TOMBE LA NEIGE, Salvatore Adamo

Exercicic

Exercici de relat a partir d'una cançó.

Quin temporal! Tot el dia cau la neu sense deixar de nevar ni un instant, i és clar, impossible que tu vinguis.

T’enyoro, estic trista, fins el cant del ocells sona trist notant la teva absència.

Cau i cau la neu, t’esperava i no podràs arribar a mi, noto cada cop més que no hi ets. Com llàgrimes gelades, veig caure la neu i creix l’angoixa de l’ànima que resta gelada, silenciosa i desesperada perquè tu no hi ets.

Cada cop neva més, i tu no vindràs, i la neu cau i cau, els flocs blancs i silenciosos voletegen sense parar com si estigessin rient-se de nosaltres, la seva blancor rodeja la meva estança, i la seva fredor em fa tremolar.

El meu cos i la meva ànima t’enyoren recordant l’escalfor de quant estem junts, fregant-nos cos a cos i escalfant-nos mútuament.

Però avui cau la neu i tu no vindràs i la meva ànima i el meu cos estan gelats i fins i tot el cant del canari no és aquell trinar de felicitat i joia que acostuma a fer quan ens veu a tots dos junts rebolcar-nos, entregats; avui està trist, silenciós com jo, esperant que tu puguis venir. Però cau la neu i segueix caient sense pausa i tot és silenci i solitud.

Imma Cauhé

En homenatge a Jaume Perich

     EL FUTUR

La vida era monòtona, res no canviava, sempre el mateix seguit repetitiu: Et despertaves, treballaves, menjaves, dormies,... coses que es succeïen igual dia rere dia.

De sobte tot va esdevenir diferent.

No et despertaves, perquè havies passat tota la nit en blanc, no treballaves perquè ja no tenies on, no menjaves perquè no tenies què, no dormies perquè, amb aquest present, el futur tan negre et treia la son.

Va ser en aquestes circumstàncies quan sols sabia cridar: “Compte, que ve el futur!”

Imma Cauhé

Microrelat

                                                                                          SENSE ESPERANÇA

Era hivern, tot era gebre, neu i gel. Jo restava mimetitzat amb el que em rodejava, inert, sol, gelat per sempre, sense esperança.

De sobte va travessar davant meu amb pas lleuger una gràcil gasela plena de vida.

Va ser quan vaig sentir un esclat d’esperança i vaig decidir seguir les seves petjades.

Imma Cauhé

Exercici de gener: El cadàver exquisit

Proposta de gener.

Variants individual d’El cadàver exquisit: Amb tres fragments molt breus de tres llibres triats a l’atzar escrivim un text propi. 

Fragments de referència: 

1.- “Els seus ulls verds i penetrants van recórrer lentament el rostre dels dos germans com si volgués llegir-los els pensaments.” El príncep de la boira, Carlos Ruiz Zafón 

2.- “Sigui com sigui, va saber què era un àpat jueu, prou que sí.” El trastorn de Partnoy, Philip Roth 

3.- “La noia abaixa els ulls, fent veure que mira les banyes del cervo que hi ha en la catifa, i donya Ramona pensa entre si:- “Malviatge! Que em costa trobar una ocasió a propòsit per despedir-me!” Quadres de costums urbans del vuit-cents, a cura d’Enric Cassany 

INVITACIÓ DESAFORTUNADA 

Aquella invitació va ser inesperada, no va saber dir que no, no coneixia ningú dels convidats, era una llepafils i no tots els menjars eren del seu gust, per això no acostumava a acceptar convidades d’estranys, però ja estava fet no n’hi havia d’altra. Sols entrar i donar un cop d’ull, tal i com havia temut, va saber què era un àpat jueu, prou que si. En una altra situació hauria donat mitja volta i hauria tocat el dos, però els seus ulls verds i penetrants van recórrer lentament el rostre dels dos germans com si volgués llegir-los els pensaments, i no es va atrevir a moure’s d’allà. Va asseure’s en un racó mirant de no ser vista i passar desapercebuda. La noia abaixa els ulls, fent veure que mirava les banyes del cervo que hi havia en la catifa, i donya Ramona pensa entre si:- “Malviatge! Que em costa trobar una ocasió a propòsit per despedir-me!” No n’hi va haver d’altra, havia de quedar-se fins finalitzar l’àpat. 

 Imma Cauhé

Donem la volta als refranys

 “Què sap el gat de fer culleres, si en sa vida n’ha vist fer?” aquest és el refrany que jo he triat per fer el meu exercici.

                EL GAT

Els gats aparenten sempre que estan dormint, però no dormen, estan alerta a qualsevol moviment o soroll, i el meu gat estava cansat de sentir el pare i la mare que, quan ens ficàvem en converses de gent gran, ens repetien:   “Què sap el gat de fer culleres, si en sa vida n’ha vist fer?”

El gat sabia que ens referíem a ell i cada cop estava més i més pensatiu. Quan s’apropava a la cuina sentia: “Passa’m la cullera de fusta. Remena-ho amb la cullera...”, i això li va anar entrant al cervell i va relacionar la cullera de fusta amb la frase.
Va fixar-se molt bé com era la cullera, i va decidir que ell, amb les seves urpes, era capaç de rascar la fusta fins a fer una cavitat semblant a la de les culleres.

Pel jardí, s’anava fixant en totes les branques que el jardiner podava i quan en veia una de la mida idònia l’agafava i se l’enduia al seu amagatall. 

Un dia rere l’altre s’afilava les urpes, però no com abans sense fixar-se on ho feia; sols rascava el centre d’una banda del branquilló escollit, tot fent-hi una cavitat fins a fer una cullera, i després una altra...

Un dia, la mare diu: “Au, pareu taula i poseu-hi culleres, que hi ha sopa!”

El meu gat va anar deixant al costat de cada plat una cullera de fusta. I tots  ens vàrem quedar amb la boca oberta.

El gat no estava d’acord amb el refrany i ens ho demostrava.

Imma Cauhé

EN COCO I EN DIC: RECORDS DE LA MASIA

Quins bells records em porta aquesta vella fotografia… Eraep els anys seixanta, ells tenien uns vuit anys i jo algun més. Vivien a una masia prop de la nostra, ara ja deuen ser avis, no sé què se’n deu haver fet, d’ells.

Eren dos bessons molt diferents: mentre el Coco era grassonet, amb els ulls blaus i cabell rissat, tal com pinten els angelets a les postals, el Dic era prim, cabell bru i ulls foscos, podria representar ben bé el dimoniet.

Sempre anaven junts i es dedicaven, ja en els seus pocs anys, a fer de pastors. Pasturaven un ramat d’ovelles i també alguna cabra, i les coneixien totes pel seu nom, i cada animal era com de la família per a ells.

Vestien atrotinats, esquinçats, i caminaven descalços. Mai he pogut saber com podien caminar i córrer per terrossos, rocs i rostolls sense sabates, encara que tenien, ja a la seva tendra edat, unes plantes dels peus dures com soles de cuir.

Eren com cabretes salvatges tot i que vivien a pocs quilòmetres de la capital. Els dos eren eixerits i simpàtics i tenien unes sortides molt bones, per la seva feina podíem passar poques estones junts però quan podien escapolir-se venien a jugar amb nosaltres.

Alguna vegada venien amb una llebre que havien caçat amb l’ajut de la fura, Un altre dia apareixien amb bolets, la major part amb cucs, però ells deien que si els deixàvem al sol els cucs marxaven i els bolets eren bons i es podien menjar. 

Nosaltres anàvem a fer berenades prop del torrent o del bosc, i ells quan podien deixar el ramat una estona venien on érem i junts anàvem a l’hort a collir tomàquets, magranes o caquis, o a agafar síndries del camp del veí.

Imma Cauhé

Canvi de lloc del blog

Com la biblioteca, Montserrat Roig ha obert un blog portat per Montserrat Valles, on es posa totes les activitats que fem al taller: Escriure en català. Us convido a que aneu a: 
http://escricat.blogspot.com.es/

Acte inaugural Centenari Joana Raspall

El nostre taller d'escriure en català, va participar en l'acte del centenari de la Joana Raspall.

La Mª Àngels va llegir un petit text fet de frases fetes tretes del seu diccionari:

En el dir de la gent i a fi de bé, no pas a sang calenta, us

parlaré d’una dona a que a cop d’ull ja es veu que està a

totes. En confiança us diré que és una senyora com un

sucre, i no pas en to menor. El seu saber vessa a dolls

perquè ha demostrat abastament que d’allò que el cor en

va ple la boca en vessa. Tots sabem que crear no és bufar

i fer ampolles, però també que els  casats fan la

feina.

Dit això, i per acabar, tornem-nos-en el llit que això és la

lluna.

(Si alguna expressió no us acaba de sonar, ja sabeu,

consulteu el diccionari).

Concurs

Concurs Literari El Laurel

Bases del concurs

VIII Concurs literari de relat breu El Laurel.(30 d'abril de 2013).

LA IMPORTÀNCIA DE SER FRANC

Comentari de obra de  Oscar Wilde La importància de ser Franc

Dia 21-1-2013

            Aquesta deliciosa petita obra de teatre de Oscar Wilde  m’ha fet pensar, no en la importància de  ser Franc, sinó en la importància de ser irònic.

            Aquest autor fa servir l’ humor, la comèdia i els embolics per trivialitzar i alhora criticar uns valor que sembla que ell no comparteix pas. Jo crec que no és un humor innocent sinó que és molt corrosiu. No més cal veure com tracta a les dones protagonistes: tontetes, bledes, i sense cap tret interessant. Diu Gwendolen “Dons bé, sàpiga que el meu ideal ha estat sempre donar el meu amor a un home que es digui Franc.”

            La religió tampoc s’escapa del sarcasme de Wilde “...Pensi, però, que sovint les desgràcies són benediccions que Déu ens envia disfressades.”

            L’amor és de per riure. El matrimoni és penós: Prism “Un home casat només és atractiu per a la seva dona”. Chasuble “He sentit a dir, que sovint ni per ella”...

            I sobretot juga amb la paraula “Franc”, o “Ernest” amb anglès, que significa  sinceritat i honradesa. Doncs bé, el nostre autor ens mostra uns fets basats en la mentida i l’engany els quals creen unes situacions divertides e intranscendents. La veritat? Què és això?

           

            Cal anar molt en compte ja que la mofa pot ser molt més punyent que una agressió verbal. D’aquesta pot defensar-te, del sarcasme no.

            Potser caldria distingir  entre “ironia” i “sarcasme”. La primera seria alegria i lleugeresa en el ser. L’altre seria una arma per fer mal, res més. La solen usar persones molt cregudes i orgulloses. És molt possible que Oscar Wilde fos d’aquest tipus.