Escrits sobre feines de dona

NO TOTHOM VAL

                                                                                                                        imagen: https://goo.gl/images/996rrf

Estava sola, un país desconegut, un lloc diferent a tot el que coneixia, vaig tenir una oportunitat, un treball que permetria poder alimentar i pagar l’escola del meu fill que havia deixat amb la meva mare al meu país.

Al principi era acompanyar una persona gran, ajudar, netejar la casa, més tard les coses varen anar canviant, la senyora va necessitar que tingués més cura d’ella, havia d’ajudar-la a rentar-se, a vestir-se, que s’assegués del llit a la cadira, de la cadira al vàter, més tard a posar-li bolquers i netejar-la.

Això se’m va fer molt difícil, suposo que a ella també, no és agradable que t’hagin de netejar les parts íntimes, però menys és haver de treure i netejar els excrements d’una persona gran.

Quan això va passar, feia alguns anys que jo estava a aquella casa i realment m’havien tractat molt bé i tenia afecte a aquella persona i els seus fills, però cada dia se’m feia més difícil aquella feina, era superior a mi i d’acord mutu vàrem decidir rescindir el contracte.

Imma Cauhé

Noi desobedient

És cert que els meus pares m’ho tenien prohibit, no em deixaven allunyar del meu barri, ni anar-me’n del cercle dels meus amics, però jo tenia altres ambicions. Aquell barri, aquelles cases els seus habitants..., tot se’m quedava petit, se’n feia monòton i feixuc. Necessitava mourem per llocs on no em coneguessin, volia altres aires.

Així es com vaig començar a escapolir-me de tant en tant, cada cop més sovint i durant més temps.

Al tornar a casa em preguntaven d’on venia, mirava de dir el més convençut possible que de casa d’en Pep o de casa del Pere, quant la veritat era que venia del centre de la ciutat, allí entre tanta gent desconeguda em buscava a mi mateix, desobeint conscientment als pares.

Passejava per les Rambles embadalia amb tots els artistes, el meu somni anava cap aquest camí. Un dia m’hi vaig atreví i vaig fer d’estàtua, així vaig guanyar els meus primers calerons. Més endavant quant ja havia guanyat una mica vaig comprar-me una guitarra, i vaig començar a cantar.

Quant els meus pares van saber de la meva desobediència ja era massa tard, el cuc d’actuar i tocar ja m’havia portat a ser un artista que poc a poc va anar obrint-me camins per poder arribar a realitzar el meu somni, i aquí estic fent totes les actuacions que puc.

Por -minirelat

Sola a l’habitació

Ja sento el cop de la porta, avui també passarà, no fa falta que m’arrupi dins el llit fent que estic adormida o intenti escapolir-me, ni que posi el moble davant la porta, sempre troba la manera d’entrar-hi,  com és més fort que jo, ell guanya.

Fa molt que passa un dia si i un altre també, ja li dic a la mare que no marxi, però  ella em contesta que no li queda cap més remei, que ha d’anar a treballar, que estigui tranquil·la que el papa està amb mi. Però no m’atreveixo a dir-li què és això el que temo, que el papa estigui amb mi.

imagen: https://www.mundoesotericoparanormal.com/conexion-psiquica-ninos-fenomenos-paranormales/

Trobada d'amics

imatge: https://es.123rf.com/clipart-vectorizado/adultos_mayores_felices.html?sti=m95w9y7oqpt3wdqhov|

RETROBADA INTERMITENT

Avui ens hem tornat a veure, intentem fer-ho sovint, però a vegades s’ajorna la retrobada més del que voldríem.

Hem passejat i hem dinat, com acostumem a fer, però ara ja no caminem tant, fa un sol de tardor, d’aquests que convida a prendre’l,  a la Mercè li fan malt els genolls. Fem doncs quatre passes i ens asseiem al restaurant. Hem recordat la mort de la muller del Joan, que dur va ser i que sol es va quedar. Durant la setmana encara anava a treballar unes hores i el temps li passava més entretingut, però els caps de setmana i festius la casa li queia sobre. Jo en aquells moments m’hi vaig oferir de tot cor, com estic segura ho hauria fet ell en cas contrari, vaig dir-li que en tota confiança el dia que no tingués ningú per estar, em truqués i vingués a casa a dinar amb la meva família. Així ho va fer durant un temps, fins que aquella solitud ja no li va ser tan punxant. 

La Mercè, també bona amiga, s’està fent gran, (com tots nosaltres) sola, sense marit ni germans, només parents llunyans, els amics ho són tot per a ella, i aquestes trobades, encara que siguin de tant en tant, són un recordatori que estem aquí, que som amics de veritat.

Els tres dinem, parlem, ens retrobem, si no ho fem més sovint, és bon senyal, vol dir que no ens necessitem. 

Imma Cauhé

Escrit de Nadal

Aquest any no hem fet escrit individual, hem representat entre totes una família agafant cadascuna un paper i un moment del dinar de Nadal.

A mi m'ha tocat ser un tiet jove.

El més curiós ha estat que pràcticament els relats fets individualment i sense conèixer el que escrivia l'altre, han coincidit bastant, només hem hagut de canviar petits detalls a la posta en comú que hem fet per que no hi haguessin contradiccions i el relat podés ser coherent.

.........................

Enric, l'oncle solter

Ja he arribat, no sé si soc l’últim, sembla que aquest any la meva germana i el cunyat ja han arribat. Que estrany, perquè sempre esperen que estiguem asseguts a taula per fer la seva aparició. Com els agrada fer-se mirar!

   Aquest any, com tots, em preguntaran quan faré el pensament de formar una família, tornaran a repetir que ja vaig sumant anys, que si s’està millor acompanyat, que si ja penso centrar el cap.

   Amb la Martina, vivint cadascú a casa seva, estem bé. Així cadascú fa el que vol i ens reunim quan en tenim ganes. Si visquéssim junts, la relació podria trencar-se, estem massa acostumats a fer el que volem sense dependre de ningú, la il·lusió dels vint anys ja ha passat i ara un ja té altres prioritats. Per cert, veig que encara no ha arribat.

   Sobre cada plat hi ha el nom de cadascú; hi deixaré els detalls que he comprat.

Tot i les petites coses incòmodes que sorgeixen durant els dinars de Nadal, és un dia que m’agrada compartir en família, hi ha un ambient  especial on el que importa és el dinar, que estigui tota la família reunida i poc més, tots els altres temes es tracten per sobre, és l’excusa que tenim per refermar-nos que estem aquí, que encara que cadascú visqui pel seu cantó i la comunicació sigui molts cops escassa, la família és la família, i podem comptar els uns amb els altres.

Veig els nebots; al veure’m ja corren cap a mi per abraçar-me. Com s’estimen els nebots quan no tens fills! I, és clar, els omples de regals i atencions, i ells saben correspondre. 

Cada any algú porta una notícia nova per comunicar, a veure aquest any qui la portarà i quina serà. Espero que sigui bona, no com aquell any que ens vam quedar tots trencats al saber la greu malaltia del pare.

Uf!, quina taula més gran! Cada any som més i el menjador sembla que s’estiri per donar cabuda a aquest gran clan familiar. Ja som aquí altre cop, sembla ahir i ha passat un any amb tots els seus dies i totes les seves hores.

Bon dia a tothom! Marrecs, com heu crescut! Esteu tots més guapos que l’any passat!

Imma Cauhé

imatge: Gastby d'Ignasi Blanch

Escrit - Una bala pel record

El maig de 2018 ens va passar la Maite el relat verídic que li va inspirar el llibre, "Una bala pel record" va demanar si podiem donar una visió diferent, jo vaig escriure aquest relat possant-me al ,lloc del pare.

Testimonio de Pascual López Dorado

Pasqual

Pobre dona i pobres fills, la meva marxa a la guerra i la estança al camp de concentració els va fer patir molt. Mols anys sense saber si vivia o estava mort.

Quan van saber que vivia i el meu destí, no van dubtar amb enviar al meu fill gran , Pasqual. Quina joia retrobar al meu fill vingut expressament per ajudar-me, i del cert que ho va fer, si no hagués estat per ell, hauria mort dessagnat dins l’aigua com va passar amb els altres companys metrallats com jo. Però gràcies a ell vaig poder recuperar-me i continuar la lluita clandestina anys després d’acabar la guerra.

La lluita era per mi, el més important, més que la família. Quan vaig estar prou refet de les meves ferides, sense pensar-ho, enviant el meu fill Pasqual de tornada cap a casa, vaig tornar a la muntanya per seguir la lluita tot i que la guerra ja la donaven per acabada.

No sé si va valdre la pena, no sé si la decisió va ser la correcte, però va ser la que vaig prendre. La dona i els fills abandonats, patint per mi i malvivint en circumstàncies difícils. Mai mes vaig tornar a veure’ls i vaig morir sol, amagat com un conill en el cau, i la meva família patint la meva absència i durant molt temps la inseguretat de saber si seguia viu o estava mort.

maig 2018  Imma -posat al lloc del pare