maig 2018

Ningú no és perfecte

Joe E. Brown a Ningú no és perfecte

Ho tenia tot controlat com sempre, totes les coses a punt, cap detall s’havia quedat al tinter.

Aquell era el dia mes important de la seva vida, l’havia estat esperant tant i tant de temps, l’havia somniat, l’havia dibuixat, li havia donat mil voltes només quedava portar-ho a terme.

Molts anys havien passat fins poder aconseguir-ho. La veritat és que des de que va començar a desitjar-ho, anava anotant tot el necessari punt per punt, ho havia estudiat, canviat, refet una i altre vegada, no podia deixar res al atzar.

Estava nerviós, sabia que en el fons era una cosa simple, que no era l’únic que ho faria, però això no l’ajudava a calmar-se. Per ell seria la primera vegada i per això havia de ser perfecte com tot el que ell es proposava fer.

Repassava un cop i un altre els últims detalls, ja tot estava a punt, les invitacions enviades, les cadires preparades, la música a punt, un vestit espectacular per fer el debut amb aquella coreografia tan minuciosament depurada, tan estudiada, tan treballada.

Va arribar l’hora, tot el públic estava expectant aquell ballet seria el millor que s’havia fet en anys. Un sol ballarí en un escenari decorat esplèndidament, una funció única.

S’aixeca el taló i surt triomfant el nostre home, comença la música, i de cop sent un gran dolor al costat dret del sota ventre, va intentar  no pensar-hi i començar el ball, impossible, el dolor era molt gran. Van haver de emportar-se’l corrents al hospital, tenia un atac d’apendicitis.

Ningú és perfecte, va xiuxiuejar  al sortir del quiròfan mentre s’anava despertant.

Imma Cauhé
..............................................

Macadam, de Lucia Berlin

PALLA

Cada any després de la sega els marrecs contemplàvem com els masovers construïen el paller. La palla era la nostra joguina preferida.

—No trepitgeu la palla! —cridava sempre el masover.

—És un perill que tragueu tanta palla de sota el paller, un dia quedareu colgats —cridava la mare.

Però que bonic era veure com poc a poc anava creixent el paller, després de separar el boll del gra i la palla. El masover anava apilant-la ajudat amb la forca, trepitjant-la i estenent-la al voltant d’un tronc altíssim que havia clavat al mig i que servia d’esquelet al paller.

—La palla, llaç  dels animals —deia el masover— i última feina de la sega.

Nosaltres admiràvem la destresa del pagès veient com cada cop el paller s’anava fent més gran, i ens meravellàvem de la forma que el paller anava agafant. Ara tirant la palla amb la forca, ara expandint-la i aplanant-la, cada cop més alt i el diàmetre més estret, pujant amb l’escala per arribar-hi, fins que ja a la cúpula, paller acabat,  hi posava fang perquè aguantés i escorregués l’aigua de la pluja.

Ja teníem el nostre lloc de jugar fet, coves i habitacles imaginaris fets a la vora del paller i cada dia la mare repetint: 

—No jugueu amb la palla, acabareu colgats! 

I nosaltres cada dia:

—Anem a jugar amb la palla, el nostre lloc preferit!

Cacera

Va i ve de policia motoritzada, carrers tallats, policia amb gossos ensumant per aquí i per allà, pujant i baixant dels edificis, carrers tallats, un fotimer de curiosos mirant des de rere de les tanques de protecció que havien posat als creuaments dels carrers.

Ja no hi podia fer res, els havien enxampat, feia massa temps que es jugaven el tipus. Per a ells era com una juguesca però per a qui hi sortia perjudicat no era tan divertit.

Per fi van enganxar a aquells dos ximplets, feia dies que rondaven pel barri, cada cop miraven de fer-ne una diferent i a quina més grossa.

Un dia desinflaven rodes de cotxe, l’altre pintaven parets o tendals de diferents comerços, van arribar a treure bancs del carrer i cremar papereres. Ratllaven cotxes, rebentaven els llums des semàfors. No se’ls n’acudia cap de bona.

Tot el veïnat n’estava fart, la policia feia temps que vigilava, però com més difícil l’hi posaven més gran la feien, així es sentien més satisfets, ara ja es posaven a fer mal als animals domèstics, i robaven les botigues i anaven armats.

El veïnat podrà estar més tranquil, fins que els treguin de la garjola, que no hi seran per gaire temps, el primer cop que els agafen no tenen antecedents i la pena no és gran.  Esperem que els serveixi d’escarment i que quan surtin no tornin a fer res semblant, a veure si la imaginació i l’astúcia la poden canalitzar cap a coses més positives.  Diuen que la presó és per a això, no? Per reinserir.

Imma Cauhé

Un conte policiac.

Inexistent?

Per molt que hi hagi qui ho vegi diferent, jo sempre diré que el meu pare té molt bon cor, perquè pensa en els altres. Quina altra cosa es pot pensar d’un home que desinteressadament un dia va anar a un banc d’esperma per deixar la seva llavor, aquella gràcies a la qual avui jo estic aquí, viva.

Per culpa de les lleis d’aquest país, mai podré donar-li les gràcies, perquè no puc saber qui és en realitat, ni les meves mares ni jo ho sabrem mai, però sempre li estarem agraïdes.

Alguna vegada penso si deu tenir rinxols, si és calb, si té els ulls o el nas semblants als meus, si aquest sentit de d’humor que tinc té alguna cosa a veure amb ell; m’agradaria poder-lo reconèixer algun dia pel carrer.

Però sobretot vull quedar-me amb saber que el meu pare és una gran persona, té una gran bondat i estima els altres. Soc filla de l’amor de les meves mares i de l’entrega generosa del meu pare.

Tothom diu que no tinc pare, que soc filla de dues mares, fins alguns ens miren amb recel, però les tres ho sabem molt bé, el meu pare és la millor persona del món, la que ens ha fet feliç a les tres.

Imma Cauhé

Nostalgia

Sobre el quadre d’Olga Sacharof “La mare i la filla” i “Promenade”

Seguiran fent la passejada dominical, no volen deixar de fer-la, no volen perdre la bona costum, es part de la seva vida, tota la família reunida gaudint de la caminada, dels riures, de les converses... però ara noten l’absència d’aquells éssers tant propers i estimats, encara que els amics les acompanyin, encara que el gos corri al voltant i els faci festes. En aquesta data, cada any, les dues miren a la llunyania, callades, pensatives...

Mare i filla recolzades en el balcó, vista perduda a l’horitzó estan recordant amb enyorança aquelles passejades que feien temps enllà, amb el marit-pare i el fill-germà. No feia masses anys cronològicament parlant, però sí, una eternitat sentimentalment.

Cada dia ho recordaven, però molt més en aquestes festes que s’apropaven, les mateixes que volien celebrar  aquell any que per mala ventura el els cavalls del cotxe en que anaven pare i fill van embogir, espantats per qui sap què , fent que derrapant per fi caiguessin tots barranc avall.

Ja mai més podran gaudir d’aquelles passejades familiars que amb sol o sota la pluja, amb fred o calor feien cada diumenge, a vegades també acompanyats per algun familiar, amics i el gos, Aquells records ja els semblen un dibuix a la llunyania, cada cop més desdibuixat, però dins el cor encara senten la ferida profunda de la pèrdua.

Imma Cauhé

gener 2018







                                                                                                                                                                          Fotos tretes d'internet

Conte de Nadal 2017

Baldiri

Un dia d’hivern, el millor de tots, la vigília de Nadal, el vell Baldiri estava assegut al seu balanci davant la finestra. Era un dia fred i desagradable; hi havia boira. De fons, se sentien passes ràpides.

Cada tarda feia el mateix, assegut tot balancejant-se, mirava qui creuava per davant de casa seva. Feia temps no tenia visites ni cap parent que anés a visitar-lo assíduament.

Baldiri va parar atenció i va poder sentir com aquells marrecs anaven d’un cantó a l’altre cridant i fent xivarri; sempre en feien però avui anaven atabalats.

 Tot i que hi havia boira, va començar a veure les siluetes i sentia l’aldarull  que s’apropava a casa seva. De qui menys acostumava a rebre visites, era de canalla, però no hi havia dubte, els nanos estaven aproximant-se a la seva porta.

El timbre va sonar, s’ho va pensar dues vegades, no podia ser que haguessin trucat a la seva porta, o els xavals picaven a la porta per sortir corrent i jugar? Però no, seguia sentint les veus de la quitxalla allà al seu portal.

Va aixecar-se encuriosit i va obrir la porta.  Es va trobar amb vuit noiets d’entre 10 i 14 anys que el miraven.

—Bona tarda Sr. Baldiri! —van dir a cor— Molt bon dia de Nadal!

I tocant una pandereta es van posar a cantar una Nadala.

—Us donaré una propina!— va dir.

—No, senyor! No volem propina, cada dia al passar per davant lde a seva finestra el veiem com ens observa, i el veiem sempre sol; és per això que avui quan a les nostres cases hem vist que es preparava tot per viure el Nadal amb companyia, hem pensat que vostè no en tenia, per això se’ns ha acudit venir a cantar-li una cançó.

El bon home fins es va emocionar, perquè va veure que no ho feien per demanar propina, sinó que ho havien preparat expressament per a ell, per acompanyar-lo aquesta tarda.

—Doncs passeu, tan sols puc donar-vos llet amb galetes; berenarem junts i passarem una estoneta.

Baldiri, aquell Nadal, el va viure amb una alegria diferent, i aquells bons xicots van passar una tarda com mai l’havien passat, escoltant les batalletes d’aquell vell solitari.

Imma Cauhé

Exercici fet al taller Desembre

Exercici fet ràpid a classe:

Fer una història agafant la idea d’una part del llibre “La dansa de la gavina” on els buzos troben un cotxet i una maleta plena de llaunes de conserva de tomàquet.

En aquest cas ho fem la Carme Valios i jo.

En Pep estava mirant com els bussos estaven cercant a les aigües del port. De sobte va veure que treien un cotxet i una maleta.

-La meva maleta!

Si, era la que li va caure aquell dia. Feia temps que passejant prop del moll, carregat amb la maleta, va veure a aquella dona que portava un cotxet i que relliscava, estava a punt de caure, ell corrent per parar-la, va ensopegar i van caure cotxet i maleta a l'aigua.

El gran pes de la maleta, plena de conserves, es va enfonsar ràpidament.

Així van deixar, cotxet i maleta al fons del port i van decidir anar a fer un cafè per superar el disgust.

Va ser l’inici d’una nova amistat.

desembre 2017

imatge: http://www.bloghalconviajes.com/6-consejos-te-ayudaran-no-perder-la-maleta-aeropuerto/

Exercici ràpid fet a l'aula entre dues

Exercici, fet ràpid a la classe:

Fer una història entre dues persones, en aquest cas La Roser i Jo. Ha de ser en clau d’humor i que parli de dues manies.

Si he de definir les manies del meu pare us diré.

El meu pare m’obligava a anar a missa cada diumenge i el meu pare deia que els capellans i tot el que era d’església eren bajanades.

El meu pare era manetes i tot ho arreglava, el meu pare no sabia ni clavar un clau.

Tinc dos pares ben diferents.

classe novembre 2017

                                                           imatge: http://uvedeocoach.es/testimonial/quiero-buen-padre-43-anos-periodista/

(Els nostres pares reals eren amics i varem intentar buscar dos coses que els caracteritzava i fosin ben diferents. Al exercici vam posar-ho com a què podien ser dos pares de la mateixa persona, ja per doble boda de la mare, o per ser una parella homosexual...cadascú pot pensar el que vulgui).

Feines de temps passats

"Un relat sobre feines que es feien en temps passats"

Demà arriba el fideuer

  

Ja en tinc ganes, recordo l’últim cop que va venir al poble el fideuer, m’agradava agafar una tira ben llarga de fideus de cabell d’àngel que sortien tovets de la màquina. Semblaven un serrell o una cortina quan els penjaven a dalt de les golfes en els pals xoricers perquè s’assequessin.

Avui el pregoner ha dit que demà serà el dia,  totes les cases estan  enfeinades agafant la farina i preparant-la per quan arribi. Jo li he dit a la mare que en faci més que l’any passat, quan s’acaben fem sopa de pa i no m’agrada tant, i la de fideus és tan bona!

Però el millor és que el jovent ens reunim els dies de després de la visita del fideuer, anem d’amagat a les golfes i pallers de les cases on estan assecant-se, cada dia a un lloc diferent, per agafar uns quants fideus, i ens reunim a un racó de l’era. Ens fem uns berenars!

Coem uns quants fideus dels que hem pogut rapinyar per les cases i els afegim una salsa de tomàquets i pebrots que fem amb els que arrambem d’algun hort; la cassola i l’oli també surt d’algun rebost descuidat.  Quines tardes més bones passem, tant quan anem a recollir els ingredients com quan ens ho mengem, que bo! Fins i tot si ens descuidem la sal.

Avui ja estem preparant aquestes berenades i organitzant-nos perquè tot surti bé, val a dir que cada cop surt millor.

Imma Cauhé

imatge: https://fsmedia.imgix.net/8f/3a/62/04/e40a/4fb6/b00f/7342e38c8633/gettyimages-494486154.jpeg

 

imatges: http://www.cilantroandcitronella.com/wp-content/uploads/2016/10/ramen_01_04-K-992x1151.jpg

SER DIFERENT

"Posant-nos en la pell d'un objecte quotidià"

Va arribar una companya nova, em va saludar molt efusiva, jo no volia fer-li massa cas, em dolia fer amistats com aquella.

—Aquí som poques —em va dir—, abans estava en un lloc que érem milers i milers.

No vaig dir-li res, altres vegades m’havia passat, arribaven companyes  noves, amigablement les rebia, els agafava afecte... i poc després desapareixien com havien arribat i mai més en sabia res. Sobretot desapareixien  aviat aquelles semblants a ella, les que tenien un color i una aparença vulgar; quan dic vulgar vull dir comuna, i aquesta nouvinguda era tal qual, igual que la majoria, no se’n diferenciava en res.

  Jo tenia sort de ser diferent, era esvelta, d’un color poc freqüent i una forma especial. No és per orgull, però estic ufana per tenir aquestes característiques, si més no, perquè eren elles les que em permetien sobreviure en aquest lloc. Les que feia temps que estàvem aquí, totes teníem una o altra característica que ens diferenciava, ja fos el color, la forma, la mida... 

Després d’haver-nos buidat del primer líquid que conteníem, érem unes poques privilegiades que, o bé buides, o algun cop amb una flor, o reomplint-nos d’algun líquid especial, restàvem en aquest aparador llarg temps i no ens tiraven a l’abocador de vidre sense miraments com feien amb les altres després d’haver vessat el seu primer líquid.

No és per presumir, però m’agrada ser aquesta ampolla especial que dura dalt  de l’aparador principal d’aquesta casa.

juny  2017   
Imma Cauhé