NIT TRANQUIL·LA

Aquest cop va de contes de por.

NIT TRANQUIL·LA

Era estiu, va arribar a un poblet, era el lloc indicat. Van oferir-li una habitació a les golfes d’aquella casa, des d’on es veien els estels com mai els havia imaginat, i podria gaudir del silenci i la pau que cercava.

Abans d’anar a dormir, va fer un volt per les quatre cases del poble i pel camí, passeig habitual de les poques persones que vivien allí. Tot era silenci.

Sense presses va arribar a la casa on estava a dispesa, va pujar a l’habitació i es va disposar a dormir. Estirat al llit, recordant tot el que havia vist, procurava cridar la son.

Ja mig endormiscat va començar a sentir passes, uns plaf-plaf, que de cop es paraven i altre cop uns quants plaf-plaf més, així un cop rere l’altre. Intentava saber d’on venien i aguditzava l’orella..., silenci... 

—M’ho ha semblat —pensava. Intentava dormir de nou, i altre cop les passes. S’aixecà, donà un volt per la casa, no es veia ningú, tot restava fosc, a la casa sols hi era ell.

 Així passà la llarga nit, sentint de tant en tant aquelles petjades.

—La casa està encantada i les ànimes vaguen a la nit? —començava a creure. Tenia canguelis.

Al mati, sense haver aclucat l’ull, no s’atrevia a dir el que havia sentit. Va arribar la dispesera, que amb tota naturalitat va dir:

—Espero que els coloms que durant la nit es passegen per la claraboia no l’hagin molestat gaire.

Imma Cauhé

abril 2017

L’OFICI DE PASTOR ES POT APRENDRE A INTERNET

"Relat inspirat en una notícia de l'any 2016".

L’OFICI DE PASTOR ES POT APRENDRE A INTERNET 

En quin embolic m’he ficat!

Jo em creia capaç de fer qualsevol cosa, així vaig dir-ho al pastor que em va contractar, també vaig dir-li que no n’havia fet mai de pastor, però que hi posaria totes les ganes per aprendre’n.

No deu ser tant difícil, pensava. Les ovelles, on va una sempre van les altres, només has de guiar-les a les pastures i deixar-les allí; havia vist que els pastors moderns fins i tot se’n van a dinar a casa i després tornen a recollir-les. Podré posar-me els auriculars i escoltar música tot el dia.

El primer dia el ramat se’m va ficar a un camp d’ordi sense segar, el xiulet que em va ensenyar el pastor perquè el gos les rodegés no em sortia i el gos no sabia què havia de fer i jo menys, la feina va ser meva, les rodejava per un cantó i s’esmunyien al camp per l’altre. Uf! quina feina vaig tenir per sortir-me’n!

El segon dia,vaig perdre dues ovelles que no sé on es van quedar, sort que el gos, més destre que jo, va saber trobar-les. Un altre dia, una va parir al mig del camp, no sabia si quedar-me amb ella, agafar la cria, deixar-la allí... Sort que el pastor, el de veritat, va arribar-se on estava per veure com anava la cosa i va salvar la situació.

Vaig intentar esforçar-me, però no aconseguia aprendre l’ofici de pastor, s’escapaven les ovelles, es dispersaven, entraven als camps... No vaig trigar a veure molt clar que jo no servia per a pastor, i molt a pesar meu vaig haver de acomiadar-me.

març 2017

Imma Cauhé

Gris Perla

GRIS PERLA

Tothom diria que és feliç veient-la allí estirada, els ulls clucs, la cara pàl·lida, com adormida, vestida amb aquell vestit de festa gris perla, tan elegant i a la vegada senzill, aquell que li va comprar temps enrere el que ella creia que era l’amor de la seva vida. Sí, va ser l’amor de la seva vida el poc temps que va durar, ho va ser fins a aquesta mateixa nit, que radiant al seu costat presumia de marit.

Poc després de tornar del viatge de noces, quan ella es creia la dona més benaventurada de totes, va comprovar, potser ja massa tard, que s’havia casat amb l’home pitjor que podia haver conegut. Sort que va ser curta l’estona del dessagnament.

Tot va ser instal·lar-se a la casa marital, aquella que havien preparat amb tanta il·lusió, que el seu marit, quina bogeria!, va agafar aquell ganivet amb la fulla brillant, ves per on també de color gris perla, i amb punteria certera va clavar-l’hi fortament i la va deixar allí, ulls clucs, rostre pàl·lid, com adormida, estirada per sempre més.

Febrer 2017

Imma Cauhé

LA COTXERA

Homenatge a Ramón Cases pel seu 150é aniversari. 
Escrit inspirat en un quadre de l'autor.

LA COTXERA

(APARICIÓ INESPERADA)

Cap a l’any 1900, el més conegut mitjà de transport era la tartana. Aquell petit poble de Moià va veure’s sorprès per un soroll que provenia del camí; un núvol de pols s’aixecava i s’aproximava molt ràpid, cap cavalleria podia anar tant de pressa.

Els primers que ho van veure van ser la quitxalla que jugaven a l’era, i corrent i cridant anaven de casa en casa proclamant la notícia.

—Un carruatge sense cavalls! Fa soroll! Fa fum! Fa molta pols!

Tots els habitants del poble sortien per a veure què era allò que embogia els petits.

—Com hi ha déu que això és cosa del diable!— deien alguns. —Quines coses inventen!— comentaven els altres. —Així ara ja no necessitarem animals! 

—Jo n’havia vist a la capital!— exclamaven els més avantguardistes.

Els dos homes que anaven dins d’aquell vehicle estrany van voler parar uns dies en aquell poble i es van instal·lar a la fonda, dins la cotxera fins ara utilitzada només per carruatges de tir. Va ser per primer cop garatge per al cotxe.

Tots els veïns del poble i els habitants de masies properes varen voler passar a veure aquella novetat, i es va crear gran expectació tant pel cotxe com pels seus pintorescos viatgers que portaven abrics de pells, barrets extravagants i fumaven. Tothom s’admirava de veure’ls com es posaven a qualsevol racó al davant d’un llenç blanc i, amb molta traça, donant-li color, el transformaven en un esplèndid quadre.

Gener 2017

Imma Cauhé

Desembre 2016

El conte de Nadal ha d'incorporar un troç de nadala que s'ha triat a sorts.

Era una nit fosca i freda, el noi anava caminant per la drecera, havia fet tard i volia arribar abans de mitja nit a la Masia que havien llogat per celebrar la nit de Nadal, va començar a nevar, encara li faltava un bon tros, i no veia bé el camí, la nevada cada cop era més espessa, els flocs grans i la visió cada cop pitjor.

El caminet s’esborrava sota la espessor de la neu que anava creixent per moments. Estava perdut, va arribar a un punt que no sabia quina direcció seguir, va decidir seguir per la dreta i la va encertar, va respirar quan va divisar aquell gran roure que marcava que estava en el bon camí. Cada passa se li feia més costosa els peus s’enfonsaven i tenia les mans i el nas gelat, ja estava a punt de defallir, però sabia que havia de continuar, no era convenient parar-se en aquelles circumstàncies.

Els amics, dins la Masia, començaren a preocupar-se al veure que no arribava i que la tempesta de neu s’anava fent cada cop més forta. Així doncs, animats com estaven, s’abrigaren, agafaren els instruments musicals que portaven i sortiren tot i cantant: “Virolet, Sant Pere, Virolet Sant Pau...”

Al sentir aquests al noi, se li va obrir el món, sentia els seus amics, això volia dir que ja estava a prop. Aviat es va retrobar amb els de la colla i varen poder celebrar la nit de Nadal sans i estalvis escalfant-se a la llar de foc tots junts.

Imma Cauhé

A LA CAÇA DE LA BELLESA

Narració que comença com  "Jardi vora el mar"

A LA CAÇA DE LA BELLESA

(Jardí vora el mar)

   “A mi sempre m’ha agradat molt saber les coses que els passen a la gent”, és per això que a vegades furgo massa.

   Tot va ser conèixer aquella dona, que no em vaig poder reprimir de saber-ne tots els ets i uts de la seva història. Tot es resumia en el seu físic. Era una suma d’arranjaments al llarg de la seva vida.

   Començant pels seus cabells, eren una perruca tenyida  amb postissos que variaven tant de color com de llargada, així com els seus ulls de variats colors segons la indumentària que aquell dia tocava.

   La seva cara havia anat modelant-se amb les corresponents modificacions per pròtesis o altres procediments externs a la natura, continuant amb intervencions per treure les bosses de les parpelles, les arrugues de les entrecelles, i al costat de la boca. Pòmuls i mentó, correcció de l’orella... no sé si em deixo res, perquè jo no sabia que es pogués modelar la cara en tants llocs. No vaig mai atrevir-me a demanar-li una fotografia d’abans de tots aquests “retocs” com deia ella.

   Això sols era part del seu modelatge ja que tot el cos estava reconstruït, no una, sinó diverses vegades, perquè les modes també canvien i ara són moda els pits grans, ara petits, ara el cul arromangat, ara malucs amples, ara estrets... Fins augment de panxell i liposucció d’abdomen i lífting de braços!

   Era tota una catedràtica en la cura d’imatge, però, entre aquests arranjaments en vaig trobar a faltar un, potser el més important, el del cervell: crec que continuava amb el mateix de quan tenia dotze anys i no madurava mai.

novembre 2016     

Imma Cauhé

HIPPY

Com deu ser la vida d'una persona que veiem en un transport públic?.

  

Tot recorda els seus anys de joventut, aquells anys seixanta on viure en comunes, vestir-se de hippy, potser fumar algun porro... i viure dels diners del papa era el pa de cada dia. Segueix volent viure del temps passat, però ara els papes ja no hi són, les comunes ja s’han esvaït i ell, vestit d’estampat i coloraines, cabell i barba llarga i un petit farcell per tot equipatge, puja al tren amb la seva bicicleta a la mà per no haver de pedalejar tant.

“Ja no sóc el mateix de quan tenia  divuit anys.” pensa “Tot ha quedat enrere, però encara podré viure com temps enrere. He anat sumant anys, tot ha canviat, els hippies d’abans ja qui sap on són, qui sap on paren els vells companys, m’he quedat sol, sense casa, sense comuna, sense feina, sense amics ni família, em queda vagar per aquests mons de Déu, qui sap cap a on, qui sap fins quan. Però estic convençut que trobaré algú com jo amb qui compartir, o si més no, un lloc on poder viure segons els meus ideals.”

Tothom en el tren, se’l mira, d’ell pensen que és un pobre home que la vida el condueix a fer de captaire.

Imma Cauhé

“A la caça de la bellesa”

Escrit començant per una frase de un llibre clàssic_

“Jardí vora el mar”

A mi sempre m’ha agradat molt saber les coses que els passen a la gent, és per això que a vegades furgo massa.

Tot va ser conèixer aquella espatarrant dona, que estava a la boca de tothom, que no em vaig poder reprimir de saber-ne tots els ets i uts de la seva història. És així com vaig indagar, tot es resumia en el seu físic. Era una suma de arranjaments al llarg de la seva vida.

Començant de dalt a baix trobem que els seus cabells eren una perruca tenyida  amb postissos que variaven tant de color com de llargada, així com els seu color d’ulls amb lentilles de variats colors segons la indumentària que aquell dia tocava.

La seva cara havia anat modelant-se amb les corresponents modificacions per pròtesis o altres procediments externs a la natura, continuant amb intervencions per treure les bosses de les parpelles, les arrugues de les entrecelles, i al costat de la boca. Filling de pòmuls i mentó, correcció dels ovals de l’orella... no sé si em deixo quelcom més, doncs jo no sabia que es pogués modelar la cara en tants llocs, per prudència no vaig mai atrevir-me a demanar-li una fotografia d’abans de tots aquests “retocs” com deia ella.

Això sols era part del seu modelatge ja que tot el cos estava reconstruït no una sinó vàries vegades, perquè les modes també canvien i ara són moda els pits grans, ara petits, ara el cul arromangat, ara malucs amples, ara estrets... i totes les tendències ella les seguia. Fins augment de panxell i liposucció d’abdomen i lífting de braços...

Era tota una catedràtica en la cura d’imatge, però, tot i amb aquests arranjaments en vaig trobar a faltar un, potser el més important, el del cervell, crec que continuava amb el mateix de quan tenia 12 anys i no madurava mai.

Setembre 2016

imatge: angelarueda.com

Escrit de les vacances.

 REMERS BASCS

Aquell estiu vaig conèixer la part negra que comporta l’esforç de ser remer de competició. Mai hauria pogut imaginar que aquest esport fos un sacrifici tan gran per als que s’hi dediquen.

Xicots grans i forts com sants paus, per aconseguir bones marques, es dediquen a la pràctica del rem seguint un estricte règim de menjars i un esgotador entrenament dins un rígid horari diari. Tot això combinant-ho amb la vida laboral i procurant aconseguir una bona qualitat d’ambdues.

Vaig veure plorar, literalment, a una mare mentre veia entrenar els seus fills. Va confessar-me que tenia tres fills remers, que no anava mai a veure’ls, que era el primer cop que ho feia per acompanyar-nos a nosaltres. Jo no ho entenia.

—N’hauries d’estar orgullosa —li vaig dir. 

Però després de l’explicació que em va donar ho vaig entendre.

Aquell esforç que feien durant l’entrenament comportava que a l’arribar a casa, ella hagués de curar les ferides, butllofes i llagues que s’havien fet a les natges a causa del frec constant amb el seient de l’embarcació. 

—Molts cops —em comentava—, al tornar de l’entrenament, porten les seves parts en carn viva. 

Això és el que la mare veia quan el seu fill era dins l’embarcació.

Imma Cauhé

..............

El meu gran amor secret

HARZ ROLLER

Fins ara no ho havia confessat, una cosa immaterial sembla que no pot ser l’amor de ningú, però puc assegurar que sí, perquè és l’amor de la meva vida, fins quan vaig canviar-me de casa no ho havia imaginat i ara no voldria viure en un altre lloc per la felicitat que em dóna.

Des de fa molt temps dormo amb les finestres obertes per rebre millor aquell so, sí, aquell so del qual estic enamorat. Cada matí al despertar m’arriba a l’oïda, puc sentir-lo durant tot l’any, però a l’arribar la primavera aquell cant es fa més fort, més intents, més melòdic, més... és el que més m’agrada. El cant del canari Harz Roller és el que em té encisat i puc dir amb totes les lletres que n’estic enamorat.

El meu veí és criador i preparador de cant dels canaris Harz Roller, viu per a això i els fa participar en concursos. Tot l’any assaja amb ells per poder aconseguir un bell quartet, i ara, al temps del zel, és quan millor canten.

No sé si m’hauria d’avergonyir al confessar que no pot passar un dia sense delectar-me amb aquest cant, s’ha tornat una bogeria, un amor passional que em porta a l’èxtasi i em produeix un plaer que res pot igualar.

Imma Cauhé