conte de Nadal

 ANYS 3000

 

“Nadal? Quina festa més curiosa!” Aquells joves no podien creure-ho, les persones eren individualistes, narcisistes, i ara havien trobat un document d’uns mil anys enrere que els feia trontollar els esquemes.

Aquells papers trobats a la barraca abandonada d’un centenari deien que les persones eren socials i adoraven un Déu, que era un ésser pare de tots i que els havia creat. Aquells documents explicaven que feien unes festes familiars i socials que en deien de Nadal, en què celebraven el naixement d’aquest Déu.

Però si era el pare de tots, com havia nascut? Festes familiars, què volia dir família? Als anys 3000 tots naixien en laboratoris, de provetes, creixien com les abelles a un eixam, en cel·les petites i individuals, al fer-se grans continuaven vivint en soledat, només es reunien per fer algunes feines essencials i tenien poca relació uns amb els altres.

Un dia que aquells tres joves es varen trobar per casualitat, avorrits, passejant per aquell indret, varen trobar els documents escrits feia tan de temps i la curiositat va portar-los a desxifrar-los. Van anar investigant i varen concloure que una família era un grup de persones que convivien i feien un grapat de coses juntes. Com que eren tres els que ho van descobrir, varen concloure que ells eren una família.

Llegint el que feien aquelles persones mil anys enrere, varen decidir copiar aquelles festes tradicionals de Nadal. Començaren per buscar alguna cosa de menjar semblant a la que van trobar en l’escrit. Trobaren alguns productes vegetals i van caçar una au per poder fer un dinar de Nadal com marcava la tradició, cosa que no havien fet mai, ja que ells s’alimentaven de productes elaborats, precuinats  i pastilles, per la qual cosa mai cuinaven.

Els tres varen treballar de ferm i varen asseure’s davant per davant per assaborir aquell dinar tan especial.

Devia ser l’esperit del Nadal que des de llavors els va portar a conviure i compartir més, no van parar de llegir i cercar en el passat, i després d’aquell Nadal el continuaren celebrant cada any, i fins i tot van anar reunint a altres que ho fessin amb ells i anaven introduint totes les tradicions que fins llavors estaven oblidades com era el tió, el pessebre o recitar i cantar nadales. Pot ser que després de tants anys  tornessin a socialitzar-se?

Imma Cauhé

Deures Octubre

 VIURE UN CONTE

La nena passejava per sota aquells arbres de fulles caduques, les de tants colors quan arribava la tardor; li agradava trepitjar i sentir el soroll que feia a l’aixafar  aquelles fulles mortes. Si havia plogut, els soroll es canviava per una olor a terra mullada molt característica. Ella es veia com la protagonista d’un conte d’aquells tan ben dibuixats.

Cada tarda, cap a la posta de sol, agafava aquell camí groguenc, marró, vermellós, i, juganera, anava saltant o arrossegant els peus per sentir aquella alegria que li donava viure aquesta petita experiència.

Aquesta sensació de llibertat, de colors i soroll, la recordà tota la vida, i cada tardor esperava poder delitar-se en aquests moments, moments que mai oblidava. Ni la verdor de les fulles noves, ni la diversitat de colors de les flors de la primavera la feien més feliç.

Aquest any va trobar encara més sentit a la vivència esperada: vora el camí, prop dels troncs dels arbres que ella adorava, havien nascut uns bolets que obrin-se davant d’ella feien un cercle perfecte. Aquell cop sí que es va veure dins un conte de fades, potser més endavant trobaria els follets ballant.

Imma Cauhé

Postal d'estiu.

 

Hola Aurèlia,  

Per fi no t’has decidir a pujar al poble. Aquest any ha estat ben diferent d’altres.

Tothom espera l’estiu per venir a les festes dels pobles, que se succeeixen una rere l'altra, però aquest any no hi ha hagut festes, els joves deambulen pels carrers, places i boscos, amb mascaretes i distàncies, sí que fan alguna trobada per dinar junts, però no com abans.

Les retrobades, ara sense petons ni abraçades com és costum, ara et saludes sense apropar-te i és molt més fred i distant.

Ja no hi ha hagut dinar comunitari, ni sortides, ni tallers de setmana cultural. Només les passejades per la Devesa, o voltants del poble per parelles o amb tres o quatre coneguts, tots embossats amb mascaretes. Jo la majoria de dies he preferit caminar sola pel bosc i poder respirar sense el tapaboques.

Al forn de pa i a la cua del camió de la fruita, que ja saps que s’hi ajunta tot el poble, ja no hi ha hagut safareig mentre s’espera el torn, ara a la tenda entrem un a un i la cua del camió queda dispersa per tota la plaça guardant la distància reglamentària.

Gràcies a tots, no hi ha hagut cap cas de coronavirus, era la por de tothom ja que arriba gent de totes les províncies a passar l’estiu.

Les vacances al poble no han estat com d’altres anys. Però t’hem trobat a faltar.

Fins aviat

Imma

Aventura

  Ella estava a la madu-resa, però es considerava una dona jove, a la flor de la vida i plena d’il·lusions, tenia família nombrosa, el seu marit era una gran persona, s’estimaven, porta-ven una vida en comú envejada per tots els amics i coneguts; però tot això no la frenaria.

Una nit va sortir amb les amigues, varen sopar i després van decidir anar a un local de copes, on hi havia una petita pista de ball. Són llocs normals on les persones de mitjana edat acostumen a anar en aquestes sortides d’amics.

Va ser aquí, en aquest ambient nocturn, festiu i, per què no?, romàntic, on va conèixer aquell home. Es veia que era més jove que ella, però tot i així es va veure atret per aquella dona madura. Ella va acceptar la seva companyia, primer amb bromes, curiositat, i, per què no dir-ho?, amb orgull: a ningú li desagrada ser admirada després d’haver estat tants anys dedicada a la família i a penes tenir temps per a ella, sempre dedicada al marit i als fills; una mica de coqueteig  sempre va bé.

La nit va anar avançant i la nostra protagonista cada cop es va veure més còmoda al costat d’aquell galant que no deixava d’obsequiar-la amb paraules belles que la feien sentir més jove, més viva i desitjada. Aviat va arribar el moment que mútuament van acaronar-se i van culminar aquell instant en un bes dels que feia molt temps ni rebia, ni donava; un bes de pel·lícula, un bes d’aquells que et fan vibrar totes les fibres del cos. Dels que et fan fugir de la realitat, d’aquells que t’ho fan oblidar tot i et transporten a un món idíl·lic  on no existeix res fora aquell instant.

Aquell moment va transformar la resta de la vida, la fidelitat a l’espòs, la coherència de la seva vida va ser trastocada, ja res va ser el mateix, d’aquella nit va sorgir la necessitat de seguir-se veient, de seguir vibrant, i va ser un renéixer com a dona. Varen tenir algunes trobades en llocs privats i lluny de les mirades. Aquells encontres eròtics, viscuts a més com a cosa prohibida, van fer que tot fos molt més esplendorós.

Al passar uns mesos, va ser hora de centrar el cap, de valorar els fets, de veure el que realment val la pena, i era hora d’acabar amb aquesta aventura, no podia jugar-se la felicitat familiar per aquell caprici momentani. 

Tot quedaria com un somni, com una cosa que no havia passat mai, però com aquella llavor que queda per sempre més dins del cor i dona vida, com una guspira que fa que el foc de la passió s’encengui, des d’aquella aventura les relacions maritals van tenir una nova passió.

Imma Cauhé

Històries de confinament

A SUD-AMÈRICA

Va llevar-se quan encara era de nit, no tenia gaire temps fins que el sol comencés a il·luminar, llavors seria més perillós.

Estaven en toc de queda, d’alerta, deien; ningú pot sortir de les cases, sota risc de fins i tot rebre un tret si l’enxampaven.

Però ell havia de sortir obligatòriament, era forçós anar als camps abans que arribessin els pagesos, agafar alguna carbassa, alguna pastanaga, alguna patata, el que trobés més a mà, o la seva família moriria de fam. Ja feia un més del confinament, ni un treball per fer, res per poder guanyar uns diners.

Quan no hi havia confinament ja era dur, no hi havia feina, i si n’hi havia el que es guanyava era tan poc que ni per a la llet del fill petit arribava. Quants dies fent un sol àpat, o mig, o dient a la dona que no tenia gana.

Corrent amb la motxilla a l’esquena, va esmunyir-se sense ser vist per la vigilància dels guàrdies, potser amb el que havia agafat avui tindria per menjar dos dies, després, Déu dirà.

Imma Cauhé

Secret. Març

DETECTIU

En duia una de cap, ella l’esquivava perquè no el veiés! No podia deixar que el descobrís, no tenia cap explicació perquè estigués per aquell barri.

Eren molt estranyes aquelles escapades que últimament feia, i volia descobrir a què venia  tant misteri. Pel seu cap havia passat de tot: Tenia un amant? Es drogava? Era addicta al joc? Tenia negocis bruts? Res li quadrava i si li preguntava fugia del tema sense donar cap explicació. És per això que va voler endevinar el seu secret i va decidir vigilar-la, seguir-la; en una paraula, va convertir-se en la seva ombra, com tot bon detectiu que s’hi consideri.

Creieu que així va poder descobrir el seu secret? Doncs no! A la contra, va ser ella que el va descobrir, i no sé ni com ni de quina manera va saber de les seves intencions i li va preparar una trampa. Malament la vigilava, perquè no ho va poder preveure, tot i no deixar ni un minut de controlar-la.

Un dia, sense esperar-s’ho, quan va fer el revolt en aquell carrer estret, va caure davant seu una pancarta que deia:

“Què vols trobar?

Fes alguna cosa de més profit!”

Avergonyit, va donar mitja volta. La veritat és que cadascú ha de ser lliure per fer el que vulgui, sigui o no en secret. Ella mai havia donat mostres de fer res dolent i la seva idea de seguir-la no era bona.

Imma Cauhé

Febrer

SATISFACCIÓ PERSONAL

   

   Avui estàs feliç. A l’arribar a casa has saludat amb aquell somriure d’orella a orella que feia temps no tenies. És la satisfacció d’haver aconseguit una meta.

Ja sabies que aniria bé el dia, que la nova feina seria satisfactòria; és la feina que sempre havies somniat, la que tota la vida estaves esperant. La constància, l’esforç i, per què no?, la tossuderia que hi has posat, han fet possible el que tant pensaves que mai no arribaria.

Des de petit somniaves amb fer aquest ofici, i per molt que alguns professors et deien que no serviries per això, per molts inconvenients i entrebancs que has anat trobant dia rere dia, has pogut per fi arribar a on volies.

“Que no tens capacitat”, et deien uns. “Que no serveixes per a això”, et deien els altres. “Que és un ofici molt pesat”. Però, calladet i treballant, erra que erra, poc a poc has anat saltant les traves una per una per arribar aquí.

Avui desprens felicitat, t’ho mereixies després de tota la vida lluitant per construir-te el teu destí seguint les teves preferències.

Molts no voldrien aquesta feina ni regalada, però tu la trobes encantadora, des de ben petit que volies fer-la i mai has canviat de pensament, i estàs segur que la podràs fer bé, més que bé, perfecta.

Sempre hi havies confiat, estaves segur que podries aconseguir-ho, encara que en alguns moments et veiessis defallir.

Ara estàs disposat a gaudir-ne per molts anys!

Imma Cauhé

gener: La vida és massa seriosa per ser presa seriosament

Paraules de Ray Bradbury:

La vida és massa seriosa per ser presa seriosament

....................

M’he presentat a casa dels veïns, són grans, viuen mig amargats per tot el que la vida els ha fet passar, no els veig riure, ni tan sols somriure des de fa anys. He pensat que no pot ser, que la vida no és això, que ells es mereixen una alegria, passar un bon moment.

He preparat un bon plat de puré de verdures, que potser fa de mal dir, però a mi em queda per llepar-s’hi els dits. Després he fet unes daurades, uf, quina aroma... patates y ceba al fons de la safata, i per sobre, una mica de  tomàquet, llimona i un pols de pebre vermell, un rajolí de vi blanc, i al forn. Quan ha estat tot llest, cap allí que m’he encaminat; he trucat a la porta, m’han obert, primer amb recança, després amb sorpresa; tota decidida, he entrat i els he abocat:

—Us porto un encàrrec que m’han fet per a aquesta adreça.

S’han quedat mirant-se estranyats i mirant-me a mi com dient “Aquesta està boja”. 

—On tenen els plats? Deuen ser aquí, oi? I, decidida, he anat cap a l’armari, he parat la taula i he començat a servir. Els he fet asseure’s i, mentre ells dinaven, jo he recitat i cantat diverses cançons que havia sentit de més petita en aquella casa, quant encara hi havia alegria.

Ells no deien res, van començar a menjar, es miraven i no feia falta que em donessin les gràcies, el brillar dels seus ulls ho deia tot.

Imma Cauhé

Records de nena

La nena que portem dins

“Cavallitos” de Festa major 

Cada any per la Festa Major, per Sant Llorenç, el 10 d’agost, al centre de la ciutat es muntava la fira. Hi havia parades de tir (m’agradava molt fer punteria amb l’escopeta de balins i guanyar el premi), de venta de coco, de núvol de sucre, d’ametlles garapinyades (quins gustos i olors que esperàvem trobar any rere any!), de pesca d’aneguets, els carrusels de cadiretes,  cavallets, autos de xocs, etc.

Era una de les poques diversions que teníem en aquell temps. Als parcs no hi havia gronxadors ni tobogans; recordo que quan els varen posar hi van plantar un cartell que deia: “Fins a 12 anys”. I era els que jo tenia, quina ràbia!. Pensava: “Ara que posen jocs, jo no hi podré pujar!”

Els autos de xocs venien en els vagons de tren, i quan arribaven de seguit anàvem a veure com descarregaven i muntaven l’atracció. Eren uns dies de nervis, esperant que ja funcionessin.

El meu pare, metge, en aquests dies passava nervis però per una altra raó: no hi havia any que no hi hagués algun ferit, ja fos per traumatisme o per electrocució. Ell anava a avisar els firaires, que, al pujar dalt dels vagons de tren per descarregar, podien electrocutar-se a causa de la forta càrrega elèctrica que portaven les catenàries. Tot i així algun any va haver d’assistir i veure’n morir algun. 

Com la visita als ferits sempre les feia gratuïtament, ens regalaven tiquets per pujar gratis als autos de xocs. Nosaltres, els fills,  estàvem molt contents.

Imma Cauhé

Rates de Biblioteca de Sebastià Bennasar.

Llibre: L’illa dels tresors.

Aquest conte és una oda a l’amor, l’amor a la lectura, l’amor als llibres, l’amor platònic que en aquests cas reverteix amb un amor de parella.

El conte es prou engrescador per seguir-lo llegint un cop l’has començat,  el què passarà, com se’n sortirà, si trobarà qui entengui i guardi el seu secret, tot això porta a llegir el conte fins el final.

El que crec que no feia falta, és en el inici del conte l’explicació dels pares de la noia, com es van conèixer i les seves professions, no aporten res important, crec que centrant-se amb ella, la Natàlia Llopís i ell en Petros que són els protagonistes n’hi hauria prou.

Imma Cauhé 
30, setembre, 2019

març 2019

Misteris del dia a dia

Sempre em passa a mi.

Ja ha tornat a passar! Cada dos per tres em trobo amb la mateixa situació, i mira que acostumo a fixar-me al entrar al lavabo, però com hi ha món que sempre em passa a mi.

 I el que hi havia de recanvi? casum l’olla, tampoc  hi es, sembla que els de la família ho facin expressament i sempre em toca a mi passar aquest tràngol.

Just finalitzades les meves deposicions, me n'adono que el paper s’ha acabat, i he de sortir (calces avall) al rebost a cercar un rotlle nou, i a vegades aquesta situació es bastant complicada.

 Març 2019