quin és el meu nom real.

Tingueu paciència, que fins jo he tardat a saber qui sóc.

Imma Cauhé

Nadal lluny de casa.

Lloc on es poden llegir els contes dels companys.

http://issuu.com/escricat/docs/nadal_2015_contes/1

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhphBDeaycrZYaR40IfjjZRBEeDqn-LafpGZ90hh2zMPq9FUwepPl5mw975jM0jtYeZdq0hzZbh_2ITxOxEf4QHn1qjqzyoli-CYa7_PN9SHhXDiyEn2oyhrFRkKRHlE_N1VounxUpcwv8/s400/Nadal+2015+portada+blog.png

Inspirat en el conte de Nadal de Pere Caldes: “Quaranta-cinc graus sota cobert”.

Aquell Nadal estava lluny de casa, allí ningú coneixia les tradicions nadalenques que jo començava a enyorar i que tota la vida havia seguit a peu de lletra.

A la casa on estava a dispesa hi havia tres infants, i mai haurien conegut a no ser per mi, el tió de Nadal, i com van obrir els ulls quan al alçar la manta varen veure totes aquelles llaminadures!

No va ser fàcil trobar un tió, però me les vaig enginyar. El nostre tió va ser diferent, uns dies abans de Nadal, vaig explicar-los que al meu país aquells dies anàvem al bosc a cercar un tronc ben formós, el portàvem a casa i l’alimentàvem perquè la Nit de Nadal ens cagués regals.

Tots em varen mirar palplantats, - quina cosa més estranya – comentaven.

Vaig voler que coneguessin aquesta tradició tots els que allí convivíem, però, no hi havia ni bosc, ni llenya per aquells indrets, d’on podia treure un tió? vaig haver de posar imaginació.

En una saleta, tenien una tauleta de fusta petita, i vaig pensar, si al tió molts hi posen potes i barretina, perquè no fer servir una tauleta, que al cap i a la fi està feta d’un tronc. Dit i fet, vaig agafar una manta, la vaig tapar i vaig convidar als més petits que li donessin menjar els dies que restaven per la nit de Nadal.

Els xiquets ho van fer incrèduls, però al veure que al matí el menjar havia desaparegut, van començar a animar-se i creure amb el tió-tauleta.

Arribada la nit de Nadal, amb els pal de fregar i el de l’escombra i previ assaig de la cançó “Caga tió, caga torró...” Va produir-se el miracle de Nadal.

I tant que va cagar! Llaminadures de totes classes, galetes,... i fins i tot una botella de vi dolç per els adults.

Aquell Nadal, lluny de la meva terra, vaig apropar-me sentimentalment a la meva llar, i tots els que em rodejaven van poder conèixer la tradició Catalana del Tió de Nadal i fins avui allí es continua celebrant el 25 de desembre.

Com ha estat dit dels indígenes, es pot afirmar que els nostres compatriotes trasplantats van fent.

(el que està en cursiva és del conte de Caldés)

Imma

 Nadal 2015

......................

partitura treta: www.ccblanquerna.cat

El Tió de Nadal és una tradició familiar que es celebra en moltes llars catalanes en les dates nadalenques.

Tot comença uns dies abans del 25 de desembre, normalment a partir del dia de la Puríssima (8 de desembre) o a més tardar per Santa Llúcia (13 de desembre), quan es va a buscar la soca d’arbre al bosc, o bé es recupera el tió d'anys anteriors.

A partir d’aquell dia i fins la nit de Nadal, la mainada té cura d'aquest tronc que un bon dia arriba a casa: li dóna de menjar i beure cada nit i el tapa amb una manta perquè no passi fred. Matí rera matí, el menjar que han posat al tió desapareix i aquesta presència màgica, que s'està a la cuina o menjador de casa, formarà part de la familia fins la nit de Nadal.

La nit de Nadal, o en algunes cases el mateix dia de Nadal, se’l fa cagar repetidament a base d’engegar-li cops de bastó alhora que se li canta una cançó tradicional. 

tret de: http://ampavinyet.blogspot.com.es/2011/12/preparant-el-nadal-el-tio.html