“A la caça de la bellesa”

Escrit començant per una frase de un llibre clàssic_

“Jardí vora el mar”

A mi sempre m’ha agradat molt saber les coses que els passen a la gent, és per això que a vegades furgo massa.

Tot va ser conèixer aquella espatarrant dona, que estava a la boca de tothom, que no em vaig poder reprimir de saber-ne tots els ets i uts de la seva història. És així com vaig indagar, tot es resumia en el seu físic. Era una suma de arranjaments al llarg de la seva vida.

Començant de dalt a baix trobem que els seus cabells eren una perruca tenyida  amb postissos que variaven tant de color com de llargada, així com els seu color d’ulls amb lentilles de variats colors segons la indumentària que aquell dia tocava.

La seva cara havia anat modelant-se amb les corresponents modificacions per pròtesis o altres procediments externs a la natura, continuant amb intervencions per treure les bosses de les parpelles, les arrugues de les entrecelles, i al costat de la boca. Filling de pòmuls i mentó, correcció dels ovals de l’orella... no sé si em deixo quelcom més, doncs jo no sabia que es pogués modelar la cara en tants llocs, per prudència no vaig mai atrevir-me a demanar-li una fotografia d’abans de tots aquests “retocs” com deia ella.

Això sols era part del seu modelatge ja que tot el cos estava reconstruït no una sinó vàries vegades, perquè les modes també canvien i ara són moda els pits grans, ara petits, ara el cul arromangat, ara malucs amples, ara estrets... i totes les tendències ella les seguia. Fins augment de panxell i liposucció d’abdomen i lífting de braços...

Era tota una catedràtica en la cura d’imatge, però, tot i amb aquests arranjaments en vaig trobar a faltar un, potser el més important, el del cervell, crec que continuava amb el mateix de quan tenia 12 anys i no madurava mai.

Setembre 2016

imatge: angelarueda.com

Escrit de les vacances.

 REMERS BASCS

Aquell estiu vaig conèixer la part negra que comporta l’esforç de ser remer de competició. Mai hauria pogut imaginar que aquest esport fos un sacrifici tan gran per als que s’hi dediquen.

Xicots grans i forts com sants paus, per aconseguir bones marques, es dediquen a la pràctica del rem seguint un estricte règim de menjars i un esgotador entrenament dins un rígid horari diari. Tot això combinant-ho amb la vida laboral i procurant aconseguir una bona qualitat d’ambdues.

Vaig veure plorar, literalment, a una mare mentre veia entrenar els seus fills. Va confessar-me que tenia tres fills remers, que no anava mai a veure’ls, que era el primer cop que ho feia per acompanyar-nos a nosaltres. Jo no ho entenia.

—N’hauries d’estar orgullosa —li vaig dir. 

Però després de l’explicació que em va donar ho vaig entendre.

Aquell esforç que feien durant l’entrenament comportava que a l’arribar a casa, ella hagués de curar les ferides, butllofes i llagues que s’havien fet a les natges a causa del frec constant amb el seient de l’embarcació. 

—Molts cops —em comentava—, al tornar de l’entrenament, porten les seves parts en carn viva. 

Això és el que la mare veia quan el seu fill era dins l’embarcació.

Imma Cauhé

..............

El meu gran amor secret

HARZ ROLLER

Fins ara no ho havia confessat, una cosa immaterial sembla que no pot ser l’amor de ningú, però puc assegurar que sí, perquè és l’amor de la meva vida, fins quan vaig canviar-me de casa no ho havia imaginat i ara no voldria viure en un altre lloc per la felicitat que em dóna.

Des de fa molt temps dormo amb les finestres obertes per rebre millor aquell so, sí, aquell so del qual estic enamorat. Cada matí al despertar m’arriba a l’oïda, puc sentir-lo durant tot l’any, però a l’arribar la primavera aquell cant es fa més fort, més intents, més melòdic, més... és el que més m’agrada. El cant del canari Harz Roller és el que em té encisat i puc dir amb totes les lletres que n’estic enamorat.

El meu veí és criador i preparador de cant dels canaris Harz Roller, viu per a això i els fa participar en concursos. Tot l’any assaja amb ells per poder aconseguir un bell quartet, i ara, al temps del zel, és quan millor canten.

No sé si m’hauria d’avergonyir al confessar que no pot passar un dia sense delectar-me amb aquest cant, s’ha tornat una bogeria, un amor passional que em porta a l’èxtasi i em produeix un plaer que res pot igualar.

Imma Cauhé

Treball del mes de març

"Escriure una narració que porti com a títol un fragment d'alguna obra de Shakespeare", proposta de treball per  a l'abril.

 

 

 

L’OMBRA D’ELL MATEIX 

(Enric IV part I)

Com ha arribat a aquest estat? Tenia estudis, tenia feina, no va formar família i els diversos problemes, les vivències tal vegada mal dirigides, mal executades o mal realitzades han acabat per dur-lo a la deixadesa, a l’apatia de viure sense ni fita ni il·lusió i tenir com a últim i sol consol l’alcohol.

Un altre, en el mateix cas, potser hauria renascut de les cendres i hauria sorgit de les dificultats amb saba nova, però ell, ni amb els ajuts que ha rebut i rep de família, veïns i serveis socials no ha sabut, no ha pogut o no ha volgut ressorgir.

Ara viu sol, a la casa dels pares ja morts, dins un mar de desordre i brutícia, deixat físicament, relegat i allunyat per voluntat pròpia de qui li estén la ma.

Malgrat la seva vida actual, algun cop el veig assegut al banc del racó de la plaça amb un llibre entre les mans.

—Segueix llegint! —penso. Què el devia portar a ser l’ombra del que va ser?

Imma Cauhé

Treball del mes de febrer

Aquest més hem treballat sobre el tema dels refugiats.

Impotència

Aquell nen plorava, estava mort de fred i de por, feia mesos que vagava per llocs desconeguts per ell, qui sap els kilòmetres que havia caminat. Ara no sentia caure les bombes, però sentia el cansament, la fam i el fred. Havia tingut de deixar les seves joguines, els seus amics, la seva casa… tot darrera sense saber si mai més podria tornar a veure-ho, i ara ja no podia ni recordar d’on venia, feia massa temps que caminava cap a un lloc incert, feia tant de temps que les soles de les sabates ja s’havien foradat!

El futur cada cop estava més emboirat, el passat més lluny i el pressent no era gens al·legador.

Jo mirava aquell nen sense poder donar-li cap esperança. Res estava a la meva ma per ajudar-lo, què podia fer per consolar-lo? Sols mirava de fer-li bona cara per que no s’adonés que jo plorava amb ell.

Febrer 2016

LA PUNTAIRE

Treball realitzat a partir d'haver llegit el llibre: La noia de blau de Susan Vreeland.

Just després de dinar és quan puc trobar-me amb mi mateixa, lluny del brogit de les criatures que juguen al carrer. I quan el meu espòs està fora de casa puc trobar el repòs i la meditació en els meus boixets, tot encreuant, girant i estirant els fils. Mentre vaig dibuixant la punta desitjada la meva ment vola per aquells llocs on mai podré estar.

M’imagino navegant pels canals i penetrant mar endins on les onades em portin, a un món més evolucionat, on les dones tinguem unes altres sortides que les de casar-nos i criar fills. On no siguem sols el repòs del marit quan arriba de la feina o de la taverna on ha passat el dia amb els seus amics. 

Somnio que sóc lliure, que puc navegar i visitar costes llunyanes, o passejar a cavall pels camps gaudint de l’aire i el paisatge i trobar la llibertat per poder exercir alguna de les professions que a mi m’agraden.

Nuant aquest fil, perquè es prolongui i pugui continuar la punta, imagino què és la meva vida, que no acaba aquí, que podré seguir fent nusos per allargar-la cap a una vivència més alegre, amb més responsabilitats triades i no marcades pel fet de ser dona. 

La llum de la finestra es va apagant, les criatures entraran a casa demanant el sopar, el marit tornarà i la meva punta al coixí restarà guardada en un racó, igual que els meus somnis, fins demà quan pugui reprendre’ls.

--------------------------------

El meu nom

Treball del mes de Gener

 

IMMA

—Una altra nena! I com li direu? 

—Com la meva germana, que serà la padrina —diu el meu pare. “Concepción”, va registrar, però em van batejar com a Maria Immaculada Cristina Joana. 

Maria, ho posaven davant de tots els noms de nena, Immaculada, per la meva padrina, Cristina ho va triar el meu padrí, i el tercer nom el posava el capellà, i com es deia Joan, a no ser que el batejat ja el portés, sempre posava Joan als nens i Joana a les nenes.

Del llatí In macula, sense màcula, si es descuiden! El meu cos està ple de pigues a més de taques del vitiligen per arreu. Això sí, les taques són ben blanques i el sol no les emmoreneix gens.

Conceptio o conceta, concepció, fecundada, unió de dos gamets, unió sexual. Com tothom, suposo...

Imma segons l’origen alemany ve de ermin, que vol dir força.

Quan era joveneta hi havia qui em deia “culada”, devia ser per com estava de seca, devien pensar que era capaç de passar pels foradets del colador. Altres, “macu”, potser perquè era com un xicotot per la manera de fer i actuar, però la majoria, “Imma”, que de petita no m’agradava per ser diminutiu, però ara és el nom amb què m’identifico. 

Diuen que el nom determina les persones, deu ser per això que em podeu trobar una persona complicada, ja que no tinc clar quin és el meu nom real.

Tingueu paciència, que fins jo he tardat a saber qui sóc.

Imma Cauhé