Conte sobre -lectures i/o biblioteques

Conte final de curs.

http://issuu.com/escricat/docs/mem__ria_2015_blog

El treball de fi de curs consistia en escriure un conte on quedes plausible la memòria, el record...
Jo vaig escriure aquest conte que basat en una realitat he inventat algunes coses.

Viatge al País Basc

Recordo com si fos avui la sortida de vacances al País Basc l’any 1974, va ser una decisió que vàrem tenir les amigues, no hi havíem estat mai i una cosina d’una de nosaltres vivia allí, ella era un punt referent, els atemptats no podien ser una preocupació per nosaltres.

Vàrem llogar un pis al poblet de Pajares, no hi havia turistes, era lloc de pescadors i trainers, un poblet tranquil, prou a prop de San Sebastià per poder anar-hi, i ben situat per fer petites excursions per la costa.

Recordo perfectament aquella vista des de les roques de la Ria, aquell paisatge tan bonic on veiem els entrenaments de les traineres que recorrien el riu i s’endinsaven en el mar.

Vàrem llogar un cotxe durant uns dies i visitàvem els voltants, a la nit anàvem a les discoteca de Sant Sebastià o rodalies.

Va ser en una de les nits que vàrem anar a la discoteca on vàrem conèixer a aquells dos personatges. Un de la nostra edat i l’altre bastant més gran. Vàrem ballar i parlar i en la conversa ens van animar a anar a Biarriz. Ells, ens van dir, havien de anar-hi per fer unes diligències i nosaltres podríem aprofitar el viatge, pertanyien a un grup de tir federat i havien d’anar a inscriure’s per un torneig.

Així va ser com vàrem fer el nostre viatge a terres franceses. Vàrem quedar per el dia següent i a última hora el de més edat ens va dir que no podia anar-hi, que marxéssim els tres i a l’hora estipulada ens va venir a buscar amb el seu cotxe i ens vam posar en marxa.

Quan havíem fet alguns quilòmetres, ens vàrem estranyar de que deixés la carretera principal i agafés una secundaria per passar la frontera. Al preguntar-li la raó, va dir que hi havia menys circulació, el paisatge era més bonic i es passava més ràpid els controls de la frontera i fins algun cop ens els podíem estalviar, com va ser el cas, ni senyals de que havíem passat a França, cap guarda d’un o l’altre país.

Una mica abans d’arribar a la frontera, va posar la mà sota el seient i va treure una pistola, manipulant-la i comprovant que estava allí. Segurament vàrem fer cara d’espant, ja que en seguida va dir: - No us preocupeu, ja us hem dit que som d’un grup de tir. Tranquil·les que porto el permís d’armes i tots els papers reglamentaris.

Si ens ho havien comentat, però nosaltres no pensàvem que portarien l’arma.

Els pensaments, anaven corrent per la ment, una pistola, passar la frontera desviant-se de la carretera principal, un viatge d'anar i tornar en un dia,... era tot una mica estrany, però allí estàvem la meva amiga i jo, ara ja no hi havia camí enrere.

Ja en territori francès, vàrem dirigir-nos cap a la platja de Saint Jean de Luz. Tot va ser normal, bany, prendre el sol, bromes, parlar del paisatge... després vàrem anar a vestir-nos (hi havia els vestidors separats d’homes i de dones) recordo que vàrem comentar que trigava molt a sortir del vestidor, nosaltres feia temps que ja ens havíem canviat, per fi sortir i vàrem veure que s’acomiadà d’algú i de seguit ens disposarem a continuar el viatge cap a Biarriz. Allí vam fer una volta turística, i va dir-nos que tenia que arribar-se a Bayona, que era allà on es feia la inscripció.

Mentre hi anàvem, va ser surrealista, el xicot ens va comentar que li havíem de fer un favor, que al arribar a Bayona li hauríem de comprar uns calçotets.

Les dues vam quedar-nos bocabadades, era el que menys ens esperàvem i vam preguntar el per què d’aquesta compra tant estranya.

Va dir-nos que portava calçotets de paper, que quan vàrem anar a la platja els va tirar per posar-se el banyador i que com al vestir-se de nou, el tenia mullat, s’havia posat els pantalons sense calçotets perquè no en tenia de recanvi i ara anava incòmode. Jo sabia que existien calces de paper d’usar i tirar, però no coneixia que també existien en versió calçotets.

Li vàrem comentar per què no se’ls comprava ell, però va dir-nos que així aniria fent els tràmits que havia de fer mentre nosaltres passejàvem i fèiem la compra.

Amb aquestes, arribàvem a Bayona, ens va deixar a una plaça i ens va dir una hora per venir-nos a recollir al mateix lloc.

Va ser una situació molt divertida. Vam anar a comprar els calçotets, Primer buscar una tenda que en venguessin, després explicar en Francès el que volíem, en el poc i mal francès aprés al batxiller. Cap de les dues havíem mai comprat una peça de roba com aquella. Quan vàrem trobar la tenda, un altre handicap, ens pregunten de quina mida els volem, aquí si que ens vàrem posar a riure, no teníem ni idea, al fi mirant uns i altres, vàrem agafar els que creiem seria de la seva mida.

Treien aquesta situació còmica, la nostra conversa era sobre totes les coses una mica estranyes del viatge: la pistola, el pas fronterer, l’estona de la platja per canviar-se on es va acomiadar d’algú, la compra tant estranya que ens havia demanat fer per tenir-nos entretingudes, el deixar-nos soles en vàries ocasions, que havien parlat d’anar a Biarriz i no a Bayona i sobre el dubte que  teníem de si tornaria a buscar-nos.

I si no torna? Ens preguntàvem, com farem per retornar a Sant Sebastià? Però no va haver problema, va arribar a l’hora concretada.

Llavors ell va entrar al lavabo d’un bar a posar-se els calçotets, mentre preníem un refresc i després vàrem emprendre el viatge de retorn sense rés digne de mencionar a no ser que llavors vàrem tornar per la carretera principal. Al preguntar-li va dir-nos que aquella hora no havia trànsit i que per entrar els guàrdies no miraven tant i no es feien tantes cues. (Seria que ja no portava la pistola?)

Després d’aquest dia ja no ens vàrem veure més, nosaltres vam acabar les vacances i l’endemà vàrem tornar a casa.

Ja a casa les noticies parlaven d’un atemptat d’ETA, i que la cèl·lula que integrava el comant es movia per la zona on nosaltres vam estar, de sobte amb va venir a la ment, el nostre viatge, la desviació per carreteres secundàries, la pistola al cotxe, les converses dels dos, home i xicot que havíem conegut i la seva amistat amb tants anys de diferència, les estranyes excuses per deixar-nos soles i que no l’acompanyéssim a les seves gestions...

Ens havien convidat per si el paressin no despertat sospites? Eren ells, els del comant? No ho sabré mai, però cada cop que hi penso m’esgarrifo.

Imatges- acudits

Correspondència

Hem escrit una carta d'un personatge imaginari a un altre també imaginari, i hem contestat la que ha fet una companya, aquestes són les que he fet i he contestat jo:






........................

TOMBE LA NEIGE, Salvatore Adamo

Exercicic

Exercici de relat a partir d'una cançó.

Quin temporal! Tot el dia cau la neu sense deixar de nevar ni un instant, i és clar, impossible que tu vinguis.

T’enyoro, estic trista, fins el cant del ocells sona trist notant la teva absència.

Cau i cau la neu, t’esperava i no podràs arribar a mi, noto cada cop més que no hi ets. Com llàgrimes gelades, veig caure la neu i creix l’angoixa de l’ànima que resta gelada, silenciosa i desesperada perquè tu no hi ets.

Cada cop neva més, i tu no vindràs, i la neu cau i cau, els flocs blancs i silenciosos voletegen sense parar com si estigessin rient-se de nosaltres, la seva blancor rodeja la meva estança, i la seva fredor em fa tremolar.

El meu cos i la meva ànima t’enyoren recordant l’escalfor de quant estem junts, fregant-nos cos a cos i escalfant-nos mútuament.

Però avui cau la neu i tu no vindràs i la meva ànima i el meu cos estan gelats i fins i tot el cant del canari no és aquell trinar de felicitat i joia que acostuma a fer quan ens veu a tots dos junts rebolcar-nos, entregats; avui està trist, silenciós com jo, esperant que tu puguis venir. Però cau la neu i segueix caient sense pausa i tot és silenci i solitud.

Imma Cauhé

En homenatge a Jaume Perich

     EL FUTUR

La vida era monòtona, res no canviava, sempre el mateix seguit repetitiu: Et despertaves, treballaves, menjaves, dormies,... coses que es succeïen igual dia rere dia.

De sobte tot va esdevenir diferent.

No et despertaves, perquè havies passat tota la nit en blanc, no treballaves perquè ja no tenies on, no menjaves perquè no tenies què, no dormies perquè, amb aquest present, el futur tan negre et treia la son.

Va ser en aquestes circumstàncies quan sols sabia cridar: “Compte, que ve el futur!”

Imma Cauhé

Microrelat

                                                                                          SENSE ESPERANÇA

Era hivern, tot era gebre, neu i gel. Jo restava mimetitzat amb el que em rodejava, inert, sol, gelat per sempre, sense esperança.

De sobte va travessar davant meu amb pas lleuger una gràcil gasela plena de vida.

Va ser quan vaig sentir un esclat d’esperança i vaig decidir seguir les seves petjades.

Imma Cauhé

Exercici de gener: El cadàver exquisit

Proposta de gener.

Variants individual d’El cadàver exquisit: Amb tres fragments molt breus de tres llibres triats a l’atzar escrivim un text propi. 

Fragments de referència: 

1.- “Els seus ulls verds i penetrants van recórrer lentament el rostre dels dos germans com si volgués llegir-los els pensaments.” El príncep de la boira, Carlos Ruiz Zafón 

2.- “Sigui com sigui, va saber què era un àpat jueu, prou que sí.” El trastorn de Partnoy, Philip Roth 

3.- “La noia abaixa els ulls, fent veure que mira les banyes del cervo que hi ha en la catifa, i donya Ramona pensa entre si:- “Malviatge! Que em costa trobar una ocasió a propòsit per despedir-me!” Quadres de costums urbans del vuit-cents, a cura d’Enric Cassany 

INVITACIÓ DESAFORTUNADA 

Aquella invitació va ser inesperada, no va saber dir que no, no coneixia ningú dels convidats, era una llepafils i no tots els menjars eren del seu gust, per això no acostumava a acceptar convidades d’estranys, però ja estava fet no n’hi havia d’altra. Sols entrar i donar un cop d’ull, tal i com havia temut, va saber què era un àpat jueu, prou que si. En una altra situació hauria donat mitja volta i hauria tocat el dos, però els seus ulls verds i penetrants van recórrer lentament el rostre dels dos germans com si volgués llegir-los els pensaments, i no es va atrevir a moure’s d’allà. Va asseure’s en un racó mirant de no ser vista i passar desapercebuda. La noia abaixa els ulls, fent veure que mirava les banyes del cervo que hi havia en la catifa, i donya Ramona pensa entre si:- “Malviatge! Que em costa trobar una ocasió a propòsit per despedir-me!” No n’hi va haver d’altra, havia de quedar-se fins finalitzar l’àpat. 

 Imma Cauhé

Donem la volta als refranys

 “Què sap el gat de fer culleres, si en sa vida n’ha vist fer?” aquest és el refrany que jo he triat per fer el meu exercici.

                EL GAT

Els gats aparenten sempre que estan dormint, però no dormen, estan alerta a qualsevol moviment o soroll, i el meu gat estava cansat de sentir el pare i la mare que, quan ens ficàvem en converses de gent gran, ens repetien:   “Què sap el gat de fer culleres, si en sa vida n’ha vist fer?”

El gat sabia que ens referíem a ell i cada cop estava més i més pensatiu. Quan s’apropava a la cuina sentia: “Passa’m la cullera de fusta. Remena-ho amb la cullera...”, i això li va anar entrant al cervell i va relacionar la cullera de fusta amb la frase.
Va fixar-se molt bé com era la cullera, i va decidir que ell, amb les seves urpes, era capaç de rascar la fusta fins a fer una cavitat semblant a la de les culleres.

Pel jardí, s’anava fixant en totes les branques que el jardiner podava i quan en veia una de la mida idònia l’agafava i se l’enduia al seu amagatall. 

Un dia rere l’altre s’afilava les urpes, però no com abans sense fixar-se on ho feia; sols rascava el centre d’una banda del branquilló escollit, tot fent-hi una cavitat fins a fer una cullera, i després una altra...

Un dia, la mare diu: “Au, pareu taula i poseu-hi culleres, que hi ha sopa!”

El meu gat va anar deixant al costat de cada plat una cullera de fusta. I tots  ens vàrem quedar amb la boca oberta.

El gat no estava d’acord amb el refrany i ens ho demostrava.

Imma Cauhé

EN COCO I EN DIC: RECORDS DE LA MASIA

Quins bells records em porta aquesta vella fotografia… Eraep els anys seixanta, ells tenien uns vuit anys i jo algun més. Vivien a una masia prop de la nostra, ara ja deuen ser avis, no sé què se’n deu haver fet, d’ells.

Eren dos bessons molt diferents: mentre el Coco era grassonet, amb els ulls blaus i cabell rissat, tal com pinten els angelets a les postals, el Dic era prim, cabell bru i ulls foscos, podria representar ben bé el dimoniet.

Sempre anaven junts i es dedicaven, ja en els seus pocs anys, a fer de pastors. Pasturaven un ramat d’ovelles i també alguna cabra, i les coneixien totes pel seu nom, i cada animal era com de la família per a ells.

Vestien atrotinats, esquinçats, i caminaven descalços. Mai he pogut saber com podien caminar i córrer per terrossos, rocs i rostolls sense sabates, encara que tenien, ja a la seva tendra edat, unes plantes dels peus dures com soles de cuir.

Eren com cabretes salvatges tot i que vivien a pocs quilòmetres de la capital. Els dos eren eixerits i simpàtics i tenien unes sortides molt bones, per la seva feina podíem passar poques estones junts però quan podien escapolir-se venien a jugar amb nosaltres.

Alguna vegada venien amb una llebre que havien caçat amb l’ajut de la fura, Un altre dia apareixien amb bolets, la major part amb cucs, però ells deien que si els deixàvem al sol els cucs marxaven i els bolets eren bons i es podien menjar. 

Nosaltres anàvem a fer berenades prop del torrent o del bosc, i ells quan podien deixar el ramat una estona venien on érem i junts anàvem a l’hort a collir tomàquets, magranes o caquis, o a agafar síndries del camp del veí.

Imma Cauhé