Trobada d'amics

imatge: https://es.123rf.com/clipart-vectorizado/adultos_mayores_felices.html?sti=m95w9y7oqpt3wdqhov|

RETROBADA INTERMITENT

Avui ens hem tornat a veure, intentem fer-ho sovint, però a vegades s’ajorna la retrobada més del que voldríem.

Hem passejat i hem dinat, com acostumem a fer, però ara ja no caminem tant, fa un sol de tardor, d’aquests que convida a prendre’l,  a la Mercè li fan malt els genolls. Fem doncs quatre passes i ens asseiem al restaurant. Hem recordat la mort de la muller del Joan, que dur va ser i que sol es va quedar. Durant la setmana encara anava a treballar unes hores i el temps li passava més entretingut, però els caps de setmana i festius la casa li queia sobre. Jo en aquells moments m’hi vaig oferir de tot cor, com estic segura ho hauria fet ell en cas contrari, vaig dir-li que en tota confiança el dia que no tingués ningú per estar, em truqués i vingués a casa a dinar amb la meva família. Així ho va fer durant un temps, fins que aquella solitud ja no li va ser tan punxant. 

La Mercè, també bona amiga, s’està fent gran, (com tots nosaltres) sola, sense marit ni germans, només parents llunyans, els amics ho són tot per a ella, i aquestes trobades, encara que siguin de tant en tant, són un recordatori que estem aquí, que som amics de veritat.

Els tres dinem, parlem, ens retrobem, si no ho fem més sovint, és bon senyal, vol dir que no ens necessitem. 

Imma Cauhé

Escrit de Nadal

Aquest any no hem fet escrit individual, hem representat entre totes una família agafant cadascuna un paper i un moment del dinar de Nadal.

A mi m'ha tocat ser un tiet jove.

El més curiós ha estat que pràcticament els relats fets individualment i sense conèixer el que escrivia l'altre, han coincidit bastant, només hem hagut de canviar petits detalls a la posta en comú que hem fet per que no hi haguessin contradiccions i el relat podés ser coherent.

.........................

Enric, l'oncle solter

Ja he arribat, no sé si soc l’últim, sembla que aquest any la meva germana i el cunyat ja han arribat. Que estrany, perquè sempre esperen que estiguem asseguts a taula per fer la seva aparició. Com els agrada fer-se mirar!

   Aquest any, com tots, em preguntaran quan faré el pensament de formar una família, tornaran a repetir que ja vaig sumant anys, que si s’està millor acompanyat, que si ja penso centrar el cap.

   Amb la Martina, vivint cadascú a casa seva, estem bé. Així cadascú fa el que vol i ens reunim quan en tenim ganes. Si visquéssim junts, la relació podria trencar-se, estem massa acostumats a fer el que volem sense dependre de ningú, la il·lusió dels vint anys ja ha passat i ara un ja té altres prioritats. Per cert, veig que encara no ha arribat.

   Sobre cada plat hi ha el nom de cadascú; hi deixaré els detalls que he comprat.

Tot i les petites coses incòmodes que sorgeixen durant els dinars de Nadal, és un dia que m’agrada compartir en família, hi ha un ambient  especial on el que importa és el dinar, que estigui tota la família reunida i poc més, tots els altres temes es tracten per sobre, és l’excusa que tenim per refermar-nos que estem aquí, que encara que cadascú visqui pel seu cantó i la comunicació sigui molts cops escassa, la família és la família, i podem comptar els uns amb els altres.

Veig els nebots; al veure’m ja corren cap a mi per abraçar-me. Com s’estimen els nebots quan no tens fills! I, és clar, els omples de regals i atencions, i ells saben correspondre. 

Cada any algú porta una notícia nova per comunicar, a veure aquest any qui la portarà i quina serà. Espero que sigui bona, no com aquell any que ens vam quedar tots trencats al saber la greu malaltia del pare.

Uf!, quina taula més gran! Cada any som més i el menjador sembla que s’estiri per donar cabuda a aquest gran clan familiar. Ja som aquí altre cop, sembla ahir i ha passat un any amb tots els seus dies i totes les seves hores.

Bon dia a tothom! Marrecs, com heu crescut! Esteu tots més guapos que l’any passat!

Imma Cauhé

imatge: Gastby d'Ignasi Blanch

Escrit - Una bala pel record

El maig de 2018 ens va passar la Maite el relat verídic que li va inspirar el llibre, "Una bala pel record" va demanar si podiem donar una visió diferent, jo vaig escriure aquest relat possant-me al ,lloc del pare.

Testimonio de Pascual López Dorado

Pasqual

Pobre dona i pobres fills, la meva marxa a la guerra i la estança al camp de concentració els va fer patir molt. Mols anys sense saber si vivia o estava mort.

Quan van saber que vivia i el meu destí, no van dubtar amb enviar al meu fill gran , Pasqual. Quina joia retrobar al meu fill vingut expressament per ajudar-me, i del cert que ho va fer, si no hagués estat per ell, hauria mort dessagnat dins l’aigua com va passar amb els altres companys metrallats com jo. Però gràcies a ell vaig poder recuperar-me i continuar la lluita clandestina anys després d’acabar la guerra.

La lluita era per mi, el més important, més que la família. Quan vaig estar prou refet de les meves ferides, sense pensar-ho, enviant el meu fill Pasqual de tornada cap a casa, vaig tornar a la muntanya per seguir la lluita tot i que la guerra ja la donaven per acabada.

No sé si va valdre la pena, no sé si la decisió va ser la correcte, però va ser la que vaig prendre. La dona i els fills abandonats, patint per mi i malvivint en circumstàncies difícils. Mai mes vaig tornar a veure’ls i vaig morir sol, amagat com un conill en el cau, i la meva família patint la meva absència i durant molt temps la inseguretat de saber si seguia viu o estava mort.

maig 2018  Imma -posat al lloc del pare

LLegir sempre és un plaer

Les dues amigues, sempre que es trobaven, parlaven de llibres. A cada trobada una o l’altra portava un poema, ja fos de qualsevol poemari de Martí Pol, Mario Benedetti, Joana Raspall, o qualsevol altre, i sempre el comentaven; també llegien altres llibres que  no eren de poesia.

—Què vols que et digui, a mi m’agraden els llibres on hi ha coses inesperades, on no pots imaginar-te què succeirà, com La pell freda, o d’intriga com La noia del tren, o Els homes que no estimaven les dones, o policíaques.

—Ai, no! A mi això que et surtin amb ciris trencats, que mai sàpigues el que ha de venir perquè van donant-te pistes falses per despistar-te, que et facin pensar massa, trobo que és prendre’t el pèl. Jo prefereixo no haver d’endevinar el que vindrà, que tot segueixi un fil, sense haver-te de trencar el cap, m’agrada més la novel·la, o històries novel·lades, com pot ser L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra, El fruit del baobab, de Maite Carranza, o biografies com El miracle és viure, de Montserrat Abelló.

—Tot són maneres de veure les coses, però per llegir coses que van passant sense pena ni glòria no hi veig la gràcia.

—Doncs per estar patint tota la lectura perquè no lligues caps, i has d’estar pensant tant ja diràs.

Així estaven sempre les dues amigues, mai es posaven d’acord, eren lectores a temporades compulsives, sobretot quan un dels llibres les atrapava i hi havia tardes que deixaven d’anar a prendre cafè com acostumaven per poder acabar aquell llibre que tenien entre mans.

La veritat és que no eren tan diferents, perquè comentaven sempre els llibres que llegien i acabaven interessant-se per uns i per altres, de tal manera que molts cops a l’acabar una lectura se’ls intercanviaven i els agradava el que havia llegit l’altra.

Imma Cauhé 

Records

 maig 2018

Avui torno a passar per aquest indret on tu i jo hi tenim tants records.

Érem joves, quasi adolescents, les nostres ànsies d’estimar-nos, d’acariciar-nos, de sentir-nos units en cos i ànima, va fer que aquella tarda d’estiu, arraulits sota el brancatge d’aquets avets, i sobre la catifa d’herba fresca, ens deixéssim endur per les nostres passions.

Va ser un moment màgic, un moment inoblidable, va ser un final i un començament.

Va acabar la nostra innocent  infantesa i va començar la nostra vida amorosa, aquesta llarga vida que fins avui hem anat alimentant, que fins avui hem anat cuidant, que no hem deixat esvair-se.

Aquí vàrem començar a sentir els nostres cossos bategant a un sol ritme, vàrem confondre’ns un amb l’altre, vàrem començar una nova vida deixant de ser tu i jo, per ser, per sempre més, nosaltres.

Avui no em queda més remei que passar-hi sol, tu ja vas deixar-me físicament fa uns anys, però sé que continues estant amb mi, ho sé perquè et sento, et noto, et porto dins com sempre, i quant contemplo aquest indret l’aire acaricia suaument el meu rostre i sé que és el teu alè que ve a besar-me i a acariciar-me com aquell primer dia.

Imma Cauhé

maig 2018

Ningú no és perfecte

Joe E. Brown a Ningú no és perfecte

Ho tenia tot controlat com sempre, totes les coses a punt, cap detall s’havia quedat al tinter.

Aquell era el dia mes important de la seva vida, l’havia estat esperant tant i tant de temps, l’havia somniat, l’havia dibuixat, li havia donat mil voltes només quedava portar-ho a terme.

Molts anys havien passat fins poder aconseguir-ho. La veritat és que des de que va començar a desitjar-ho, anava anotant tot el necessari punt per punt, ho havia estudiat, canviat, refet una i altre vegada, no podia deixar res al atzar.

Estava nerviós, sabia que en el fons era una cosa simple, que no era l’únic que ho faria, però això no l’ajudava a calmar-se. Per ell seria la primera vegada i per això havia de ser perfecte com tot el que ell es proposava fer.

Repassava un cop i un altre els últims detalls, ja tot estava a punt, les invitacions enviades, les cadires preparades, la música a punt, un vestit espectacular per fer el debut amb aquella coreografia tan minuciosament depurada, tan estudiada, tan treballada.

Va arribar l’hora, tot el públic estava expectant aquell ballet seria el millor que s’havia fet en anys. Un sol ballarí en un escenari decorat esplèndidament, una funció única.

S’aixeca el taló i surt triomfant el nostre home, comença la música, i de cop sent un gran dolor al costat dret del sota ventre, va intentar  no pensar-hi i començar el ball, impossible, el dolor era molt gran. Van haver de emportar-se’l corrents al hospital, tenia un atac d’apendicitis.

Ningú és perfecte, va xiuxiuejar  al sortir del quiròfan mentre s’anava despertant.

Imma Cauhé
..............................................

Macadam, de Lucia Berlin

PALLA

Cada any després de la sega els marrecs contemplàvem com els masovers construïen el paller. La palla era la nostra joguina preferida.

—No trepitgeu la palla! —cridava sempre el masover.

—És un perill que tragueu tanta palla de sota el paller, un dia quedareu colgats —cridava la mare.

Però que bonic era veure com poc a poc anava creixent el paller, després de separar el boll del gra i la palla. El masover anava apilant-la ajudat amb la forca, trepitjant-la i estenent-la al voltant d’un tronc altíssim que havia clavat al mig i que servia d’esquelet al paller.

—La palla, llaç  dels animals —deia el masover— i última feina de la sega.

Nosaltres admiràvem la destresa del pagès veient com cada cop el paller s’anava fent més gran, i ens meravellàvem de la forma que el paller anava agafant. Ara tirant la palla amb la forca, ara expandint-la i aplanant-la, cada cop més alt i el diàmetre més estret, pujant amb l’escala per arribar-hi, fins que ja a la cúpula, paller acabat,  hi posava fang perquè aguantés i escorregués l’aigua de la pluja.

Ja teníem el nostre lloc de jugar fet, coves i habitacles imaginaris fets a la vora del paller i cada dia la mare repetint: 

—No jugueu amb la palla, acabareu colgats! 

I nosaltres cada dia:

—Anem a jugar amb la palla, el nostre lloc preferit!

Cacera

Va i ve de policia motoritzada, carrers tallats, policia amb gossos ensumant per aquí i per allà, pujant i baixant dels edificis, carrers tallats, un fotimer de curiosos mirant des de rere de les tanques de protecció que havien posat als creuaments dels carrers.

Ja no hi podia fer res, els havien enxampat, feia massa temps que es jugaven el tipus. Per a ells era com una juguesca però per a qui hi sortia perjudicat no era tan divertit.

Per fi van enganxar a aquells dos ximplets, feia dies que rondaven pel barri, cada cop miraven de fer-ne una diferent i a quina més grossa.

Un dia desinflaven rodes de cotxe, l’altre pintaven parets o tendals de diferents comerços, van arribar a treure bancs del carrer i cremar papereres. Ratllaven cotxes, rebentaven els llums des semàfors. No se’ls n’acudia cap de bona.

Tot el veïnat n’estava fart, la policia feia temps que vigilava, però com més difícil l’hi posaven més gran la feien, així es sentien més satisfets, ara ja es posaven a fer mal als animals domèstics, i robaven les botigues i anaven armats.

El veïnat podrà estar més tranquil, fins que els treguin de la garjola, que no hi seran per gaire temps, el primer cop que els agafen no tenen antecedents i la pena no és gran.  Esperem que els serveixi d’escarment i que quan surtin no tornin a fer res semblant, a veure si la imaginació i l’astúcia la poden canalitzar cap a coses més positives.  Diuen que la presó és per a això, no? Per reinserir.

Imma Cauhé

Un conte policiac.

Inexistent?

Per molt que hi hagi qui ho vegi diferent, jo sempre diré que el meu pare té molt bon cor, perquè pensa en els altres. Quina altra cosa es pot pensar d’un home que desinteressadament un dia va anar a un banc d’esperma per deixar la seva llavor, aquella gràcies a la qual avui jo estic aquí, viva.

Per culpa de les lleis d’aquest país, mai podré donar-li les gràcies, perquè no puc saber qui és en realitat, ni les meves mares ni jo ho sabrem mai, però sempre li estarem agraïdes.

Alguna vegada penso si deu tenir rinxols, si és calb, si té els ulls o el nas semblants als meus, si aquest sentit de d’humor que tinc té alguna cosa a veure amb ell; m’agradaria poder-lo reconèixer algun dia pel carrer.

Però sobretot vull quedar-me amb saber que el meu pare és una gran persona, té una gran bondat i estima els altres. Soc filla de l’amor de les meves mares i de l’entrega generosa del meu pare.

Tothom diu que no tinc pare, que soc filla de dues mares, fins alguns ens miren amb recel, però les tres ho sabem molt bé, el meu pare és la millor persona del món, la que ens ha fet feliç a les tres.

Imma Cauhé